Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de juny 2013

NO ETS DE SITGES, SINÓ....

Internet és un món, un gegant tecnològic summament interessant que té la particularitat que ens pot reconduir fins a la intimitat més absoluta. Passejar-nos virtualment pel nostre poble, és la cosa més normal. Hi trobarem la informació que desitgem saber i, aquesta fins i tot ens conduirà a altres aspectes relacionats amb la temàtica sitgetana. Els experts, també anomenats internautes, hi naveguen amb coneixements ben fonamentats. I a cada moment ens sorprenen amb nous i interessants aportacions.

Fa cosa de dies hi han penjat una curiositat virtual amb la qual tothom hi pot dir la seva. Aquesta integració al fluid invent correspon a una mena de repte: “no ets de Sitges, sinó....”. Nombrosos detalls afloren, amb intenció de, ni que sigui per la petitesa del comentari, intentar treure a la llum aspectes del viure quotidià que a la vegada han tingut l’escalf popular, o el costum generalitzat de correspondre-hi. Les aportacions poden ser tantes com imaginació tinguin les persones que ho pengen buscant atreure l’atenció. Això, en certa manera, permet rememorar aspectes que potser ja ens havíem mig oblidat.

Amb aquest mètode i l’avantatja que ens ofereix la tecnologia, com he dit, qualsevol detall per simple que sigui, ens recordarà aspectes del Sitges viscut. Sols hi trobo un inconvenient, que els més joves hi entren amb desavantatge. Per raons d’edat no poden reafirmar-se amb el contingut de molts exemples que a mena, diguem-ne, d’exigències se’ns demana per demostrar i fer honor al més pur pedigrí del sitgetanisme.

La demanda, o la proba virtualment a superar, guarda relació i bona sintonia amb insignificances i altres aspectes més importants. El que tot sovint espatlla el rerefons d’aquesta àmplia exposició, acostumen a ésser els comentaris que segueixen a la demanda, la qual es simplifica amb les inicials NEDS. La proposta, sempre i quan es faci amb intenció de recordar aspectes del passat, pot arribar a ser interessant i fins i tot convertir-se en un mètode simpàtic, però quan la cosa deriva a una certa grolleria, el tema no pot ser mereixedor de tenir en compte i esgrimir comentaris desafortunats.

Com que els qui dominen i fan servir més aquests avanços són els joves, trobes que es fan referències a aspectes que relativament fa pocs anys que els hem viscut. Aquest percentatge va en consonància amb el interès que ha despertat Internet entre els de més edat. Els de la meva generació hi hem arribat just, o si més no la curiositat ha estat fonamental per endinsar-nos en aquest món tecnològic i, sense un coneixement massa tècnic, hi ha excepcions, potinegem aquestes noves tecnologies ni que sigui de manera molt bàsica. D’aquí que es nota també en aquesta secció de facebok la col•laboració dels més grans, alguns sense haver-se endinsat en aquest món, dicten idees als seus fills. Per posar un exemple jo puc penjar: “ no ets de Sitges, sinó vas coincidir amb la Cartrona empolainada”,perquè ho he viscut. Però si retrocedeixo més enllà i dic: “no ets de Sitges, si no vas fer cua a cal Xatet per aconseguir un got d’orxata, amb el qual en Salvador obsequiava en el dia del seu Sant “. Estic penjant una obvietat que jo no he viscut, però sí n’he sentit parlar.

De tenir continuïtat aquesta secció de referència sitgetana, amb els avanços que ens té reservats la tecnologia a l’abast de l’ésser humà, les futures generacions es referiran més o menys a aquests termes: “no ets de Sitges, sinó anaves a omplir el dipòsit de benzina al Molino”. Perquè en aquells moments tots els cotxes seran elèctrics.

I mirant cap a un futur molt més inversemblant, però està demostrat que no hi ha res impossible. Ho corrobora el fet que molts somnis d’aquell gran fantasiós anomenat Juli Verne s’han complert. El demà apunta a un projecte que està en fase molt avançada, el de poder sortir a fer una volteta per l’espai, en viatge de plaer, i tornar amb la satisfacció que has vist la terra des de l’orbita. I és que Sir Richard Bronson està ultimant els detalls per iniciar aquestes visites, organitzades per Virgin Group, amb uns preus també estratosfèrics però que s’aniran abaratint a mesura que passin els anys i vagin tenint una continuïtat. De produir-se i trobant la manera d’abaratir costos, podran arribar ser assequibles a les butxaques dels nostres besnéts . Amb la rapidesa que avança la tecnologia es consolidaran projectes que ni ens els imaginem.

