Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de juliol 2012

DETALLS DE L'ESTIU

   Quan les matrícules dels cotxes delataven la procedència dels seus ocupants, era un entreteniment, a més de recalar en la curiositat, observar els vehicles aparcats i heus aquí com aquesta percepció permetia establir un paral•lelisme entre les festes de cada lloc amb les respectives vacances que ens suposaven, aprofitant, el sarau festiu, els seus ocupants havien escapat a llocs, no diré més tranquils, potser amb més al•licients per passar unes bones vacances, cercant allò que no és té. Dic això perquè sempre que he viatjat per pobles del interior, al delatar la nostra procedència, es queden estranyats: “De Sitges, aquest poble tan bonic, venen fins aquí, poden estar a la platja...” No acaben de comprendre que estant tan a la vora del mar, fem quilometres per a guaitar a la muntanya, perquè els d’allà sospiren amb les platges. Tots busquem el que no tenim.
   Aquesta estadística tan d’estar per casa, la de mig controlar els cotxes forasters, oferia, durant la primera quinzena de juliol i dies posteriors, una allau massiva de visitants navarresos, perquè coincidia amb la populosa festivitat de Sant Fermí, patró de Pamplona, dies en què la ciutat celebra la seva festa gran. Una setmana de vida al carrer que sota la indumentària d’un blanc rigorós amb tocs de vermell, gent de la terra i visitants, prenen literalment el carrer i les tabernes, fins que el son i el mam els fan caure rendits. Aquest campi qui pugui es mig estabilitza a les 8 del matí quan els més atrevits corren davant dels braus en el que anomenen “Encierros”. I que avui els sofisticats mitjans de comunicació, els retransmeten a arreu del món
   En tots els llocs passa el mateix, n’hi ha que aprofiten les festes del poble per marxar. Pamplona , com he dit, es converteix en un formiguer, on els crits, la xerinola, regnen durant aquest impàs que dura una setmana i que posa el colofó el popular “Pobre de mi...”. Però com manifestava aquell: el meu mal no vol soroll. A la recerca de més tranquil•litat molts carreguen les maletes al cotxe i marxen a la platja, amb el convenciment de que quan tornin la situació d’anarquia s’haurà estabilitzat i restablert l’ordre quotidià que ja de per si és força animós en aquesta punt del país. Aquest apropament que ofereix la tècnica audiovisual que ens permet seguir en directe i amb recreació de tota mena de detalls. El contacte, ni que sigui en la distància, d’un ambient únic, molt propi de la festa, ens aporta aquest ressentiment, les ganes de ser-hi, sobretot quan en el recorregut observem que hi ha molts balcons tancats i com bé diuen els comentaristes, són dels ciutadans que han marxat i allà on van es repeteix la pregunta: ¿ I vostès amb l’ambient que hi ha allà, venen aquí? Ve a ésser semblant quan gent de Sitges marxen per la Festa Major. Per altra banda una mica raonable, ja que era costum fer les vacances aprofitant aquestes dies.
   Tornant a la identificació de les matrícules, el relacionar-les amb la procedència, donava molt de joc. En canvi per localitzar la província de matriculació dels cotxes estrangers ja era més difícil, passa com ara, l’únic detall fiable és el fet de relacionar-lo amb el país: francesos, que per cert, al celebrar el 14 de juliol com a festa Nacional, es produïa l’afluència massiva de turistes d’aquesta nacionalitat. També matrícules alemanyes, belgues... Per a nosaltres, els d’aquí, ens plaïa trobar on anàvem, cotxes matriculats a Barcelona. Fins el punt que quan avançàvem tocàvem el clàxon, com un senyal identificació i complicitat. La salutació era corresposta amb el mateix mètode. O també quan en trobaves un de la B aparcat per aquests mons de Déu, davant la coincidència la pregunta era obligada: ¿D’on sou?
   Aquest intercanvi es produïa, principalment, durant els mesos d’estiu. Qui recordi aquelles temporades arribarà també a la conclusió que no tenien res a veure a les de ja fa uns quants anys. Quan els estius transcorrien entre un ambient bonic, una barreja de senyoriu i d’estiuejants, turistes, que venien a passar-s’ho bé, però sense ànim de destruir, de provocar situacions estranyes. Pels carrers transcendia un ambient bonic, alegre. I semblava molt més llarg que ara Durant aquests mesos aleshores sí que es feia realitat l’adagi que fa referència al final de la monotonia, quan es pregona: a l’estiu tota cuca viu. Eren uns mesos aprofitables, els treballadors/es que havien contret compromisos laborals amb hotels i establiments de restauració, ho concretaven dient que venien a fer la temporada, venien de tots els llocs. I aquesta començava al juny i s’allargava fins a final de setembre.
   S’ha passat d’una eufòria estiuenca jovial i engrescadora a un bullici desordenat que dura de divendres a diumenge i la resta de dies de la setmana l’ambient està molt més asserenat. Que si no for per la calor que es fa notar, pels dies llargs en quant a claror diürna, seria un estiu sense pena ni gloria. Com s’acostuma a dir quan la situació és atípica. Llevat d’esdeveniments que no tenen res a veure amb les tradicions sitgetanes, però diuen que ajuden a fer calaix.
   Des de fa uns anys, el mes de Juliol, concretament al tombar de la primera quinzena, s’anuncia quins seran els pendonistes de la Festa Major i de Santa Tecla i la persona encarregada de pregonar, en les vigílies de la festivitat de Sant Bartomeu, l’encís d’una festa que és esperada, a ell li recau la responsabilitat d’obrir el variat i populós programa d’actes. Es donen a conèixer, també altres detalls que incumbeixen a llurs celebracions i al desenvolupament, segons els ajustos del pressupost.
   El pendonista d’aquest any és dels pocs, a excepció dels components dels balls, que llueix el seu peculiar uniforme, just quan les gralles són a punt de fer la seva entrada. Pantalon curt, una camisa de ratlles, foradada per tantes socarrimades pel foc dels diables i feres fogueres i un inseparable barret. En Trino Carbonell és home de tradicions i de devocions, però per sobre de tot és també un sitgetà amb un valuós pedregui.
   L’elecció de la Sandra Rubí com a pendonista de Santa Tecla, ha trencat motlles en quant a les seves predecessores que han estat senyores de més edat. Però és que la joventut d’una noia que viu la festa amb entusiasme, com qualsevol altra, l’edat, ni per ella ni per ningú, ha d’ésser un impediment per merèixer tal honor.
   En quant al pregoner, en Miquel Marzal, estudiós de la Festa Major i de totes les festes que celebrem, ha estat una elecció molt encertada, amb perfecte sintonia amb el seu tarannà i els seus coneixements d’unes tradicions que estima i sap contagiar, després d’explicar amb projecció de detalls, totes i cada una d’elles.
   L’estiu no sols es caracteritza per les altes temperatures, pel turisme que no s’assembla amb el d’abans, sinó que també hi conflueixen aquests detalls que ajuden a fer ambient, a pensar en la Festa Major que ja és més a prop. Ens satisfà que gent de Sitges hi aportin entusiasme i la seva bona predisposició.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juliol del 2012 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez