JOCS OLÍMPICS

   Aquest divendres, quan surti al carrer el setmanari, faltaran poques hores per a la solemne inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Un esdeveniment que congrega al món de l’esport, en totes les vessants, en aquesta cita que té lloc cada quatre anys en la seu que prèviament s’ha escollit. Aquesta elecció va precedida d’un enorme contingent de preparatius que han d’estar enllestits just a temps per acollir la flama que encén el peveter. Un foc que ha estat encès en les estivacions de l’Olimp i en un relleu de torxes ha recorregut molts quilometres fins a entrar en l’Estadi Olímpic de la ciutat escollida. És el moment més esperat tant pels participants com per tots els ciutadans del món els quals, al llarg de setze dies competiran en totes i cada una de les modalitats que tenen rang d’olímpiques.

   Un foc que brandeja com ho fan les banderes dels països participants. Una flama compacte que és, junt amb els Anells Olímpics, el símbol més destacat d’aquesta cita. I aquesta tremolosa massa de foc, enlairada en un lloc privilegiat, evoca els orígens i el neguit competitiu que, com un espurneig sufocant, encén passions i el seu poder aplega sota la seva permanència, sempre canviant, l’esforç, la perseverança dels esportistes participants.

   Londres és una ciutat bonica interesant, dipositaria de símbols i bressol d’una reialesa acaronada entre les seves més antigues i protocol•làries tradicions. Una ciutat de parcs i jardins, d’edificis tan emblemàtics com la seu del Parlament, presidida per la famosa i monumental torre, on hi destaca un dels rellotges més famosos i espectaculars del món el Big Ben. En un lloc destacat de la singular i populosa plaça, la de Trafalgar Square, on des de la seva elecció hi ha instal•lat un curiós conjunt on, en una part destacada, s’hi reflecteix els dies, hores minuts, que falten fins arribar al moment de la inauguració. Durant tot aquest temps ha estat un referent més de la ciutat. Per la seva base, com a fotografia obligada, s’hi han retrat els milions de turistes que, de pas per aquesta capital, no s’han perdut l’oportunitat de deixar testimoni de la seva visita, quedant reflectida el moment exacte d’un temps que va restant.

   Coincideix la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, amb els 20 anys que fa que va tenir lloc a Barcelona. El temps devora els seus propis dies i els va allunyant d’una correlació que no té fre. Però ho fa d’una manera tan dissimulada, tant que ens dóna la sensació que va tenir lloc ahir. Tots érem més joves i els de la meva generació, els nostres fills encara ho eren més.

   Tot va començar aquell 17 d’octubre de l’any 1986, quan des de la ciutat de Lausana, seu del Comitè Olímpic, un català universal, el Sr. Joan Antoni Samaranch, amb lligams amb Sitges, la seva germana Carme, vídua del Sr.Victor Sen, component d’aquella selecta colònia d’estiuejants, viu en una torre de les de primera línia del Passeig, va perpetuar la cèlebre frase: A la Ville...( un breu silenci, que va semblar interminable, mentre obria el sobre ) de Barcelona. Escoltar el nom va desencadenar, m’atreviria a dir, la més entusiasta, col•lectivament parlant, de les reaccions que hem viscut des de fa temps. La imatge dels polítics del moment, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Pujol... saltant com uns enjogassats vailets, va donar la volta al món i la notícia va calar d’una manera molt especial en l’ànim de tots.

   A partir d’aquell moment van canviar moltes coses, la més ostensible la transformació de la ciutat i es va apoderar una eufòria que semblava que no ens hauria d’abandonar mai. Tant de bo, en aquests moments difícils se’ns distribuís una mica, seria un bon senyal. Si més no un altre fenomen col•lectiu, sorgit d’una crida a la participació, va tenir lloc a mesura que s’apropava la data, em refereixo a la meritosa tasca del voluntariat. Una lliçó que ben administrada, com es va fer palesa, pot aconseguir entusiasmar i fer participar a milers de voluntaris que, sense buscar cap mena de protagonisme, ni retribució econòmica, van contribuir a l’èxit d’aquella magna manifestació esportiva, la qual requeria molta dedicació i treball.

   El nostre poble, tot i no ser seu de cap proba, va tenir un protagonisme destacat, acollint a alguns esportistes d’elit i a membres destacats del comitè olímpic, directius d’empreses, que per aquesta ocasió van llogar diverses cases, tot i passar molt desapercebuda la seva presència, aquesta elecció va venir a corroborar que el nom de Sitges manté un ressò i categoria consolidada mundialment.

   Molts balcons lluïen banderes amb l’emblema olímpic i per a seguir l’acte de la inauguració, es va instal•lar un pantalla al Cap de la Vila. L’ambient era sensacional, com es va fer palès durant el pas de la torxa per la nostra Vila, el 20 de juny d’aquell any, dissabte, es van alternar en el relleu: Miquel López , Juanjo Salvador, Pere Matas i el recordat Jaume Serra, que en aquell moment era regidor d’esports. Prèviament, el dia 16, les voluntàries olímpiques: Elena Garcia, Marta Artigas i Carlota Martínez, s’havien desplaçat a Granollers, per portar a terme el preceptiu relleu dels 500 m. cadascuna. Tampoc hem d’oblidar que el Sr. Jordi Serra i Villalbí va ésser el primer director de l’oficina olímpica i també alcalde de la Vila i el sitgetà Pere Palacios el cap de premsa. Ens queda, pel record, l’haver tingut el privilegi d’ésser testimonis d’un apropament tan a la flama del foc olímpic durant el seu recorregut cap a l’Estadi, del qual ja el separaven poca distància, una efemèrides de les que, amb una mica de sort, es viuen una vegada a la vida. Vint anys transcorreguts, des d’aquell 25 de juliol, dissabte, són bastants, però no tants com per haver-se esfumat del tot un record, el qual durant aquests dies, gràcies a la commemoració d’una data tan significativa, els mitjans de comunicació s’encarreguen de reviure aquells preparatius que van culminar amb la celebració d’uns Jocs que van rebre el reconeixement i les felicitacions per una organització considerada modèlica, amb tocs d’emotivitat que contribueix a realçar, encara més, el treball en equip de tots els qui, d’una manera o altra, en van tenir responsabilitat i de tots aquell nodrit volum de voluntaris que van aportar una lliçó molt acord amb l’esperit d’uns Jocs d’aquesta magnitud. On l’esforç, l’entrenament, la disciplina, el portar una vida apartada dels abusos, permet assolir un merescut premi.

   A Londres li ha arribat la seva hora, una oportunitat per a molts esportistes que esperen poder penjar-se una medalla. Un bon moment per compartir aquesta implicació que ens apropa als Jocs del 1992, quan Barcelona en fou l’encarregada. Quan molts dels nostres encara no havien nascut i altres ens han deixat en aquest camí transcorregut. En aquests moments de dificultats i penúries, ens ha d’encoratjar aquest esperit de sacrifici que mostren els participants. Aquest grau d’implicació que ens alliçona, sabent que units podem fer grans coses. Si ens deixen, que això ja és una altra qüestió.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juliol del 2012 )