Qui ho havia de dir, en l’època dels nostres avis, que es podríem desplaçar d’un lloc a un altre amb la comoditat i rapidesa que ofereix l’avió. Els aeroports s’omplen, a diari, de viatgers i per l’espai aeri i circulen un nombre molt important d’avions. Sempre que l’ocasió ha requerit enlairar-se cap el cel, ens ha envaït la curiositat per veure si volem, de sortida o d’entrada per damunt de Sitges. Veure el nostre poble des de les altures és un plaer que s’ha de viure. D’aquí que també hi cap l’opció: “No ets de Sitges, sinó has vit el campanar des del cel”. I sempre amb el supòsit de que la secció de facebook segueixi aportant aquests condicionants, pot arribar la conclusió que apunti: “no ets de Sitges si no has sortit a l’espai i t’ has plantejat posicionar la situació del poble des de tan llunyana distància”.

Tocant ja de peus a terra, molts ens conformaríem que ser de Sitges representi continuar estimant i cuidant el nostre poble, sense perdre els valors més essencials. I que la tecnologia que imperi en aquell moment no es sobreposi als elements i condicions primordials d’una convivència que giri a l’entorn del mateix objectiu: preservar la vila de totes les incongruències que malmetin el seu encís. I Tant de bo es conservi el costum de llegir el setmanari, amb notícies i opinions que facilitin el bé de tots. I que encara es pugui apuntar: “No ets de Sitges, sinó lleixes l’Eco”.Serà un bon senyal i una ferma garantia de continuïtat. Deixant testimoniatge escrit dels fets més rellevants i d’aquelles que no ho són tant, però que també contribueixen a fer poble.

Bé sigui per Internet o mitjançant aquestes pàgines el ser de Sitges, en la majoria dels casos, està ben representat. Altra cosa és que la moda imperant, entre aquestes innovadores tecnologies, permet penjar, a l’anomenada xarxa, puntualitzacions, les qual ens fan viatjar en el temps fins a enquadrar, en ell i en el lloc corresponent, el detall exposat. Per altra banda el setmanari publica una interessant secció, de la qual ara en té cura l’Albert Soler amb l’enunciat : “ Se’n parlava un...”. Que com anteriorment ho feia els “75 anys enrere”, aporten curiositats del poble i referències al protagonisme de la seva gent .

Som i serem de Sitges.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juny del 2013 )

EL CARRER DE LES BANDERES

La bandera és el distintiu més distingit i determinat per representar i identificar un país, una entitat i quants postulats s’apleguin sota l’ensenya que els aglutina. D’un temps cap aquí les banderes onegen, moltes vegades, amb un caire reivindicatiu, altres per celebrar victòries i també per donar una oficialitat rellevant, al costat de les banderes d’entitats, organitzacions que són les amfitriones d’un acte. Atenent a aquesta bona disposició de posar la bandera, segons sigui la seva representació, assolirà un valor que farà merèixer el respecte i l’acatament que es mereix. També la seva col•locació obeeix a l’estricte protocol establert, d’aquí que més d’una vegada, la retirada d’una o altra, és motiu de controvèrsies importants.

Quan cal donar relleu als sentiments més patriòtics de la ciutadania, també quan l’ocasió, la data, s’ho val., o per expressar la satisfacció que produeixen determinades victòries futbolístiques , les banderes es despleguen, tot sovint, al llarg de les baranes dels balcons. De fa un temps, el col•lectiu gai celebra una festa que té l’epicentre en la nostra Vila, una ocasió per a que la seva bandera multicolor també predomini en l’ambient sitgetà.

