La gran
majoria dels qui escrivim a l’Eco, a hores d’ara, ho fem a l’empara de les
noves tecnologies i això ens permet que des de casa mateix puguem enviar, via
Internet, les nostres col·laboracions sense haver de trepitjar la redacció del
setmanari. Aquesta facilitat ens aporta l’avantatge de la via ràpida, si més no
ens aparta del contacte directe amb els qui tenen cura de compaginar i imprimir
aquestes pàgines. Comptar amb el privilegi de col·laborar amb el setmanari des
de fa molts anys, m’ha permès viure de prop el bategar de l’impremta del carrer
Bonaire. I això també significa haver gaudit de la proximitat, setmana darrera
setmana, amb les persones i els detalls que si han aplegat.
Un entorn que difereix de les grans
redaccions, aquí hi rau l’encant de tot plegat. Molts pocs diaris tenen un
director tan proper. D’aquí que es sorprenien, gent avesada a alternar les
grans redaccions, quan entraven a la de
l’Eco, preguntaven pel seu director i a l’avís hi acudia en Josep, amb la bata
blava i amb els dits emmascarats de la
tinta, una evidència que significava que
no tan sols porta la batuta del diari, sinó que també l’imprimia, entre altres
encàrrecs que havia d’atendre de la feina de l’impremta. Aquesta proximitat, continua
vigent, forma part de la grandesa de les petites coses de la casa. Encara avui
quan t’hi endinses trobes amb en Josep assegut a l’avantsala del taller,
corregint les proves.
En els llarga taulells de l’impremta s’hi abocaven
aquells entranyables col·laboradors amb els quals jo havia coincidit moltes
vegades: els Srs. Josep Carbonell i Gener, en Ramon Planes i Izabal, Jacint
Picas i Cardó, Rafael Casanova i Termes, Rafael Monzó Valiente, Salvador Soler i Forment, Rafael Font i
Farran Ventura Sella i Barrachina, Manel Ferrer Hill, Miquel Utrillo i Vidal, Toni Pañella Camps, entre tants altres. També
dibuixants i fotògrafs, autors de magnífiques portades i amb tots els col·laboradors actuals. Uns i
altres hem tingut la llibertat de poder
accedir fins a l’interior de l’impremta, com la cosa més normal, sense que en
Josep hagués de deixar el que estava fent per sortir a atendre’ns. Aquesta
proximitat es prestava a que aquells valuosos col·laboradors es
disposessin a entaular una improvisada
tertúlia que aconseguia perpetuar moments únics, amarats de sitgetanisme i
culte a les bones lletres.
Una de les vegades, al començament de la
meva assiduïtat col·laboradora, vam coincidir a la porta, en Ramon Planes que
sortia i jo que em disposava a entrar. L’escriptor, pel qual sentia una enorme
admiració, em va comunicar que en el seu Carnet
de Caminant d’aquella setmana feia una menció a la meva entusiasmada col·laboració . Que en Ramon
s’hi referís em va satisfer moltíssim, em vaig sentir arropat pel mestre i ell
va notar l’alegria en el meu rostre.
Però era per aquestes vigílies de Nadal que
quan entraves a la casa del carrer Bonaire
notaves com l’esperit nadalenc es feia palpable. Hi contribuïa la ben
nodrida disposició de targetes de felicitació que la Carme havia desplegat en
el taulell de la botiga. Tot travessant el menjador de la casa t’arribava el
flaire de la tinta, els preparatius, la compaginació de les pàgines de l’Eco,
on els col·laboradors han tractat la festivitat amb tota mena de detalls, de poemes que ens han
apropat al missatge del pessebre. l’Eco ha estat, ho continua sent, com l’àngel
anunciador que pregona la bona nova a tot el poble de Sitges.
Aquest número, en les vigílies de Nadal, té
com un significat especial. S’acosten canvis que calen afrontar amb optimisme i
bona predisposició per tal de que aquest gran família que formem lectors i
col·laboradors segueixi unida al pal de paller que sosté aquest sitgetanisme,
del qual tan es parla i se’n fa bandera. Nadal és un bon moment per a desitjar
que la llum de l’estel ens guií en el camí. I per emmirallar-nos en el mèrit
aconseguit per aquest setmanari, al sobreviure a bonances i temporals, gràcies
a les bones maneres i saber fer de la família Soler.
Però ara toca parlar de Nadal, com es ve
fent des de la primera crònica nadalenca que va publicar en data 25 de desembre
del 1886 i que diu així: “En los momentos en que lo mismo
el vigilante, que el sereno; en que tanto el peluquero,
como el dependiente de café; en que el basurero, lo mismo que
el limpia botas; en una palabra, en que
todos cuidan de preocuparse desinteresadamente de
que sus parroquianos, clientes ó favorecedores disfruten
alegremente de las más memorables fiestas del año,
¿qué extraño es desear EL Eco DE SITGES
felicidades sin limites á sus suscritores? Convénzanse
estos de que, en vez de la obligada dádiva, pedimos para
los lectores el tradicional pavo, variedad de turrones,
la indispensable Malvasia y como
propina el premio gordo.”
Una semana desprès acomiadava el 1886 donant la benvingua al
1887 amb els següents termes: “Queriendo fiscalizar por sí mismo
una parte
del Tiempo, el voraz Saturno como presidente
del año aparece en escena conduciendo
de la mano al pequeño 1887, que
mal seguro en sus débiles piernas y tiritando de frió se despide de su papá, sombra fugitiva en el horizonte
del pasado. El
año 1886 acaba de bajar al panteón del siglo de las luces, después de haber legado costumbre para el museo de la existencia, Mas canas,
imprudentes arrugas,
nacientes ambiciones y esperanzas marchitas,
labores ejecutadas ó concluidas
en doce meses de asiduo trabajo dejando
al mismo tiempo en las borrosas
páginas de su mugrienta cartera de
apuntes, cambios políticos, quiebras mercantiles, el asesinato de un obispo, sediciones militares y proyectos
de guerras
europeas, debate inapreciable y verdadera
salsa de la vida, para los aficionados á las emociones fuertes. Como particular recuerdo nosotros
tenemos que
agradecer al difunto, los calcinados muros de una
importante fábrica incendiada,
los tristes despojos de un siniestro
marítimo en nuestras costas y un
vacío absoluto en nuestros bolsillos producido por la lotería de Navidad. ¡Paz á los muertos! ' Regido el año actual por el viejo
y adusto
Saturno sentará la cabeza
probablemente siendo
un muchacho de provecho, sino
se fija en la chifladura de su Mentor que en otro tiempo engullía las piedras creyendo que eran sus hijos, pues en este caso, fácilmente se
convertirá en
un gatera siendo un año, de
timos y
de camelos como su antecesor. Bien
quisiéramos aventurar algún pronóstico
favorable respecto del Joven 1887,
pero veladas aun sus facciones por los vapores de la noche de su origen no es fácil penetrar sus arcanos,
por lo cual esperaremos
los primeros juegos de su infancia
ó sea el próximo Carnaval para poder
empezar á juzgarle. Entre
tanto les desea sinceramente las más
felices entradas y salidas de año à sus amables suscriptores.
Han transcorregut 127 anys, on hi han coincidit els neguits
literaris i poètics de tants col·laboradors /es. Avui sobre nosaltres recau l’honor de poder escriure
sobre aquestes festes, com ho van fer ells. Nadal es torna a fer notar entre
les pàgines de l’Eco. Que per molts anys!
I també avui, com ahir, en les vigílies
d’aquestes festes, m’uneixo al desig col·lectiu el qual pregona que passin bon Nadal i bona entrada
d’any.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada