ELS PERICOS I ELS COTXES

    La cruïlla de can Perico, encara avui, és un referent de situació del paisatge local. Que ens serveix de punt de trobada quan, per exemple, diguem:  “ quedem a  can Perico”. Una percepció de lloc que ens resulta del tot familiar i que tots hem assimilat.

     Denominació que ens ve imposada, de bon grat, sigui dit de pas, degut a la popularitat que van aconseguir la família Balcells, mecànics de professió, que tenien el taller i el garatge en un edifici situat en un dels escaires que conformaven la cruïlla. La popularitat  que assoliren els Pere de la casa en fou tanta que la veu popular s’encarregà de fer la resta, ni més ni menys, que rebatejar-los amb el sobrenom de Pericos. I totes les curiositats no acostumen a anar soles, en aquest cas no solament identificaven als homes de la casa, sinó que a les dones també els hi corresponia el dret a la denominació d’origen, així a elles les anomenaven les Periques.

       L’edifici era gran  i la vivenda estava situada a la part superior, amb un balcó corregut, on  en dies assenyalats, com el de la rifa, activaven un altaveu connectat a la ràdio i la cantarella s’escoltava fins ben bé al Cap de la Vila. En altres ocasions imperava la música, o retransmissions de partits transcendentals de futbol.  Aquests  mecànics tenien predilecció pel martell, i és que un bon  cop de martell, donat en el lloc precís, té efectivitat. El mal és que no sempre les averies requereixen de l’abús d’aquesta eina. I molt menys fer volar martells, com sembla ésser així passava, quan el mecànic, atabalat per les entremaliadures dels més grans de la camada, els hi llançava, fent honor a la conclusió que un copet de martell fa meravelles.

       Tenim, doncs, ubicada la cruïlla de can Perico i, sobretot l’origen de la denominació. Un encreuament  estratègic que consolidava una de les entrades principals del poble, darrerament constituïda amb el Bar Espanyol, regentat per la família Ossó, en un cantó. La Pensió Julian, conduïda per la família Soto- Palma, en l’altre, I el bar d’en Juanillo, antiga casa Diego, en el costat oposat. A l’exterior del garatge dels Balcells hi havia un sortidor de benzina que, junt amb el de can Selfa, van ser dels primers de la vila.

   Per tant un punt estratègic del tràfic viari i, com a tal, requeria la presència d’un guàrdia regulador del trànsit, els quals complien els torns de servei a peu de carretera,i  a l’estiu a ple sol. Al  risc que comportava s’hi afegia l’escalfament ambiental. Era quan encara no s’havia obert la variant que va travessar la sínia Dionísia, can Pairet  i la sínia de can Rostit, entre altres. El tràfic rodat que venia i anava en direcció Barcelona havia de travessar el pas a nivell, encara ara tenim costum d’anomenar el lloc amb el nom de les barreres, per ser aquestes les que barraven el pas dels cotxes per donar prioritat als trens. A l’estiu, quan la gent tornava de la platja i emprenien el retorn cap a Barcelona, es formaven unes cues monumentals que posaven a prova els nervis dels més temperats.

      Just al costat de la casa dels Pericos, sota el pinar a tocar el torrent,  el més populars dels vagabunds de la Vila, tenia el seu aixopluc en un cotxe desmantellat. En Serafí hi dormia aliè al tràfic rodat i al preu de la benzina, a ell sols l’interessava, més que el grau, el preu del vi. Podia presumir de viure, en la cruïlla principal del poble, sota els pins i compartir veïnatge amb els Pericos.

    El temps ha transcorregut impecable i dels Balcells, pel que respecta a Sitges, no en altres llocs de la geografia on encara hi ha representació, van quedar els dos germans fills d’en Pepito i les dues filles de la Montse qui a la vegada ho era d’en Manel. Primer ens va deixar en Josep Lluís i sembla ésser que, no fa gaire, se’n va anar en Pere. Ho apunto entre dubtes perquè els veïns no ens vam assabentar.  Feia temps que havia deixat el seu pis.  Quan, acompanyat per una dama,  va emprendre, per a nosaltres, un destí desconegut, fins que ens han arribat notícies de la seva mort.

   Els dos Pericos eren homes dels de l’americana verda, els entesos en temes carnavalescs sabran d’una peça de vestir tan característic en l’uniforme dels responsables del Carnaval del Retiro. Però, dels dos germans, el qui se la sentia més era en Josep lluís que s’encarregava d’acompanyar als components  d’aquelles xarangues que venien des de Navarra, la terra de la seva mare. Vet aquí la complicitat i afinitat que tan motivava als dos germans. Tot i aquesta verdor tan característica  i festiva, en Pere es decantava més per la samarreta del Barça. Potser perquè es va adonar que no era home de masses mogudes festives. Moderat, prudent, assenyat en quant a la mesura de la beguda, semblava impassible al transcórrer de les nostres tradicions, però no al fum de fumar cigars havans. Pels mèrits  aconseguits i, aquests,  gràcies a les singularitats de la seva manera d’ésser, als Perico no els hi cal que el seu nom aparegui gravat en una placa col·locada en lloc visible, la seva popularitat s’ha encarregat de deixar plasmada en la memòria de tots, el nom que els relaciona a un indret, el qual ja no s’assembla en res a aquell entorn que vam conèixer i freqüentar.

      Diumenge arriba una nova edició del Ral·li de Cotxes d’Època, fa  56 anys  que va tenir lloc la primera. En aquells anys  la majoria de la gent del poble no tenia cotxe, d’aquí que aquella exhibició va revifar molts somnis, els quals  paulatinament es van anar fent realitat. I, mentre, el món del motor també s’ha sofisticat. Tant, que ara els Pericos no sabrien pas on propiciar el cop de martell.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2014 )