Recordo que quasi bé la única senyera que el seu propietari gosava exposar a les mirades, era un tros de tauler, amb les quatre barres pintades, segurament que no era fàcil poder adquirir uns metres de senyera de roba, perquè a prou feines es comercialitzava. En Joan Ossó del bar Espanyol , el fill de can Ferri, s’atrevia a fixar-la en els barrots de la barana, en un dia que per a ell i molts tenia un significat especial, cada 14 d’abril, data de l’aniversari de la proclamació de la República. Eren temps que la seva exhibició era poc usual, o s’havia de tenir cura de no provocar a les autoritats corresponents. Estic convençut que les autoritats locals, sabedors dels sentiments del protagonista, feien la vista grossa i no manaven la seva retirada. Aquest fet puntual clamava l’atenció perquè no era un fet habitual, en Joan es va avançar a una exhibició que ha arribat a ser molt secundada, fins el punt que alguns opten per tenir permanent penjada la senyera.. Ni tant ni tan poc, perquè si se’n fa massa ostentació, quan cal fer prevaldre el protagonisme del símbol, al formar part del paisatge quotidià, ja no ressalta de la mateixa manera.

S’alternen, com he dit, en aquest posar i treure de banderes, les que representen els colors d’equips de futbol, perquè les victòries més significatives bé es mereixen una exhibició d’entusiasme i una de les maneres més elegants és la de penjar la bandera al balcó. Els mateixos diaris esportius s’encarreguen de distribuir-les, conjuntament amb l’edició del dia, la bandera que correspon a la victòria motiu de celebració. La variació també ofereix una nota festiva que perdura fins que es va afeblint l’eufòria victoriosa. També hi ha qui prefereix deixar aquest símbol exposat de manera permanent, amb el convenciment que se’n succeiran altres. Perseverança davant la derrota i satisfacció pel triomf, els colors estan per damunt de tot.

Entrant en l’àmbit local, la bandera que més ens representa és la que mostra l’ensenya local, l’escut de Sitges, a ella m’hi referiré més endavant i és que altres de més particulars i centenàries són aquestes que serveixen d’ensenya a la Societats del Prado i del Retiro, les quals han presidit, entre altres efemèrides, la comitiva que acompanyava als assistents de la clausura de l’Exposició de Clavells a l’ermita del Vinyet. Un altre aspecte curiós, si més no luctuós, és el costum de posar la bandera a mig pal, quan es mora un soci/a de les dues entitats. En un temps quan acostuma a passar desapercebut l’òbit de la gent de Sitges. Abolides les esqueles que en donaven informació, el detall de la bandera sense acabar de ser hissada, desperta la curiositat de tots els qui hi coincideixen i són coneixedors d’aquest formulisme.

La bandera de Sitges té una presència molt polivalent, la qual és fa més palesa quan amb ella s’engalanen els balcons amb intenció de voler magnificar les nostres festes més rellevants. Com passa durant la festivitat de Corpus, allà on hi havia costum de posar domassos, ara llueix l’ensenya sitgetana. I ho fan d’una manera molt espectacular els veïns del carrer Jesús, amb una disposició generosa de banderes que s’intercalen al llarg de tot el traçat del carrer i en molts balcons del mateix, que culmina amb la disposició en tots els balcons que s’aboquen al Cap de la Vila. El carrer Jesús, el seu veïnat, fa anys que mostren una sensibilitat meritosa vers tots els esdeveniments que tenen lloc a la Vila. I la festivitat del Corpus els motiva enormement , quan avui continuen la tradició els fills dels estadants més emblemàtics amb el vistiplau dels més grans. El punt d’inflació el marca la distribució d’unes artístiques rajoles, incrustades en una paret de la façana de la casa de la Maria Matas, rajoles que informen de la categoria dels premis aconseguits i l’any a que corresponen.

Aquest primer tram que va des de ca la Maria fins a can Marcet i a can Clarà, en tenen cura la pròpia família Matas, el net de la Ramona i la Montse Marcet que acostuma a ésser la dissenyadora, entre altres col•laboradors . El següent tram va des de ca la Gloria i l’Antoni Mirabent fins a ca la Vinyet Olivella . Tram de carrer que dirigeix en Miquel Marsal i Ortiz , molt implicat amb aquest carrer que va ser el seu, quan vivia amb els seus recordats pares en la rebotiga de la barberia. Durant tants anys, en el terra del carrer, s’ha combinat flor, familiaritat i bona harmonia veïnal.

