Tot sovint apareix en els diaris informacions que, tot i apartar-se de l’actualitat més destacable, contribueixen a posar un polsim de curiositat i de gratitud al variat i no sempre beneplàcit nombre de bones notícies. Així va succeir al llegir la columna que la Pilar Rahola té assignada a La Vanguardia. En aquesta ocasió hi escrivia un descriptiu recordatori a la benvolguda i recordada Mary Santpere, al coincidir la data del 1 de setembre amb el centenari del seu naixement, que hauria celebrat si la vida hagués estat generosa amb ella i li posposes tantes prorrogues com fossin necessàries per tal de poder-hi arribar.
Artista dotada d’una naturalitat exquisida i d’un cos que sobrepassava les mides d’una no sempre limitada normalitat. Alta, amb ella s’hi escau l’especificació, com un Sant Pau, la Mary estava dotada d’un talent artístic que la feia destacar en la seva especialitat, el teatre i sobretot brodava els papers còmics. Hi contribuïa tan la seva naturalitat com l’espontaneïtat que van agafades de la mà. Amb una demostració colossal del saber estar damunt dels escenaris dels molts que va trepitjar i on va arrencar molts aplaudiments i sensacions entranyables destinades al públic assistent a les seves funcions.
A banda de les seves actuacions al costat d’altres actrius i actors de renom, compartint els papers assignats en l’obra que representaven, la nostra protagonista va encapçalar unes gales, en les quals ella n’era l’única protagonista. Actuacions que va fer arreu, inclòs el nostre poble, assolint uns clamorosos èxits.
Va ésser a Sitges on es va envoltar d’un bon nombre d’amistats, raó per la qual sovintejaven les seves visites. El punt de trobada acostumava ser al pis de les germanes Senabre, La Mercè i l’Aurèlia que vivien damunt de can Torrens. Cal tenir en compte que la tenia uns dots artístics que si els hagués desenvolupat de ben segur que s’hauria fet un lloc en el complex i variat món de l’espectacle. Junt amb l’Annita Julian i tants altres destacats/des protagonistes locals, completaven el repertori d’aficionats amb el qual escenificaven els espectacles que organitzava el polifacètic Artur Carbonell, també amb la col•laboració del mestre Manuel Torrens i Girona.
En “Pompeio” Senabre, pare de les noies també tenia per afició la musica, tocava en les bandes que organitzava el seu veí. En una escala on en cada replà hi vivia un músic o artista de la fotografia. A la vegada els Senabre estaven emparentats o tenien molta amistat amb els Roquetes, també músics, i que feien estada al pis del Cap de la Vila quan venien a Sitges a passar uns dies, En Raul Roqueta tocava el contrabaix portat per l’afició musical que era complementaria al seu ofici. El seu germà Vigí tocava la trompeta i ho alternava amb la faceta de vocalista. Aquest sí es va dedicar professionalment a la música actuant en reconegudes orquestres americanes.
Aquesta projecció musical, teatral i artística en totes les vessants, feia que la Mary Santpere s’hi trobes bé entre la gent de Sitges i d’aquí les seves sovintejades estades a la Vila. Recordo també que una d’aquestes estades va ser en motiu d’haver acceptat ser l’ artista convidada en el Ral•li de Cotxes d’Època Barcelona Sitges. Seria en una de les primeres edicions quan, just arribar de la capital, feien parada a la urbanització de Vallpineda, quan feia poc s’havia urbanitzat l’indret i com a promoció propagandística portada a terme pel promotors del projecte urbanístic. En aquesta ocasió va venir acompanyada per la seva filla Yoya i la seva presència, tan familiar entre nosaltres, va despertar mostres de gran entusiasmem durant tot el recorregut pels carrers del poble, d’aquell interessant mostrari de cotxes antics que si sempre ha despertat curiositat, en aquells anys, quant just es portaven celebrades poques edicions, l’interès era molt més acusat, coincidint també amb la curiositat per saber l’artista, o personatge famós, que s’afegia a la comitiva automobilística.
La també polifacètica Pilar Rahola, fa esment en la seva col•laboració a una anècdota ocorreguda en el transcurs d’una entrevista que li va fer el popular locutor Bobby Deglané, quan li va preguntar que opinava dels comentaris estesos per terres castellanes que es referien a què quan els catalans parlaven semblava com si bordessin. La Mary, mostrant un gran domini d’escenari, li va respondre que el que sí era veritat que hi havia molt costum de posar el nom de Boby als gossos. Recordo perfectament que aquesta situació va generar moltes opinions i temes de conversa entra la societat catalana i la des més enllà. La contundent i descriptiva resposta va posar contra les cordes a aquell agosarat locutor que va haver de trampejar una situació compromesa davant de molts espectadors de la petita pantalla.
Nascuda en el si d’una família d’artistes, emmaridada amb va viure anys difícils pel context del país, però la seva època es va caracteritzar per un auge teatral que va permetre que la seva espontaneïtat, conjuntament amb el seu peculiar estil, fer-se un nom i deixant un record entre tots els qui vam tenir el goig de veure-la actuar. I la gent de Sitges de coincidir amb ella en les moltes vegades que havia vingut per retrobar-se amb les amistats i compartir els projectes del gran creador que va ser l’Artur Carbonell i que per tantes afinitats es professaven admiració mútua.
La Mary Santpere va ser una artista, com s’acostuma a dir, de cap a peus. I aquí rau el mèrit de la comparació, la distància entre el cap i els peus era tan considerable que la seva alçada física defineix perfetament l’altura del seu talent artístic i creatiu i sobretot molt apropat a totes les persones que l’admiraven i estimaven.
El seu destí va començar en un vagó de tren que és on va néixer i va acabar en el seient d’un avió, on va morir. Ben poques persones han gaudit del privilegi de venir al món amb el sotrac i lentitud d’un tren de màquina de vapor i marxar muntada damunt un prodigi de la enginyeria aeronàutica. I entremig navegar per entre els corrents d’una carrera artística on va acaronar èxits. Envoltada dels seus i de tantes persones que la van admirar i li van correspondre i, de ben segur, d’amargors, comunes en tot ésser humà, i que va haver de dissimular quan es pujava a l’escenari i havia d’arrancar somriures i rialles d’entre els espectadors.
En aquest primer dia del mes de setembre la Mary hauria complert cent anys, una xifra que malgrat l’absència de la protagonista, el seu record perdura entre els qui vam tenir el plaer de conèixer i viure de prop la seva projecció artística. El pas dels anys ens fereixen de mort, però sempre queda un repunt de vida en la memòria dels vius, que permet glosar el record dels absents.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de setembre 2013 )
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada