Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de juny 2013

EL CARRER DE LES BANDERES

La bandera és el distintiu més distingit i determinat per representar i identificar un país, una entitat i quants postulats s’apleguin sota l’ensenya que els aglutina. D’un temps cap aquí les banderes onegen, moltes vegades, amb un caire reivindicatiu, altres per celebrar victòries i també per donar una oficialitat rellevant, al costat de les banderes d’entitats, organitzacions que són les amfitriones d’un acte. Atenent a aquesta bona disposició de posar la bandera, segons sigui la seva representació, assolirà un valor que farà merèixer el respecte i l’acatament que es mereix. També la seva col•locació obeeix a l’estricte protocol establert, d’aquí que més d’una vegada, la retirada d’una o altra, és motiu de controvèrsies importants.

Quan cal donar relleu als sentiments més patriòtics de la ciutadania, també quan l’ocasió, la data, s’ho val., o per expressar la satisfacció que produeixen determinades victòries futbolístiques , les banderes es despleguen, tot sovint, al llarg de les baranes dels balcons. De fa un temps, el col•lectiu gai celebra una festa que té l’epicentre en la nostra Vila, una ocasió per a que la seva bandera multicolor també predomini en l’ambient sitgetà.

Recordo que quasi bé la única senyera que el seu propietari gosava exposar a les mirades, era un tros de tauler, amb les quatre barres pintades, segurament que no era fàcil poder adquirir uns metres de senyera de roba, perquè a prou feines es comercialitzava. En Joan Ossó del bar Espanyol , el fill de can Ferri, s’atrevia a fixar-la en els barrots de la barana, en un dia que per a ell i molts tenia un significat especial, cada 14 d’abril, data de l’aniversari de la proclamació de la República. Eren temps que la seva exhibició era poc usual, o s’havia de tenir cura de no provocar a les autoritats corresponents. Estic convençut que les autoritats locals, sabedors dels sentiments del protagonista, feien la vista grossa i no manaven la seva retirada. Aquest fet puntual clamava l’atenció perquè no era un fet habitual, en Joan es va avançar a una exhibició que ha arribat a ser molt secundada, fins el punt que alguns opten per tenir permanent penjada la senyera.. Ni tant ni tan poc, perquè si se’n fa massa ostentació, quan cal fer prevaldre el protagonisme del símbol, al formar part del paisatge quotidià, ja no ressalta de la mateixa manera.

S’alternen, com he dit, en aquest posar i treure de banderes, les que representen els colors d’equips de futbol, perquè les victòries més significatives bé es mereixen una exhibició d’entusiasme i una de les maneres més elegants és la de penjar la bandera al balcó. Els mateixos diaris esportius s’encarreguen de distribuir-les, conjuntament amb l’edició del dia, la bandera que correspon a la victòria motiu de celebració. La variació també ofereix una nota festiva que perdura fins que es va afeblint l’eufòria victoriosa. També hi ha qui prefereix deixar aquest símbol exposat de manera permanent, amb el convenciment que se’n succeiran altres. Perseverança davant la derrota i satisfacció pel triomf, els colors estan per damunt de tot.

Entrant en l’àmbit local, la bandera que més ens representa és la que mostra l’ensenya local, l’escut de Sitges, a ella m’hi referiré més endavant i és que altres de més particulars i centenàries són aquestes que serveixen d’ensenya a la Societats del Prado i del Retiro, les quals han presidit, entre altres efemèrides, la comitiva que acompanyava als assistents de la clausura de l’Exposició de Clavells a l’ermita del Vinyet. Un altre aspecte curiós, si més no luctuós, és el costum de posar la bandera a mig pal, quan es mora un soci/a de les dues entitats. En un temps quan acostuma a passar desapercebut l’òbit de la gent de Sitges. Abolides les esqueles que en donaven informació, el detall de la bandera sense acabar de ser hissada, desperta la curiositat de tots els qui hi coincideixen i són coneixedors d’aquest formulisme.

La bandera de Sitges té una presència molt polivalent, la qual és fa més palesa quan amb ella s’engalanen els balcons amb intenció de voler magnificar les nostres festes més rellevants. Com passa durant la festivitat de Corpus, allà on hi havia costum de posar domassos, ara llueix l’ensenya sitgetana. I ho fan d’una manera molt espectacular els veïns del carrer Jesús, amb una disposició generosa de banderes que s’intercalen al llarg de tot el traçat del carrer i en molts balcons del mateix, que culmina amb la disposició en tots els balcons que s’aboquen al Cap de la Vila. El carrer Jesús, el seu veïnat, fa anys que mostren una sensibilitat meritosa vers tots els esdeveniments que tenen lloc a la Vila. I la festivitat del Corpus els motiva enormement , quan avui continuen la tradició els fills dels estadants més emblemàtics amb el vistiplau dels més grans. El punt d’inflació el marca la distribució d’unes artístiques rajoles, incrustades en una paret de la façana de la casa de la Maria Matas, rajoles que informen de la categoria dels premis aconseguits i l’any a que corresponen.

Aquest primer tram que va des de ca la Maria fins a can Marcet i a can Clarà, en tenen cura la pròpia família Matas, el net de la Ramona i la Montse Marcet que acostuma a ésser la dissenyadora, entre altres col•laboradors . El següent tram va des de ca la Gloria i l’Antoni Mirabent fins a ca la Vinyet Olivella . Tram de carrer que dirigeix en Miquel Marsal i Ortiz , molt implicat amb aquest carrer que va ser el seu, quan vivia amb els seus recordats pares en la rebotiga de la barberia. Durant tants anys, en el terra del carrer, s’ha combinat flor, familiaritat i bona harmonia veïnal.

Enguany el Cap de la Vila ha estat dissenyat per la colla dels castellers. Tot guaitant a les banderes dels balcons de la casa del rellotge, trobem a faltar la presència de la Nuri Gassó, que amb la seva distingida elegància sortia al seu balcó per guaitar a la tradició des d’aquesta talaia privilegiada, que tenia per veïns a la família del Sr. Albert del “Sigle”, a les noies de can Sanabre, a la família Torrens, mestre que dirigia la banda de música de la processó. Just en aquest enclavament on assoleix màxima rellevància l’elevació de la custodia, en un dels moments més significatius de la festa.. La Nuri es ha deixat just a la vigília, quan els preparatius atrafeguen a la nostra gent. Ella que sempre estava preparada per viure amb intensitat tots els esdeveniments que tenien lloc al poble.

Les banderes amb l’escut de Sitges s’han imposat als domassos que formaven part de la tradició. Els llueixen la Casa de la Vila i la rectoria, amb gran i elegant majestuositat. I també el balcó de la Roseta Peris , un domàs antic i molt curiós per l’escut amb corona inclosa. Des d’un dels seus balcons, vaig poder admirar un detall curiós, durant la nit de la vigília, la projecció al terra del carrer de la plantilla de la catifa. La tecnologia posada a l’abast de la festa. Quasi podríem parlar d’una catifa telemàtica. Temps al temps, de més verdes en maduren.

Aquests dies Sitges ha deixat ben alta la projecció de la seva bandera, per admiració de tots nosaltres i del gran nombre de visitants que ens han acompanyat. Com en els millors temps d’aquesta festivitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juny del 2013 )


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez