Totes les festes van precedides per un protocol estructural, és la part que no es veu, aquesta que contribueix a fer ambient. A començament d’any la Rosó Carbonell té la delicadesa d’avançar-me la data de la propera festa de la Trinitat: “Tal dia del mes... és la Trinitat”, no es comprometeu. Ho diu per la Cobla, perquè no coincideixi amb una altra audició. Amb tants dies com hi ha per endavant, el seu anunci, la seva previsió, pot semblar exagerada, no obstant a cavall del temps no hi ha data llunyana. I ella ho recorda tot sovint: “Ves que s’acosta...”. Aquest toc d’atenció simbolitza una complicitat que ha començat només encetar l’any i que es renova quasi cada vegada que coincidim pel carrer.
Sembla ahir quan la llunyania ens feia obrir molt interrogants: “d’aquí allà...”, i ja hem arribat al dia esperat. Per altra banda totes les celebracions també tenen hora assignada. A la Trinitat es lleven a hora matinera per tenir-ho tot apunt i a partir d’aquest marinejar, comencen arribar els primers visitants. Tots els dies tenen unes hores que són per assaborir-les degut al seu encant. A dalt a l’ermita de la Trinitat, veure sortir el sol entre el piular dels ocells, és d’una espectacularitat, senzillament, fascinant. És la beutat que s’abraça a les hores més carismàtiques del dia. Aquesta n’és una, altres són les hores quan el sol s’ajup durant els primers dies de l’hivern, quan les postes de sol s’interfereixen entre el dia i la nit.
A partir d’aquesta primera llambregada de claror, en la festa del proper diumenge, fins que ja quasi vespreja, totes les hores s’acoblen a una programació que ha estat pensada per celebrar el seu aplec. I totes tenen el recolzament de la gent del poble que hi puja amb temps suficient per poder assistir a missa, molts fan camí per entre els boscos i els corriols del nostre Massís. Després és l’hora de la ballada de davant l’església, aquest any serà el torn dels capgrossos. I arriba l’hora de l’audició de les sardanes on la Cobla Sitgetana, falta poc per complir 50 anys, no ha fallat mai, llevat d’una vegada que potser la Rosó no va preveure anunciar-nos amb tant temps la data i ens havíem compromès en un altre lloc. Ella i la Remei es van reafirmar en què això no tornaria a passar mai més i d’aquí el seu neguit previsor.
I arriba l’hora de dinar, un temps que és esperat, més quan es podia fer foc en qualsevol racó per poder coure un bon arròs i, per cert, mai va passar res, tothom era responsable i prenia les mesures pertinents per no provocar cap incendi. En aquest impàs l’entorn de l’ermita blanca s’implica amb la cridòria espontània que té per aliat el vinet i altres espumosos que acompanyen el dinar. És, per tant, una hora especial i que amb la predilecció dels comensals, aquests han escollit el millor enclavament per a que l’ombra dels pins i la vesant paisatgista fa possible que l’hora de dinar esdevingui diferent a la dels altres dies.
Durant la tarda el paisatge de la Trinitat aconsegueix uns matisos diferents a la resta del dia, ens anem apropant a l’hora dels adéus. Abans, el rosari i la darrera missa a la capella, comença a ser hora de recollir, tots el qui hi són presents col•laboren, sota el comandament de la Rosó, cada cosa resta al seu lloc, mentre les ombres es van apoderant de l’entorn, fins a generalitzar-se. Cal tancar totes les portes i obertures i comprovar que la seguretat prima en cada forrellat. Mentre es fa palesa l’hora que s’escolta el silenci. Una altra festa i un feliç retorn a casa. Un ambient que tan sabia descriure l’amic Rafael Casanova qui, des d’aquesta mateixa pàgina, alternava la seva crònica en el abans i el després. Li va agafar el relleu la benvolguda Milita, com popularment la coneixem, la qual després de la festa ha sabut explicar, amb profunditat, de detalls totes i cada una de les hores que han tingut l’exclusivitat d’ésser el testimoni d’una celebració que aconsegueix aglutinar tres indicadors indissolubles: festa, tradició i fervor popular.
Conscient que les hores a la Trinitat són el indicador que el temps és molt efímer, aquest any la Rosó ha tingut especial interès de fer restaurar el rellotge de sol que es troba perfilat en la paret que limita amb la façana de la capella. La seva idea ha trobat uns excel•lents col•laboradors, gràcies als quals el sol bat damunt la superfície del rellotge, com ho ha fet sempre, si més no tantes hores que han lliscat per la seva superfície, li havien arravatat la pàtina que fa possible desxifrar la posició de l’ombra que marca l’agulla segons sigui el recorregut del sol. Aquesta posada a punt, aquest aprofitament del sol per saber l’hora, ha estat obra de l’Oriol Pasqual Marsal, en quant a la direcció tècnica, em consta que ha aportat molta informació i dades tècniques per tal de que la precisió d’un rellotge que sembla tan imprecís, sobretot en els dies que el sol està cobert pels núvols, no ofereixi error en quant a la posició numèrica. Els números estat artísticament pintats, amb la precisió d’un artista sensible i bon coneixedor de tot l’entorn muntanyenc, en Lluís Bayot Sánchez, el qual també bufa la gralla amb l’entusiasme que cal emprar per fer escoltar músiques tan nostrades. I la persona que ha fet ressorgir aquesta peça tan singular, mig esborrada per tantes emblanquinades, ha estat en Magí Fontanals Estarlí. En Maginet és un altre entusiasta del nostre Garraf, que coneix els camins, també les herbes boscanes i les curiositats de la muntanya, fent honor a l’estima per tantes tradicions viscudes en aquest petit cim de la blanca ermita i a peu de carrer quan la festa s’arrauleix per cada racó del poble.
Gràcies a ells, a la perseverança de la Rosó que feia temps que li donava voltes i insistia, podrem tornar a mirar l’hora que marca el rellotge de sol de la Trinitat. Sabedors que durant aquests dies fins a final d’octubre portem dues hores per sobre de l’horari solar. La resta de l’any ens avancem una hora. Quan es va establir aquesta avantatge dels 60 minuts, sempre que es volien referir a l’horari antic, en deien l’hora vella. Un horari molt observat per la gent de la pagesia, perquè la seva implicació laboral abraçava de sol a sol.
Diumenge quan surti el sol, l’hora anirà avançada , no hi fa res, ens en quedaran moltes per davant. I mentre passa el temps i el sol es refrega amb limitacions per damunt el rellotge, retindrem, en el record, totes les hores viscudes a la Trinitat. I aquestes seran les predecessores d’unes altres d’entranyables i significatives durant els dies que s’apropen. I així successivament, el temps no l’atura ningú, el rellotge de sol, símbol destacat de moltes cases pairals i masies, ha estat un gran referent quan la gent anaven al tros, sense cap altra mesurador del temps que l’instint del pagès que es basa en uns punts de referència on, en un determinat moment hi guaita d’esquitllada el sol i també l’ombra. Ha arribat el dia i l’hora que tant ens ha anat anunciant aquesta eficient enllaç entre la Trinitat i el poble. Cal esperar que llueixi el sol per poder consultar el recuperat rellotge i poder gaudir d’una festa on hi cal la implicació d’aquest astre per contribuir a l’èxit. Perquè en més d’una ocasió ha estat passada per aigua i no és el mateix.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de juny del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada