BANCS

   No és un bon símptoma quan es parla tant dels bancs, em refereixo a les moltes entitats existents, les quals amb els diners dels altres en fan negoci. Malament rai. Els petits estalviadors no hem tingut ni matèria prima suficient, ni la gosadia de portar els diners a altres latituds, en diuen paradisos fiscals. Hem confiat en la professionalitat dels seus responsables i ens hem deixat aconsellar. Molts clients que volien invertir, aquests empleats de banca, aconsellaven fer-ho en un producte que es diuen Primes Preferents. Una mena panacea que donava molta rendibilitat fins que s’ha acabat i no sols això, sinó que ara no poden treure els diners a no ésser que siguin conscients que, de fer-ho, perdran bous i esquelles.

   Els nostres avantpassats optaven per guardar els seus estalvis a sota la rajola, amb el risc que això comportava. L’evolució del món, barrejada amb l’ambició i el temor a perdre-ho tot, han fet possible que les mentalitats anessin evolucionant vers un sistema capitalista, on la creació de bancs i caixes d’estalvi han aportat una seguretat i una influència entre inversors i clients que hi acudeixen per obtenir un préstec. És més, el sistema governamental d’arreu obliga als ciutadans a dipositar els diners en els bancs per a tenir-los sota control i així haver de tributar per la quantitat. I si a algú se li acut guardar-los a casa, aquest diner és considerat negre. Un color tètric, en aquest cas, de mal auguri si el descobreixen.

   La proliferació del comerç ha comportat una planificació a l’hora de pagar els proveïdors, es van inventar les lletres bancàries. Recordo, fixem-nos com han canviat les coses, que les entitats bancàries disposaven dels cobradors. Els germans Mirabent, l’Antoni i en Felix ho eren el primer del banc Hispà Americà i del Biscaia el segon. Portaven unes carteres allargades com el qui porta una criatura estirada als braços i quan entraven al comerç cridaven amb to de veu un xic sorneguer: “Cobrooo”. En aquest formulisme existien dues concrecions, o es pagava en metàl•lic al cobrador o l’altra consistia en donar el vist i plau i l’home donava l’avís que es carregués en compte. Més d’una vegada l’amistat posava en un compromís al cobrador, quan li demanaven si la podia retenir dos o tres dies. Delicat el seu ofici per haver de ser testimoni dels vaivens de les economies particulars.

   A l’entorn d’aquests bancs gira l’economia del país, actualment amb dirigents imputats per afers no gaire clars, però amb uns sous de jubilació milionaris. Ja comença a ésser hora que els hi demanin responsabilitats, el que no pot ésser que surtin per la porta, havent deixant l’entitat en la banca rota i a més s’emportin una descomunal morterada per acabar-la d’enfonsar i aquí pau i allà glòria.

   Sortosament en la vida quotidiana existeixen altre tipus de bancs que no tenen res a veure amb les altes finances, tot el contrari. Sovint l’hem relacionat amb l’imatge d’un vagabund assegut en un banc de la plaça d’un poble, és el complement perfecte per reflectir les misèries alienes, que pintors i artistes s’han encarregat de plasmar. El nostre vagabund més popular era en Serafí, després n’han vingut altres de no tan pacífics. El nostre, ho escric així, perquè formava part del paisatge habitual, anava agafat al manillar d’una atapeïda bicicleta, arrossegava els peus i un llarg abric. Davant la façana marítima, l’home no resistia la temptació de seure en un banc de la Ribera i vet aquí el complement del banc amb el vagabund.

   A la plaça de la Industria sembla ésser, segons raons exposades, els indigents s’hi agitaven oferint una imatge gens prestigiosa. Solució, retirar-los. Si és així, un senyal de debilitat. Quan hi passava de bon matí, sempre coincidia amb un matrimoni gran que s’hi asseia. L’home amb eloqüents problemes de visió i la seva muller amatent pigall davant les mancances del marit, encarnaven la valuosa complicitat amb un banc que els permetia descansar, tot aprofitant un biaix de sol. A la vesprada dels mesos d’estiu eren moltes les persones que, sense necessitat d’haver de fer consumició en les moltes terrasses del recorregut, seien plàcidament desprès d’una caminada i per a conformar un desig, el del descans i, de passada, la distracció que comporta veure passar la gran quantitat de gent que hi transita. Ara, vist com queda el indret sense els bancs, existeixen un espais insòlits i vet aquí hom arriba a la conclusió que els qui han manat la seva retirada tenen visió de futur: tantes taules a tant, tant. Temps al temps. Sense miraments pels qui tenien costum d’anar-hi a seure, ni tampoc pels indigents que tenen la vida associada als bancs. I que si molesta la seva presència, ben mirat ofereix una mala imatge, hi ha prous responsables de l’ordre públic com per persuadir-los que aquests no són, precisament els bancs més adients per agitar-s’hi. Si veient assegut a en Serafí en un banc del Passeig, el rovell de l’ou del poble, s’hagués pres la decisió de retirar tots els bancs, hagués estat un disbarat incomprensible. La plaça de la Industria va associada a un veïnat molt popular, que es va ofendre, ho continua estant, i amb raó, quan a quest indret se’l coneix més pel carrer del Pecat. Sortosament he observat que s’ha retirat una banderola que no fa gaire promocionava el sobrenom. En segons quines implantacions hem d’ésser intransigents, rigorosos. Quan la plaça era de terra, de tant en tant un rodamóns hi parava una mena d’envelat i com si es tractés d’un petit circ, hi feia ballar la cabra , actuació que combinava amb altres genialitats de l’artista, el llòbrec espectacle era seguit per tota la mainada del contorn. De cal Serio a ca la Ferreta , en els dos trams de carrer, en la placeta, hi vivien pescadors i gent del camp entre altres. Alliberats de pecats i amb la consciència tranquil•la, en un carrer on hi campava el silenci.

   Ja fa temps que la gent de Sitges estem observant com, poc a poc, anem perdent les essències del sitgetanisme, com tothom si veu en cor i aquí no passa res. Ja varem haver de recular quan l’arribada del turisme va postergar el costum de sortir a prendre la fresca asseguts al carrer. Però, ara, després de tants anys, es paren taules al carrer, fins i tot en els llocs més insòlits. Potser serà el moment de baixar del pis i parar, nosaltres també, la nostra per sopar a la fresca. L’últim veí que ho feia en fou en Joan Olivé, casat amb la Teresina de la sínia Robert. Allà davant de la granja del carrer sant Francesc hi parava taula i culminava el detall el porro de vi amb el vidre glaçat per la frescor. En Joan hi sopava amb samarreta, després d’haver anat tot el dia amb jersei balder, amb el raonament: “el que tapa el fred tapa la calor”. Llavors sopar al carrer era un cas insòlit, avui una normalitat. Ell atenia a totes les mostres de solidaritat: Que aprofiti!... Si en vols?, et bé de gust un traguet? Cal dir que més d’un no declinava aquesta última invitació i enlairava el broc de rajolí generós.

   Que no haguem de claudicar, si de veritat s’han retirat uns bancs per culpa dels indigents. Que no ens acolloneixin actuacions i situacions poc alienes amb el nostre tarannà i discordants amb Sitges. Que sapiguem dir que no quan calgui, perquè del contrari serà una realitat l’adagi que diu: “de fora vingueren que de casa ens trairen”.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juliol del 2012 )