LA PROCESSÓ DE LES BARQUES

   Els pobles, potser més que les ciutats, els costums de les processons es conserven com un patrimoni , religiós per sobre de tot, però que també s’avenen amb les tradicions, algunes d’elles, amb un cert caire artístic, cultural. Que a l’empara d’una devoció congrega a fidels i espectadors.

   Els que tenim tan a prop el mar, una vegada a l’any, ens podem permetre fer una processó per damunt de la seva immensitat. La veu popular l’hem anomenat la processó de les barques, les quals acompanyen a la imatge de la verge del Carme. La nostra tradició, com la de tants pobles de pescadors, ha mantingut el costum que es rememora cada 16 de juliol, dia de la seva festivitat.

  Aquesta participació que acostuma a reunir a algunes de les barques que encara feinegen en la nostra costa, i a altres de caire més recreatiu, fa possible que molta gent del poble, coneixedors d’aquest costum, s’atansin en els llocs més estratègics del recorregut per seguir, en la distància, una processó que es remunta a molts anys enrere, per la devoció dels pescadors a la seva patrona i per tenir l’honor d’aposentar en les seves barques la imatge, acompanyada de la presència del senyor rector de torn. Moltes de les participants, en aquesta singular i típica processó marinera, s’engalanen amb banderoles de colors i així el seu navegar ofereix una perspectiva més festiva. Fent possible distingir, amb més determinació, el seguici que fa un recorregut d’anada i tornada al port d’Aiguadolç. On els seus responsables, ara que m’hi refereixo, tenen a bé cada any organitzar un certamen literari de temàtica marinera i aprofiten aquest esdeveniment per lliurar els premis i un petit volum on hi publiquen els treballs dels guardonats i altres obres seleccionades.

   Però en aquesta processó que esmento no cal que plogui per haver de suspendre-la, pot lluir un bon sol si més no haver una mica de mar moguda que desaconsella fer-se a la mar. En més d’una ocasió s’ha produït aquesta situació degut a que els participants, llevat dels patrons, són gent convidada, poc avesades a aquests vaivens de la barca damunt les onades, n’hi ha que amb poc en tenen prou per descanviar la pela, o l’euro si l’equiparem a l’època actual.

   El qui tenia un rellevant protagonisme en aquesta festa, a més de l’autoritat eclesiàstica, era el Suboficial de l’Armada el Sr. Marià Mairal Fes, qui relativament fa poc ens va deixar. Per a l’ocasió es vestia de gala, i la seva indumentària, d’un blanc rigorós, destacava i contribuïa a conferir oficialitat a l’acte. L’autoritat marinera vivia, junt amb la seva família, en el pis de sobre la confraria de pescadors que estava situada al Passeig de la Ribera, al costat de ca l’Aruga. La seva presència era requerida en tots els actes i processons que revestien una certa oficialitat i integrava la nodrida comitiva d’autoritats.

   La imatge de la Verge, engalanada per a l’ocasió, sota un destacat arc cobert de flors, l’embarcaven en la mena de moll que hi havia en l’espigó de la Punta, el recorregut era d’anada fins a Terramar i tornada. Durant el trajecte de la processó de les barques, sempre s’han tirat flors al mar en record dels pescadors que han mort. Antigament la festa acabava amb un ball sota els plataners del Passeig. El recorregut, tot i que curt, s’aprofita també per, com explicava no fa gaire, apreciar el nostre litoral des de mar, quan tan acostumats i familiaritzats estem en fer-ho des de terra. També els responsables de les barques han esdevinguts uns excel•lents guies tan avesats com estan en prendre per referència les Senyes de mar, com les va apuntar en el seu dia l’amic Ventura Sella i Barrachina. Tot i que es navega molt a prop del litoral, ells coneixen detalls molt particulars que per a nosaltres ens passen desapercebuts.

   Qui era una entusiasta d’aquesta peculiar i marinera processó, n’era la Maria Fuentes, l’esposa del pescador Joan Rubí Moreno. L’home ha dedicat bona part de la seva vida a “anar en mar”, com ho denominen els pescadors el fet de feinejar a damunt la barca. La Maria era d’aquestes dones dotada d’una gràcia especial que hi tenies de fer amistat per força. Em vull referir, amb aquesta mena d’obligatorietat que apunto, a que el seu tarannà era tan obert, tan generós, que de la coneixença en feia de seguida autèntica amistat. Quan el matrimoni va anar viure al bloc alt, tal com és conegut aquest edifici que sobresurt per damunt de les cases també anomenades Cases Noves, barri que acaba de celebrar la seva festa, diguem-ne en honor a Sant Pere, ja que antigament era el patró dels nostres pescadors , fins que a partir l’any 1939 els festeigs van passar a celebrar-se durant la festivitat de la Mare de Déu del Carme. Deia, m’he apartat del fil conductor, que en Joan i la Maria, des del balcó de la seva vivenda, no han perdut mai el contacte amb el mar, amb aquesta línea de l’horitzó que marca un límit, per dir-ho d’alguna manera, perquè és una línea inassolible, sempre està igual de lluny. Quan en Joan va perdre la Maria, per aquests tristos destins que ens depara la vida, el pescador ha sobreviscut a aquest infortuni anant a contemplar el mar, aquest onatge que va i ve i a cada escampadissa de bromera blanca que es retira hi deixa, damunt la sorra, com un mirall on els records es reflecteixen, sense deixar que es facin fonedissos del tot. El pescador i la seva dona, companys inseparables de tantes festes viscudes, mentre ella intentava, des de terra, albirar la silueta del marit participant en la processó de les barques.

    Durant les nits de la resta de l’any, tots els qui tenim per costum continuar guaitant al mar, observem un fet curiós, una renglera de punts de llum es distingeixen al llarg de la costa, mar endins, són els de les barques que estan calades mentre els pescadors feinegen. Resulta una imatge molt simple, les febles pampallugues de les llums, entre l’espessa foscor, ens apropen a una vida dura, intempestiva quan fa fred, arriscada quan el mar va canviant, a voltes de manera ràpida, intransigent. Ve a ésser com una mena de processó que ens fa l’afecte que és silenciosa, però sobretot en les nits d’hivern, quan la calma predomina, allà a la llunyania s’ecolta el remor dels seus motors. I presents que són més a prop, quan ens les imaginàvem més lluny.

   La processó de les barques ens retorna a un Sitges de pescadors, quan estàvem tan acostumats a presenciar l’arribada de les barques a la platja de la Fragata. A un fervor popular que porta a embarcar aquesta imatge i a veure-la passar per damunt el mar, bordejant el nostre litoral, amb un vaivé compassat, amb el sorollet persistent dels motors i amb aquest reguerot de bromera blanca que deixa el pas de les embarcacions. En una festivitat tan important i popular com ho és la de la Mare de Déu del Carme, a la qual m’avanço per felicitar a totes les sitgetanes que porten el seu nom.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juliol del 2012 )