Enguany el Cap de la Vila ha estat dissenyat per la colla dels castellers. Tot guaitant a les banderes dels balcons de la casa del rellotge, trobem a faltar la presència de la Nuri Gassó, que amb la seva distingida elegància sortia al seu balcó per guaitar a la tradició des d’aquesta talaia privilegiada, que tenia per veïns a la família del Sr. Albert del “Sigle”, a les noies de can Sanabre, a la família Torrens, mestre que dirigia la banda de música de la processó. Just en aquest enclavament on assoleix màxima rellevància l’elevació de la custodia, en un dels moments més significatius de la festa.. La Nuri es ha deixat just a la vigília, quan els preparatius atrafeguen a la nostra gent. Ella que sempre estava preparada per viure amb intensitat tots els esdeveniments que tenien lloc al poble.

Les banderes amb l’escut de Sitges s’han imposat als domassos que formaven part de la tradició. Els llueixen la Casa de la Vila i la rectoria, amb gran i elegant majestuositat. I també el balcó de la Roseta Peris , un domàs antic i molt curiós per l’escut amb corona inclosa. Des d’un dels seus balcons, vaig poder admirar un detall curiós, durant la nit de la vigília, la projecció al terra del carrer de la plantilla de la catifa. La tecnologia posada a l’abast de la festa. Quasi podríem parlar d’una catifa telemàtica. Temps al temps, de més verdes en maduren.

Aquests dies Sitges ha deixat ben alta la projecció de la seva bandera, per admiració de tots nosaltres i del gran nombre de visitants que ens han acompanyat. Com en els millors temps d’aquesta festivitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juny del 2013 )


FLORS A LA BÈSTIA

Disposar del privilegi d’haver d’escriure un article cada setmana per aquest setmanari comporta, necessariament, si es vol enaltir el protagonisme del poble i la seva gent, recavar en el calendari de les festes locals. A priori sembla el més coherent, perquè es pot aportar una modesta col•laboració a l’efemèride i també per no passar per alt els moments més rellevants del sitgetanisme.

Així, doncs, em referia la setmana passada al recorregut entre Sitges i Vallcarca, fins aturar-me a l’ermita de la Trinitat quan ens trobàvem en les vigílies de la seva festa. La qual s’ha celebrat entre una nodrida confluència de visitants. Des d’aquesta talaia privilegiada hem guaitat a la immensitat d’un mar de tonalitat verdosa, remogut per les corrents i ja amb la mirada encarada cap a la muntanya, la imatge de la fàbrica de ciment consolidava els apunts que escrivia en el meu article, en un breu record als treballadors que hi anaven a treballar a peu o amb bicicleta i que durant aquesta festivitat enfilaven el camí de l’ermita. Transcorreguts els anys, l’aplec de la Trinitat manté el retrobament entre la gent de Sitges i els antics habitants de la colònia de treballadors de la fàbrica. Ha passat el temps i l’ocasió mereix fer un incís per aplaudir els 43 anys ininterromputs de la Rosó Carbonell al capdavant de l’administració. Quan ens acomiadem ens avança la data de la festa de l’any vinent, que s’escaurà el diumenge 15 de juny del 2014. Una dona previsora que ja ho vol tenir tot lligat en mires al demà, per afegir-hi : “si Déu vol”. Avui encarna la representació dels altres acompanyants, la Remei Casanova i en Joan Martí..

Les cròniques de la festa l’han escrit en aquestes pàgines en Rafael Casanova, el qual dedicava un article també en les vigílies de la festa i un altre a l’endemà., de tornada a casa. Deixant per l’Emilia Vergés la crònica exhaustiva de la festa, la qual aportava fins el més mínim detall. A l’any següent, quan feien la recapta anual, la Remei i la Rosó passaven per les cases i lliuraven un butlletí que editaven i on hi apareixien tots els articles que, durant l’any, s’havien publicat a l’Eco, i altres mitjans, que feien referència a l’ermita.

