EL LLOGARET DE CAMPDÀSENS

   Amb el litoral més proper ens uneix la predisposició que tenim d’anar a veure el mar. Apropar-nos a baix amar, passejar fins a Terramar, forma part dels nostres costums. D’un temps cap aquí es nota que moltes de les passejades obeeixen a unes finalitats que van més enllà del simple entreteniment, es fan amb la sana intenció de cremar les toxicitats interiors, les quals poden acabar fent la guitza. També amb finalitats esportives, el voler mantenir el cos en forma mitjançant un entrenament regular així, tot sovint, coincideixen els qui caminen amb els que corren. No obstant aquest litoral és més conegut des de terra que des de mar, tot i la proximitat si no es té ocasió considero que la perspectiva, tot i que imaginable, guarda moltes sorpreses. D’aquí el interès, prèvia restauració, de voler mantenir intacta la façana que s’aboca al mar del Maricel de mar, casa Rocamora i Cau ferrat. Que cohabita amb el lateral de l’església i en aquest indret d’arquitectura tan artísticsa com és tot el conjunt que el configura.

   Al peu del Massís el paisatge aconsegueix fer sobresortir les roques que s’allarguen més cap endins: la Punta de les Forques, punta Ferrosa, la cova del Pebre, cala Morisca, la Falconer...Per sobre d’aquest rocam sobresurt la blancor de l’ermita de la Trinitat, entre pins que fa que la visibilitat no sigui tan bona com quan es mira el mar des d’allà dalt.

   I per sobre la fabrica de ciment es perfila ca l’Amell, la casa dels amos que va ser venuda fa uns anys i el nou propietari va retolar en forja el nom de la hisenda amb connotacions molt andaluses. I el nostre litoral segueix fins al poble de Garraf i port Ginesta.

   Arribat a aquest punt, mentre escric la crònica, és dimarts a la nit, una coincidència em meravella, m’avisen que TV3 emet el programa Terreny Personal que està dedicat al Garraf. En ell la Vinyet Panyella parla amb descripció poètica del nostre litoral, quan jo ho acabava d’escriure en aquesta crònica, però en prosa. Uns cantautors naveguen per la mateixa costa que descric. I en Joan Tutusaus, responsable de la contraportada del setmanari, es referia als indrets més significatius del Garraf, com la Casa Nova de la qual provenen els seus avantpassats. Coneixedor com és de cada racó, ha escrit guies per fer rutes a peu i en bicicleta pel Garraf i és vicepresident del nostre Centre Excursionista. També hi deix testimoni la Pilar que ha aixecat una masia allà on hi havia la Fassina, ens detalla curiositats de la natura que ella junt amb la seva parella, entre l’elaboració de confitures, investiga tot allò que els envolta: la flora, els ocells i tota mena d’animalons que els acompanyen.

   En aquest anar i venir, dels protagonistes del programa, per les entranyes del Garraf, apareix el llogaret de Campdàsens. Ho havia apuntat feia molt poc en l’encapçalament de l’article, sense pensar, ni remotament, que un programa emès per la televisió complementària el que estava escrivint just en aquell moment. Però el més curiós de la coincidència és que l’escriptura la inicio arran de costa, si fa o no fa com el reportatge televisiu.

   Em queda refer el camí dels nostres comentaristes i aturar-me en aquest indret del Garraf, perquè aquest primer diumenge de juliol, com mana la tradició, es celebra la seva festa, la de la Preciosíssima Sang de Jesús. Una festivitat que té el seu punt àlgic en la capella del llogaret, on es celebra la missa, a la qual tan assidu n’era, com oficiant, el pare Torres. I que antigament es celebrava amb acompanyament musical per part del mestre Manuel Torrens que, junt amb un parell de músics més, hi pujaven amb tartana i en ella hi disposaven un petit harmònium que servia per acompanyar els cants de la missa i posteriorment per a fer ball en l’esplanada de davant que es cobria amb un encanyissat per aconseguir ombra.

   Una cronista oral d’aquell conviure amb els estadants de les masies del contorn, així com dels costums, n’era la Carme Raventós que hi va viure de joveneta, perquè els seus pares eren els masovers dels Amells. Li va tocar haver de passar la guerra en aquella planúria que recordava, esborronada, les nits, quan el silenci els desbaratava l’esgarrifós soroll de les Paves quan es dirigien a fer una ràfega de bombardejos, sobretot en enclavaments estratègics de la fàbrica de Vallcarca, la qual tenien tan a prop. La por paralitzava a la Carme, més quan escoltaven el remor de les bombes, acompanyat del resplendor destructiu. En mig d’aquella solitud la sensació de desprotecció encara agreujava més la situació.

   Eren anys difícils que havien de saber sobreposar-se a aquests escarafalls, tot i que explicava que de gana no en van passar degut a que tenien l’hort i el galliner ben assortit. Alguna avantatge s’havia de tenir per viure, quan els temps són convulsos, depenen més de la sort que no pas de la lògica. Hi van viure fins que van comprar una sínia per allà el camí fondo i s’hi van traslladar. El seu germà va tenir cura de l’hort fins que aquell indret va ser urbanitzat i convertit en zona residencial.

  Com cada any, des de fa uns quants, amb l’organització dels Amics de Garraf, donen continuïtat a l’entusiasme que van esmerçar amb la festa, recuperant-la, els components d’aquella tertúlia que tenia la seu en el taller del recordat Sebastià Yll. Amb els anys transcorreguts ens han deixat aquells entusiastes amics i noves generacions n’han agafat el relleu. Tant és així que la festa de Campdàsens aconsegueix, junt amb l’aplec de la Trinitat, convocar al sitgetanisme en aquest indret envoltat de vinyes que conserva el privilegi de mantenir uns dels pocs bastions que queden, on les masies són habitades i les vinyes, els camps cultivats.

   És una festa on sobresurten molts detalls, com l’anada i la sortida de missa, on els feligresos es queden a fora i es dediquen a una animada conversa. Aquest aplegament recorda quan els habitants del llogaret també hi acudien els dies de precepte, els homes amb la faixa de mudar cenyida a la cintura, les dones amb la mantellina que voleiava a voluntat del vent. I quan sortien es quedaven a parlar de les seves coses, és la convivència que s’entreté quan s’escau i es fa com a més amena. Aquest costum encara s’observa en molts pobles, l’ofici religiós els convoca i a la sortida en la placeta de l’església, la gent s’hi queda per fer petar la xerrada.

   En aquest diumenge el costum s’expandeix una mica més enllà, fins arribar a can Lluçà on té lloc l’esmorzar. Allà existeix un punt on es distingeix una llenca de mar, perquè el lloc es troba una mica més enlairat. Segueixen els parlaments i el vers preceptiu. Perquè som gent de costums arrelades, de tradicions celebrades i sabem valorar aquests singulars detalls, els quals fan que cada festa sigui diferent a l’altra , si més no tinguin en comú la força de convocatòria que fa possible continuar en el camí que van deixar aplanat tants sitgetans i sitgetanes que gaudien amb aquestes petiteses. Nosaltres no podem ser una excepció.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juny del 2012 )