DESPRÉS DE L'ASSAIG

   Em vaig quedar, en l’article de la setmana passada, en aquells moments sublims dels assajos dels músics, no obstant després de l’assaig i de les actuacions amb les respectives orquestres, la convivència entres els intèrprets aconseguia  un ambient únic i irrepetible. Per proximitat familiar,vaig ser testimoni d’algunes d’aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari del Retiro. No tan perllongades  després dels balls de tarda dels dies de festa  de l’hivern.  En una d’aquestes incursions a l’escenari, un cop els musics recollien els instruments a mi em va quedar temps per saludar efusivament al responsable de la bateria i ho vaig fer amb un sonor: Hola valent!  I vet aquí que en Ferran Sentís s’ho va prendre molt malament i em va recriminar la meva gosadia, mentre repetia:  Que si vegi en cor fins i tot la canalla.... i pobre de mi vaig quedar, acostumat a escoltar parlar d’ell amb tal denominació, que si em punxen no en treuen sang. I per a complicar-ho encara més, s’hi afegia  el comportament de la resta de músics que feien mans i mànigues per aguantar el riure. Aquell dia vaig posar, sense ser conscient, la pinzellada d’ironia a aquell ambient peculiar de darrera l’escenari. Malgrat les presses que mostraven els músics per marxar cap a casa, perquè aquelles vesprades eren molt diferents a les nits d’estiu, quan es prestava a un canvi d’impressions més relaxat. Potser perquè en aquella hora, un cop acabat el torn d’actuació, amb absoluta tranquil·litat,  l’ambient era propici per iniciar una agradable conversa.

   El propi mestre Pallarès era el qui prenia la iniciativa, es seia  en un extrem de l’escenari i convidava als seus músics a fer el mateix. Aquests, moltes vegades, li raonaven que no es podien quedar gaire, degut que al cap d’unes hores s’havien d’aixecar del llit per anar a treballar. El mestre insistia que  una estoneta  i prou, al final es sortia amb la seva i la reunió aconseguia entrar en un ambient sensacional, desenfrenat. Entre tantes sublimitats en Pallarès, que era de posat seriós, que no vol dir que no tingués un sentit de l’humor fi i brillant, es feia un fart de riure i la resta de companys de la formació poc s’adonaven que el temps transcorria i s’escurçava el seu descans.

      S’havien alternat en la gestió d’aquells balls, amb espectacle, de les nits d’estiu, diferents empresaris i com és de suposar visitaven l’escenari per tenir cura de que tot funcionés correctament. Un d’ells va ser en Sergi Caballé el qual, durant la seva joventut sembla ésser que havia fet alguna provatura  en el món del toreig, potser volent imitar al torero nascut a Barcelona Mario Cabré, que desprès va abandonar el toreig per dedicar-se al teatre, cinema i presentador de televisió.  Portat per aquesta  afició taurina oferia als turistes, mentre el ballet canviava de vestuari, la possibilitat de fer uns capotes amb un d’aquells caps de toro amb rodes. En més d’una ocasió els músics engrescaven a en Sergi a fer uns passes per delectar a la concurrència de darrera l’escenari i l’empresari s’hi avenia i mostrava el seu art en la “faena”. El paper de cap de quadrilla estava reservat al mestre que amb el seu somriure sorneguer assolia la complicitat de tots els papers que li eren encomanats. 

    En l’època de l’empresari Artur Llansó, a més de l’espectacle i els concebuts balls,  dedicava una nit a la setmana a oferir combats de lluita lliure. En aquests afer els músics no hi entraven. Les genialitats les aportava en Ni, fill de  l’empresari, el qual mostrava aficions de luminotècnic. En Sadurní  es posava davant el comandament dels interruptors de la llum i era un expert en deixar a les fosques aquells bonic contorn i feina hi havia per sortir  de la foscor, per a desesperació del seu pare i entre xiulets dels respectable  

    Entre tantes genialitats als músics els tocava anar a dormir tard cada dia, i si pel mestre hagués estat se’ls hauria fet de dia. L’home l’endemà dormia tot el matí i no tenia cap altra obligació fins a la tarda.

    A la resta de l’any la continuïtat de les tertúlies entre músics tenien seguiment al carrer, després de sortir d’assajar i era també curiós que tenien per costum deixar l’estoig amb el instrument  a terra i parlaven amb tant interès que s’anaven apartant, sense adonar-se, dels instruments fins que tenien de retrocedir  al seu encontre. Moles vegades coincidien amb els de la Mozart sortien de can Torrens i, en ple Cap de la vila, es formava una nodrida tertúlia dels homes de solfa. Curiosament a la casa d’aquest mestre tenien un aliat d’excepció, la Montserrat. La noia que va entrar de joveneta a la casa per ajudar-los i si va fer gran, era com un més de la família. La Montserrat tenia l’habilitat de posicionar-se a darrera la porta de l’habitació on assajaven i eren freqüents les seves incursions a l’interior quan creia que estaven equivocats en algun detall de la conversa entrava  i els rectificava. També quan s’adonava que assajaven un ball d’actualitat, obria la porta i els informava: “aquest ball el toquen molt per la ràdio...”

   Va ser en una d’aquestes trobades quan va  tenir lloc  un incident amb un company. Els músics venien de can Pallarès i a l’alçada de la casa del costat del Retiro, la qual manté la mateixa estructura, la separava de l’entrada de la Societat  l’estret local de la barberia que regentava el  Sr. Almirall, el qual avançant-se a les modes en lloc de la mena de capa blanca que es disposa sobre el client, les que ell feia servir eren vermells. Bé, ens trobàvem  a davant la casa descrita, on en els baixos un grup de joves es lliuraven a declamar una mena de proclames, just quan en aquell moment passava el meu oncle carregat amb el contrabaix i no se li acut altra cosa que enervar  un crit, molt abreviat però entenedor, Pum. I va continuar caminant, tot seguit van sortir els protagonistes d’aquella vetllada i li cridaren l’atenció i el músic com si sentis ploure. En aquestes que passava l’Agustí Montornès, carregat de timbals i plats, li faltaven mans, i l’home per ben quedar els hi va dir: “no le hagan caso, gente joven “.  Què va haver dit: “ I a ti que te pasa....” Total que va rebre alguna que altra refregada malintencionada i no va passar d’aquí perquè els van separar i dissuadir. En arribar al Cap de la Vila els que anaven a davant no es van assabentar de res, si no hagués estat perquè l’Agustí es passava la mà per la galta i els preguntava si la tenia inflada. Entre que sí i que no, coincideixen amb en Manel Vendrell de can Sou a qui li van explicar tots els detalls, que li van haver dit.  El músic que era molt punyent i especialista en  ser constant  en  la seva ironia sarcàstica,  cada vegada que coincidien , només feia que posar-se la mà a la galta i l’Agustí li dedicava una esbufegada que aixecava pols.

     Són compassos d’unes pàgines musicals que no estan regits per la mètrica i tampoc pels sons dels  instruments, però que conformen el panorama musical sitgetà des d’una altra vessant.  

                                                                                                                J. Y. M.

  Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de noviembre 2013