En aquells anys, de retorn al poble, el flaire de la flor de Sant Joan aportava l’anunci del dia de Corpus, quan es celebrava en dijous. Prèviament dissabte abans havia estat inaugurada, amb tota solemnitat, l’Exposició de Clavells. Amb destacats expositors, com la Sra. Emília Camps, la Montserrat Marcé de ca la Dionisia, l’Albert Bigaire, un dels antics expositors que encara aporta els seus clavells, com també ho fa en Joan Comas i la seva muller, continuant la dedicació de la Juanita Ferre de la sínia Robert. Com també en Virgili, per anomenar-ne una representació. Aquest últim responsable de l’hort de can Falç, quan la seva terra era treballada, ell representava, junt amb els de ca la Dionisia, els de la sínia Robert... la gent de la pagesia que conreava la terra del voltants i aquest hort que estava situat al centre del poble. Junt amb la seva muller, mimaven els clavells que disposaven a l’entorn del xup. I ens aquests dies quan la flor mostra les seves millors gales, la vinya condensa la seva verdor, com un avanç de la collita que ha de madurar durant els mesos forts de l’estiu .

Han passat els anys i l’essència del Corpus continua inalterable, com també segueix arrelat el costum de la vigília, quan els gegants surten a fer un tomb pel poble. La seva presència ofereix un encant especial, perquè Corpus no és la Festa Major i per tant no existeix l’apassionament d’una festa on en són molts els protagonistes i diverses les preferències. Treure els gegants al carrer en aquesta vigília aconsegueix realçar la majestuositat d’aquests personatges que entusiasmen a petits i grans. Darrera seu tenen l’acompanyament dels grallers i del poble que els segueix. Quantes generacions s’hi han alternat en aquesta simpàtica i populosa cercavila.

Una altra de les grandeses d’aquesta vigília són els preparatius. Tots els carrers on s’hi confeccionen les catifes, mostren aquella imatge tan de poble. Amb els veïns agrupats en una cantonada, en la portalada d’un local, desfullant la flor. És la feina que desenvolupaven les veïnes durant els dies previs i que ara ho han d’enllestir en aquesta vesprada. Si n’és d’interessant i curiosa aquesta comesa que fins i tot s’organitza una visita guiada per viure de prop aquests preparatius i poder recrear-se amb les singularitats més senzilles. Si més no tan necessàries per portar a terme una tradició que ha fet possible que el nom de Sitges sigui recordat arreu per les catifes de flors.

L’activitat d’aquesta nit és constant i creativa i a ella s’hi dediquen les persones que manipulen les flors com a tots els qui dibuixen el terra dels carrers. Esdevé una imatge sensacional, molt sitgetana, que conserva l’encant del preparatiu i de la col•laboració compartida. Impactant és el muntatge del Cap de la Vila, on tota la concurrència s’afanya en voler endevinar de que anirà el tema. Ho acostumem a deixar just quan tot està embastat i l’endemà ens apressem a treure el cap per veure el resultat.

En aquells anys, als quals faig esment, en el migdia del dia de Corpus, els gegants esperaven, a l’estació, l’arribada del tren de flors que venia de Barcelona, amb la part frontal de la màquina guarnida de flors. La seva arribada era anunciada per un ramillet de coets, un escollit repertori de pasdobles interpretats per la banda local i amb els gegants ballant al so de les gralles. Un espectacle sensacional, en una estació florida, amb cossis de geranis sospesos en les columnes de la marquesina i amb un jardins que eren l’admiració de tothom. I que la gent, cal remarcar-ho, ho respectaven. Tot sovint em refereixo a aquest acte de la programació de Corpus, pel brogit i espectacularitat d’aquell moment i sobretot pel record del conjunt de l’estació que feia goig. La primera sensació del viatger que hi arribava, era la de trepitjar un poble diferent, que transmetia sensibilitat i bon gust. Com han canviat les coses, avui l’estació ha perdut aquella elegància floral que la distingia, convertint-se en una de tantes, dissenyades pel mateix patró i sense cap mena de personalitat pròpia.

Tot ha canviat, fins el punt de perdre la posició del calendari de coincidir sempre en dijous. Canvis també a la comitiva processional , on es va afegir la Moixiganga que hi queda molt bé i ara resulta que el drac i l’àliga també hi trauran el cap. Diuen que han canviat el foc per les flors, per tant queda sense efecte el crit de: “Foc a la bèstia! “.

S’apreciarà una olor a socarrimat. Sort que el flaire de les flors, que sorgirà dels queixals de les bèsties, aportaran la serenor i el convenciment que no es tracta d’una altra festa major, sinó de Corpus Christi. Segons els estudiosos, bressol del folklore costumista i tradicional.

Flors a la bèstia!

J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez