A BODES EM CONVIDES

     El darrer cap de setmana Barcelona va acollir la fastuositat d’un casament el qual, per la procedència dels protagonistes, nuvis i convidats gent potentada de l’Índia i pel rang de pompositat que el va acompanyar, va  encuriosir tota la societat, àvida d’aquests esdeveniments que posen  a Barcelona a l’avantguarda de les cròniques de més relleu  i un apunt important en les preferències dels ciutadans del món que trien aquesta destinació per sobre altres. Respectant opinions diverses, algunes de les quals crítiques en aquests afers.

   La gent de Sitges ho hem tingut molt més fàcil, a l’hora d’apropar-se a l’altar per contraure matrimoni, tot i que més d’una parella s’ha anat a casar lluny de casa. Al ser també, la nostra, una destinació turística algú dels d’aquí s’ha encaparrat d’alguna de per allà i per satisfer a la núvia s’han casat en el lloc de procedència d’aquesta. Altres han  expressat el sí en indrets més propers, però també una mica apartats, quan pel cas el casori ha tingut lloc en el “pueblo” de la promesa. A excepció d’aquestes allunyaments, fora de les fronteres i de la regió, altres parelles s’han anat a casa a Montserrat que igualment és una destinació molt adient per una cerimònia tan particular. Ho ha pregonat sempre la veu popular quan diu: “si vols estar ben casat has d’anar a Montserrat”.  Que a banda del marc privilegiat  hi conjuga la devoció.

    La nostra església parroquial ha acollit les parelles, que al peu de l’altar, s’han promès fidelitat eterna, el compromís que resa: “fins que la mort us separi”. Curiosament aquesta predisposició   es complia, al peu de la lletra, amb molta més fermesa  abans que no pas ara. Com igualment els costums de les celebracions han canviat d’una manera ostensible. Perquè sembla ésser que la gent, els nostres avis i pares, es van casar a unes hores molt més matineres que en l’actualitat, quan també,  hi ha qui fixen l’hora per ben entrada la tarda. Quan hi havia per costum  matinar, fins i tot per casar-se , els casaments dels vidus  tenien lloc encara molt més aviat, per tal de no despertar més curiositats que les que ja s’hi recreaven. Tant amb els uns com en els altres, els convidats es limitaven a la família i pocs més, després una mica d’esmorzar i encara quedava dia inclús  per anar a treballar. Poc a poc es va anar imposant el costum de celebrar la cerimònia al migdia, d’aquesta manera  la celebració aconseguí ser  més participativa i amb un toc de més de lluïment en tots els aspectes. Tampoc sense gaires pretensions, sinó  sempre d’acord amb la disponibilitat monetària de cadascú.

  En  els casaments sempre s’ha volgut deixar constància fotogràfica d’aquest esdeveniment. Els avantpassats, seria perquè les tècniques del moment requerien una posició més inamovible, anaven a fer-se la fotografia a l’estudi del fotògraf, on no hi mancava el típic pedestal en ell el nuvi hi repenjava el braç. Testimonis gràfics que hem vist penjats  en les parets de les alcoves de moltes cases. En aquest aspecte fotogràfic em van explicar una anècdota que té la seva curiositat i la seva gràcia.  En Damià  va treballar de fotògraf per a la família Gassó, cobrint els reportatges de molts casaments, fins que un dia ell esdevingué el protagonista. Va arribar a l’altar a acompanyat de la seva mare i un cop allà, mentre esperaven a la novia, es van seure. Però sembla ser que els nervis el van trair i en lloc de seure a la cadira ho va fer al reclinatori mirant cap a l’altar, de manera que va haver d’eixancarrar  les cames per poder salvar la part frontal. La seva mare que veu al fill fent aquesta filigrana , ella també s’asseu en el reclinatori corresponent, mostrant la mateixa postura.  Una posició incomodíssima que va causar sensació, i contribuí a posar una nota simpàtica  entre els assistents. L’estat emocional  li van jugar una mala passada, perquè per falta  de no haver-ho vist mai no seria. I és que el matrimoni accelera moltes emotivitats que, al mateix temps, produeix un estat de nervis que fan fer coses impensables, com el detall de l’assentada surrealista d’en Damià.

    Entre a can Guinart i a can Gassó, desprès sorgirien altres retratistes, van aportar el testimoni gràfic de casaments, bateigs, primeres comunions i altres celebracions familiars, de la gent de Sitges i demés parelles que trien  les esglésies de la vila per rebre el sagrament del matrimoni. A partir d’uns anys les preferències dels nuvis es decantaren per l’ermita del Vinyet. Casar-se al Vinyet ha estat el somni idealitzat per moltes parelles que l’han fet possible. El marc i la devoció són factors importants en el moment de fer aquest pas.  Igualment  les predileccions  han decantat per altres llocs de culte més allunyats, però sense sortir del terme, com l’ermita de la Trinitat, la  capella ofereix un encant que per donar aixopluc a aquests moments tan importants en la vida de les persones és sensacional, hi contribueix l’atractiu de l’entorn. De la mateixa manera que també es celebren casaments a l’ermita de Sant Sebastià.

    Vinc observant que moltes parelles de nuvis van i venen de l’església caminant i aquesta presència nupcial en els carrers desperta molta curiositat i un apropament al bategar quotidià del poble, en uns moments on ressalta l’elegància dels vestits dels nuvis i els dels convidats. Sobresortint  les pomposes i acurades maneres de vestir de l’apartat femení. En aquest aspecte també crida l’atenció perquè a vegades sembla que es vesteix amb massa fastuositat, al  tractar-se d’anar a celebrar un casament, on el que compte és la companyia que es dispensa als nuvis.    

    Quan la gran majoria no disposava de cotxe, pel casament , aquest, es feia indispensable, es llogava un  o més taxis i el que havia de portar a la núvia s’engalanava amb flors. En Josep Cano disposava d’un Dogge, un cotxe gran i luxós, i s’havia especialitzat en apropar a la núvia fins a l’església. Al Vinyet comptava amb la complicitat d’en Joan Capdet  el qual, si el nuvi encara no havia arribat,  li feia un senyal al taxista i en Cano ja interpretava el gest que indicava  l’absència  i es disposava a fer  unes quantes voltes fins  a calcular que el nuvi ja estava a l’altar esperant. Una altra efemèrides per la qual es recorria al taxis era pels bateigs, potser per allò que la criatura encara no havia sortit al carrer, s’encarregaven de posar-los a disposició a can Selfa, en Ruperto.... En  un hi anaven els pares i el nadó i els altres es disposaven pels convidats . El trajecte fins a l’església parroquial es feia curt, per les ganes de pujar a un cotxe que teníem, perquè no s’hi anava cada dia.

      Fins que es van començar a fer casaments pel civil, davant el jutge, o en altres dependències del patrimoni de la vila, on el responsable de la cerimònia és l’alcalde o  els regidors. I encara s’ha anat més lluny al legalitzar matrimonis entre persones del mateix sexe. El respecte a les persones em fa ser prudent amb tot el que és opinable. El matrimoni és un compromís que oficialitza l’amor entre dues persones que s’estimen. I els sentiments de cadascú  són el que són. Després, de portes cap a dintre, cada casa és un mon. No ens hi podem capficar.   

                                                                                                                      J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de desembre 2013 )