La fàbrica dels anys és l’empresa més universal i alhora
la més complexa de totes les existents,
que funciona amb una exactitud matemàtica. No s’atura ni de dia ni de nit, per
tant el seu engranatge evoluciona de
manera ininterrompuda els 365 dies que el componen. I sempre disposa de
l’implicació humana més generalitzada i diversificada de
totes, preparada per fer-li costat i treballar per a ella. No obstant, degut a aquesta diversitat, cada
dia que passa, potser cada instant, és irrepetible. I amb aquest procés de
funcionament va fabricant anys, els quals van sumant i el seu pes arriba un
moment que es fa feixuc pels operaris de major edat i aquí hi entra,
implacable, la llei de la vida que té unes clàusules que no hi ha sindicat que
pugui fer-hi res per aturar les seves conseqüències, fins que som acomiadats de
la manera més injusta de totes, mentre els qui queden al peu del canó
manifesten, amb resignació: vet aquí la
llei de la vida. Un argument que va del braç de la resignació que és el
component que ajuda a restablir la confiança, heus aquí un altre element que fa
que l’engranatge no se’n ressenti a llarg termini.
Amb els anys,
des dels primers usuaris d’aquesta fabricació correlativa, la fàbrica s’ha anat
adaptant als moments i dels seus motlles acaba de sortir i posar en circulació
l’any 2014. Nou de trinca, acabat d’estrenar. L’any ja està fabricat ara s’ha
desenvolupar, millor dit, l’hem d’anar modelant els seus empleats. I cada factoria distribuïdora ho adaptarà a les
seves circumstàncies i a les maneres d’actuar del seu respectiu personal.
Les persones més
grans, anys fa, quan en els pobles les coses anaven d’aquella manera, ho
resumien dient: “hi fa feina a la casa de
la vila”. Però és que en aquestes cases sempre n’hi ha hagut, no
ens venia pas de nou, tanmateix avui
n’hi ha en totes les cases. I d’uns anys cap aquí sembla que aquests surtin amb
defecte de fabricació i, el que és més greu, no s’acaba de trobar la formula per
solucionar-ho. Això ens demostra que la maquinària del temps, malgrat els
avanços aconseguits, no disposa de la perfecció necessària per poder fabricar
un producte que corregeixi els errors dels humans i del seu entorn, en termes
informàtics l’anomenaríem un antivirus capaç d’immunitzar o, si més no,
corregir els desgavells els quals condueixen a situacions d’extrema gravetat,
on hi conflueixen adversitats de tota mena.
Ens diuen els
encarregats de la fàbrica que aquest nou any no tindrà tanta mala jeia com els
que acabem de deixar enrere. Ho fonamenten en què s’intueix una certa millora
en tots els aspectes bàsics per a que això sigui possible, més o menys, més
aviat a llarg termini.
Sitges no s’ha
escapat de les maldades d’aquests anys que han sortit defectuosos i que han
causat perjudicis a empreses, comerços i, per consegüent, amb repercussió negativa en el benestar bàsic de les famílies.
La gent de
Sitges encarem el nou any amb moltes
expectatives a la vista. La primera de totes, o si més no la més propera a
aquesta lectura, afecta al setmanari, el qual afronta el seu futur a cavall
d’un projecte de transformació que implica uns canvis en la línia editorial la
qual, en aquestes properes setmanes del mes de gener, s’anirà adaptant a un nou
guió pensat per garantir la prolongació de la meritosa trajectòria que li ha
atorgat la família Soler. Personalment estic molt agraït a l’atenció que en tot
moment m’han dispensat, donant-me l’oportunitat, quan no deuria tenir gaire més
de setze anys, de publicar-me la primera i curta crònica que vaig escriure d’un
d’aquells concerts que tenien lloc els
diumenges al matí en el Palau de la Música. En aquell en concret en van ser els
protagonistes l’Orquestra Ciutat de Barcelona, dirigida per l’Antoni Ros Marbà
i com a solistes el violinista Gonçal
Comellas i el violoncel·lista Lluís Claret. En uns concerts que comptaven,
entre el públic assistent , amb gent de Sitges. A l’estació coincidíem, els qui
més recordo, amb en Sebastià Yll Bages,
en Joan Ferret Plana, en Josep Mirabent Magrans... Aquell meu incipient neguit
literari, potser heretat del meu avi Martínez que també va ser col·laborador d’aquestes pàgines, va
tenir una continuïtat ja mai més interrompuda i que el cap d’uns anys vaig
aportar a les pàgines de l’Eco unes cròniques escrites a mà, no disposava d’una
màquina d’escriure, des del Sàhara, en
concret des de la ciutat de l’Aaiun , en el període d’adaptació militar, o de
compliment obligatori amb la pàtria.
De retorn a
casa, l’adaptació al món laboral i als lligams sentimentals, va obrir un
parèntesis en aquella assiduïtat. I ves el que són les coses, un dia ens va
visitar, al taller, l’impressor i intel·lectual, gran aficionat a la
fotografia, el Sr. Joan Puig i Mestre i hem
va animar a restablir la col·laboració amb el setmanari, raonant que li havia
agradat molt tot el que havia escrit des d’aquells verals del desert.I, vet
aquí, de llavors fins ara.
Tots els que hem
sentit de prop el seu bategar estimem el setmanari i li desitgem el millor. I
l’ombra dels Joseps de l’Eco és tan allargada que ha fet de sostre, de company
inseparable, d’engranatge important dintre
la fàbrica dels anys, en la secció que pertany al nostre poble.
No obstant aquestes pàgines, com a qualsevol aspecte que
guarda relació amb la causa pública,
no ha escapat de les crítiques i veus discordants. Però
sóc dels qui pensen que per criticar
primer s’ha de saber superar el motiu de la crítica.
Segur que
l’esmentat canvi de guió del setmanari no és l’aspecte més transcendent davant
els reptes que se’ns presenten. Algú en una ocasió va dir: “
Quelcom ha de canviar per a que tot
segueixi igual”. Un dels més esperats és la reobertura dels museus, un
projecte no exempt de controvèrsies que afronta la recta final amb uns
resultats que és d’esperar estiguin d’acord amb les expectatives creades a
partir dels canvis que ha sofert el
projecte inicial.
En el transcurs
d’aquestes festes es nota moviment de gent forastera pels nostres carrers, un
senyal que la Vila té un pol d’atracció que s’ha de veure compensat durant els
mesos de més ocupació. Perquè venim observant que d’uns anys cap aquí les
informacions relatives a aquesta ocupació se’ns presenten com a molt bones, no
obstant un dels indicadors més fiables són les platges que tenim més a l’abast.
Molt concorregudes els caps de setmana i festius i la resta dels dies hi regna,
tot sigui dit, molta calma. M’ho comentava fa pocs dies un amic, el qual recordava que no té res a veure amb aquelles
aglomeracions quan, a diari, es feia difícil estendre la tovallola a la sorra i
ara pots campar sense cap mena d’estretor, per tant alguna de les estadístiques
fallen. O els turistes han canviat els costums i prefereixen les piscines, que
també pot ser. O com diuen els castellans: “no
todo es oro lo que reluce”.
Tanmateix aquest moviment fora de temporada ens fa ser optimistes
De peticions,
a l’hora de fer la carta als Reis, tantes com vulguin. Que siguin tan generosos
com voldríem, haurem d’esperar el final d’any
per tornar a fer inventari. Ens conformem amb salut i alguna coseta més
per tal de no perdre-la.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada