La inauguració de l’Exposició de Clavells té un bagatge que li confereix una pàtina de les més variades entre curiositats i anècdotes. Em refereixo als anys en què s’alternaven el Prado i el Retiro per donar acollida als cossis amb els clavells. Presidien aquelles pomposes inauguracions les autoritats més representatives del moment. Acostumava a ésser la presidenta d’honor la muller del governador de torn, així com altres distingides dames, com ho podia ser la de l’alcalde de Barcelona. I per tal de no deixar sola a la presidenta, l’acompanyaven el marit corresponent i altres pesos pesats , gent de l’olla.
Aquest protocol omplia els escenaris dels jardins d’un nombre important d’autoritats, amb l’alcalde de torn de la Vila i del President de la Societat d’Atracció de Forasters i després del Foment del Turisme que fins fa poc ha tingut cura d’organitzar aquests esdeveniments florals, no ho hem d’oblidar malgrat que la tasca que ha portat a terme aquesta nova Comissió hagi estat també exemplar. Deia que el nombre de personalitats acaparava l’atenció dels presents i les toies de flors, copioses, eren un element a preservar per tal de que no tapés la cara a les protagonistes de la presidència. Fins que el protocol i desprès dels preceptius parlaments, no hi havia pregó, cedia a la paraula al la màxima autoritat present en el recinte. El qual, amb tota solemnitat declarava, en nom del “Jefe del Estado” inaugurada l’exposició.
La última paraula s’encadenava amb la interpretació, per part de la banda local, del Himne Nacional, que no era el del Segadors, sinó l’altre. Quan la direcció de la banda requeia en el mestre Pallarès, sempre que l’Exposició tenia lloc al Retiro, el bon home si s’hagués pogut estalviar l’haver de donar l’entrada al himne els hi ben asseguro que ho hagués deixat de fer. Rondinava, mentre posava aquell posat seriós tan característic i aixecant la batuta la deixava abaixar amb l’ímpetu d’un director enèrgic, malgrat no està d’acord amb la seva música i el que representava. Autoritats i públic es posaven drets i el mestre abaixava el cap, amb el seu posat murri. No calien advertiments de cap mena, els músics interpretaven de memòria la peça, degut a les vegades que l’havien tocat i a en Pallarès sempre se’l hi feia llarga, no si va acostumar mai.
Tot seguit autoritats, expositors i públic en general feia una visita al recinte, mentre aquesta vegada la banda interpretava un alegre repertori de pasdobles del mestre, com el Sargento Honorino, que havia compost durant la seva deportació a un camp de concentarció en terres gallegues i que en un determinat passatge s’escau aquell redoble del patarram, patarram que un dia va ser protagonista de l’article. Era un esdeveniment pel qual es requeria vestir amb un cert decoro. Tal com feia les expositores la Sra. Emília Pla vda. Gumà, la recordo vestida d’un negre elegant amb el seu populós monyo . I la Montserrat Mercè, la jove de la Sínia Dionisia que amb elegància sempre ha estat capdavantera. Així com la Juanita de la Sínia Robert.... Però el fet és que els homes no es quedaven curts, l’Albert Bigaire ha lluït, per a l’ocasió, una elegància amb reminiscències d’Americano, o tot blanc, o amb la combinació d’americana blava, pantaló blanc i sabata d’aquest mateix color, sempre amb la cresta del mocador de butxaca sobresurtin per damunt de l’obertura superior d’aquesta peça. Com si no hagués passat el temps he coincidit amb el de can Paixó durant la inauguració d’aquest any i la seva elegància no ha perdut escalafons. I és que hom s’adona que forma part del ritual de la inauguració i de la cloenda. La col•lecció dels seus clavells requereix una elegància apropiada en quant el vestir. La variació en el colorit que aporten tots els expositors, s’avenen amb uns costums que els més veterans en continuen fent gala. Reblava aquesta elegància la Mª. Dolors Arnabat quan s’atansava a recollir el premi al balcó més florit, en el seu hi predominava, amb exclusivitat, unes ben disposades assutzenes les quals, quan el dia s’aclucava, desprenien un flaire que encara és recordat pels veïns que hem estat tan propers.
A més de la música de banda hi confluïa la veu ben timbrada d’en Josep Mirabent i Calaf que durant uns anys va aportar la introducció a les presentacions i a crear una atmosfera de complicitat durant el repartiment de premis que no tots, també s’ha de dir, eren ben acceptats pels premiats, sobretot quan esperaven una millor qualificació. Un any ho va manifestar a viva veu el popular Virgili, davant la sorpresa de tothom i que els responsables del certament intentaren, per tots els mitjans, aplacar les ires de l’expositor i que no aconseguiren llevat de la seva muller, que amb persuasius mims va poder recompondre l’acalorament de l’espòs.
Per aquella ocasió i em sembla que mentre durava l’exposició el guàrdia municipal que hi havia de guàrdia permanent, també vestia d’impecable gala, americana blanca i pantaló fosc. L’ocasió ho requeria i tant en Rupert Roca, com l’Antoni Duran, en Raio , oferien una imatge autoritària però combinada amb una perceptible elegància, la qual transmetia que la disciplina i les bones maneres en el vestir tenen molt en comú. Entre les petiteses destacava la caixeta, situada en un lloc ben visible del recinte, per recaptar dinerets per l’Hospital, del qual som a punt de celebrar els seus cent anys. Aquest detall s’implica amb la presència de la institució en les efemèrides més rellevants de la Vila. La caixeta de l’exposició de clavelles era d’una simplicitat extrema, no obstant tenia una finalitat molt rellevant. I formava part del paisatge florit, es complementava amb la paciència dels cultivadors/es, i amb les aspiracions dels responsables de l’hospital, recaptar de pesseta amb pesseta la beneficència que permetés portar a terme millores i ajudes en tots els aspectes.
La clausura de l’exposició mai ha revestit la pompositat de la inauguració, però el repartiment de premis, malgrat les ocasionals enrabiades, ha consolidat uns costums que encara perduren. A banda d’aquest protocol•lari reconeixement als participants, l’acte ha acabat en el santuari de la Mare de Déu del Vinyet, on tots els assistents fan ofrena dels clavells que s’han collit directament dels cossis. Fa uns anys el camí d’anada anava precedit per les banderes de les dues Societats i de la banda de música, o bé dirigida pel mestre Pallarès o pel Sr. Torrens. Feien d’abanderats , entre altres, per part del Retiro, l’Amposta, amb acompanyament de l’Enric Capdet i dels eficients operaris, en Francisco i en Jose. I per part del Retiro, en Josep Montserrat, en Suàrez i també el recordat Josep Mª Paretas i Pons, entre altres.
Els membres de la Comissió d’aquest any informen que com no hi ha tren de les flors, aquella arribada que tenia un encant surrealista, d’un ambient ferroviari que distingia el contorn de la nostra estació, amb una florida permanent. Per suplir una mica la memòria de la màquina del comboi engalanada, han pensat fer-ho amb la barqueta tren que va fins a Terramar, no ofereix la velocitat del tren, però és el que més s’adapta al tan reclamat corredor del Mediterrani, perquè el seu recorregut no pot ser més apropat a aquest mar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada