Coincideix la sortida al carrer del setmanari amb la vigília de la vigília de la festivitat de Sant Joan. Aquests dies previs estan envoltats d’un significat molt especial i que es fa palès en la màgia que envolta la nit de Sant Joan, prenent com a símbol el foc. Aquesta flama que s’encén en el cim del Canigó i es portada fins els llocs de referència del nostre país, per tal d’encendre les fogueres i simbolitzar l’arrelament de la cultura catalana. Malgrat que moltes fogueres s’han vist consumides en les seves pròpies cendres, perquè l’expansió urbanística les ha anat desplaçant fins a estar prohibides per l’alt risc d’incendi, degut a la proximitat amb el bosc o amb nuclis urbans. Resulta comprensiva la mesura preventiva, si més no amb ella va desapareixent un símbol d’aquesta revetlla, el foc. Aquelles grans estibes d’andròmines que els dies previs a aquesta vigília es passaven a recollir per les cases amb la consegüent pregunta: “¿No hi ha res per la fogata?”. Així, poc a poc, l’estructura de la foguera anava prenen unes gegantesques proporcions.
Arribada l’hora el foc es rebolcava, mostrant el seu ferotge desafiament i oferint la seva lluminositat tan característica. És una mena de ritual que els qui encara tenen el privilegi de poder contemplar el flamejar d’un foc atraient, no saben del privilegi que disposen. I és que el foc en aquestes condicions desperta un gran poder de convocatòria, degut a que tot el veïnat feia rotllana al seu entorn, en amical convivència i implicació. S’hi va afegir el costum d’encendre petards i coets. Els quals han evolucionat a atractius colorits i a trons de gran magnitud. Per tant, des de temps immemorials, el foc ha prevalgut per damunt de la tradició de la revetlla, a la qual també hi ha conjugat la típica coca de fruita. Tot conjuga en una nit diferent a totes les altres, amb resplendor de foc, soroll de petards, degustació de coca i cava i xerinola de revetlla.
No obstant aquesta nit té també un significat especial per a molts creients, els quals li atribueixen unes virtuts de caire curatiu. Aquesta mateixa fe ha fet prevaldre un costum que no s’ha extingit. Consisteix en posar en un trosset de drap una mica de sal, fer-li un nus per a que no surti i tot seguit passar-ho per damunt una petita berruga, una úlcera que no cicatritza.... i mentre es fricciona pronunciar la breu oració: “Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la virtut que Déu us ha donat, cureu-me aquest mal aviat”.Una vegada dit això, hom es tomba d’esquena i llença la munyequeta, sense mirar on va a parar. Les creences es basen que un cop es va disseminant la sal, aquestes petits destorbs van desapareixent. Però aquest ritual diu que s’ha de fer just quan són les dotze de la nit. També hi ha qui a aquesta hora posa a serena un vol amb aigua i espargeix pètals de clavell vermell, el deixa fins a la matinada i a hora matinera es mulla la cara amb la susdita aigua i amb ella diuen també que es purifiquen les interioritats. Aquesta posició és de resultats més hipotètics, ja que mai se sabrà que hagués passat si no s’hagués produït aquest contacte amb una aigua que ha passat tota la nit de Sant Joan a la seva predisposició.
Parlant de propietats curatives, cal esmentar les doctes i servicials dedicacions que han portat a terme les persones que han tingut cura de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Tant per part dels facultatius, la comunitat religiosa, persones al servei de la causa, així com administradors i altres càrrecs de responsabilitat. Perquè tal dia com avui, 22 de juny però de l’any 1912, s’hi van traslladar els primers malalts i residents. I es van beneir les noves instal•lacions el dia 23, que s’esqueia en diumenge, per part del bisbe de Barcelona Joan Laguarda, el qual oficià una missa en el vestíbul de la institució, perquè la capella encara no s’havia construït. El 23 ha estat un número molt vinculat a la casa, fou el 23 d’agost de l’any 1910 quan es va posar la primera pedra, en uns terrenys de la cantera d’en Sans, gràcies a que Charles Deering havia comprat l’antic hospital que estava situat on avui hi ha el Maricel de mar, amb el beneficis obtingut i amb l’aportació voluntària de la gent del poble, es va poder fer realitat un hospital i residencia, dotat dels molts avanços del moment i que substituïa a unes deficients instal•lacions tot i que sols l’enclavament marítim ja de per si havia de revifar les incongruents penúries de la salut. Aquell 23 de juny es va procedir a una mena d’inauguració més íntima i religiosa. L’oficial va tenir lloc el 23 d’agost d’aquell mateix any, dintre dels actes de la Festa Major.
Per tant en aquesta festivitat de Sant Joan es compleixen els 100 de la seva singladura. La seva construcció va arrencar seguint el projecte de l’arquitecte vilanoví Sr. Josep Font i Gumà i en van ser el constructor el Sr. Gaudenci Mirabent i Robert. La seva ubicació, tot i que en aquell temps allunyada del poble, era també excel•lent, predominava en el paisatge de l’entorn, vinyes i camps de conreu, amb una panoràmica del nostre litoral que cap edifici distorsionava, per la seva situació una mica enlairada. Així ho reflecteixen les cròniques del temps quan es refereixen a la seva privilegiada situació, malgrat que venia d’un altre enclavament molt particular, no obstant la modernitat de les instal•lacions, així com no estar tan apropats al mar, els qui patien de dolors reumàtics de ben segur notaren millores ostensibles.
Aquest indicador centenari aporta, indiscutiblement, una llarga trajectòria al servei de poble. Com a referent per a guarir dolences i com aixopluc de molts sitgetans/es que en un determinat punt del seu camí es recolzen en la seva hospitalitat i hi fan parada i fonda. La seva integració aquest recer comporta el retrobament amb amics i amigues de sempre, amb els quals compartiran les vivències més enriquidores de la seva existència. Aquest grau d’implicació es complementa amb la convivència entre residents i personal que treballa a la casa.
Per a tots, cada festivitat de Sant Joan comporta una implicació amb els actes que es programen per a celebrar la festivitat del patró i en homenatge a tots els qui, durant aquests 100 anys, s’han implicat per alleugerir el patiment dels malalts i per fer més agradable l’estada. Perquè el conjunt conforma una gran família, respectada i volguda per tota la gent de Sitges i que si fa 100 anys l’edifici es trobava entre la solitud de camps i vinyes avui, forma part d’una barriada amb categoria de poble, el Poble Sec. La seva gent aprofita el patronatge del Sant per celebrar la seva festa, ve a ésser la continuïtat d’aquelles particulars revetlles que tenien lloc en el jardins d’aquesta Institució. Així com del tradicional ofici en la seva capella, des de molt abans que es construís l’església de Sant Joan , la qual aglutina el gruix del fervor popular, dintre el programa d’actes. Tot i que l’Hospital ha mantingut la tradició de la missa, a la qual hi assisteixen els estadants de la casa i molts Joans que no han faltat mai a la tradició mantinguda de pares a fills.
Moltes felicitats a tots els Joans i Joanes que ens segueixen.
J. Y. M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juny del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada