Totes les celebracions van precedides per un seguit de preparatius i de la seva transcendència dependrà la importància de la festa. Resulta que la Vila de Sitges es mou sempre entre permanents preparatius, perquè celebra un festeig i ja n’apunta un altre d’imminent. Aquesta incessant correlació de celebracions fa que els preparatius s’estableixin dintre un ordre, moltes vegades d’aquesta disciplina en té cura una comissió. Com ja vaig dir la setmana passada, a més de tenir de recompondre uns esquemes que són vàlids a cada festa específica, ara s’ha d’intentar fer el mateix però amb un pressupost sota mínims.
Així, doncs, per una banda organitzen les respectives comissions, també les associacions de veïns que al seu torn han de vetllar per les seves festes de caire associatiu i amb participació de la resta de convilatans. I d’una manera semblant també hi dediquen atenció els administradors/ores de determinats bens patrimonials del poble que, com bé especifica la paraula, els administren i, quan cal, organitzen llurs festes.
És el cas de l’ermita de la Trinitat, la seva festa la celebrarem el diumenge 3 de juny. La Rosó és el cap visible, la que abandera una festa de les més típiques i íntimes de casa nostra. Pujar a la Trinitat per l’aplec és una tradició que ha passat de pares a fills i amb la qual també s’hi ha identificat els habitants de la que havia estat la colònia de Vallcarca. Ara, quan llegim notícies adverses al funcionament de la planta de fabricació de ciment ens preocupa la seva situació. Si ho comparem en l’època que es va convertir en una plataforma que acollia a moltes famílies vingudes, principalment, de terres murcianes i andaluses. Aquí els oferien feina i vivenda, els homes treballaven a la fàbrica i les dones venien a Sitges, en deien, a fer feines. Quasi tots ells es van jubilar a can Fradera i les seves mullers tenien l’exclusiva de la neteja de moltes llars sitgetanes, entre aquestes va coincidir que les filles assoliren l’edat laboral i van entrar a treballar a la “Corsetera”, o en tallers de sabates. Era quan Sitges disposava d’una industria que requeria nombrosa mà d’obra.
Doncs bé, molts d’aquests veïns ocasionals, que també ho eren de la Trinitat, durant la seva festa, pujaven caminant fins a l’ermita. Després als estadants de la colònia treballadora, els van traslladar a una barriada del terme de Sant Pere de Ribes que va agafar un auge urbanístic molt important, coneguda per les Roquetes. Fins i tot es va erigir una església de la qual n’era rector mossèn Esteve Closas, el qual durant molts anys ho va ser de la capella de Vallcarca. El sacerdot tenia el recolzament dels directius de l’empresa i d’aquesta manera celebraven totes les festes solemnes amb la pompositat que es mereixen. Així, per Corpus també feien processó amb la mainada que havia fet la primera Comunió. Avançaven l’horari de sortida amb la finalitat que no concedís amb la de Sitges i d’aquesta manera la banda de música d’aquí podia aportar l’acompanyament musical i acte seguit participar en la processó de la Vila.
Això ve a tomb, a més de voler deixar testimoni de la presència continuada de les famílies que vivien a Vallcarca en el dia de la Trinitat, per fer l’observació que encara és ara que la presència testimonial de tota aquella gent està representada per uns incondicionals entusiastes d’aquesta tradició. No falten cap any per rememorar l’estima a tot l’entorn, on des de aquelles casones en albirar al cel, distingien la blancor esquitxada de verd de l’ermita.
Els preparatius d’aquesta diada incorpora a unes quantes sitgetanes les quals, en una acció de voluntariat admirable, pugen a la Trinitat cada quart diumenge de mes amb la finalitat de tenir-ho tot endreçat. Les mateixes que durant aquestes vigílies fan costat a la Rosó, ultimant tots els preparatius que són menester, per a que quan pugin els més matiners rebin l’acolliment que sempre proporciona el indret i l’hospitalitat de les persones que en tenen bona cura. Uns i altres, captivats per la beutat de la panoràmica exclamen, entusiasmats, “un any més”.
Com també vaig apuntar, en l’article de la setmana passada, la comissió encarregada de portar a terme la festivitat del Corpus, en la vesant floral que tant s’arrauleix en la tradició de cobrir el terra dels carrers amb artístiques catifes de flors, els balcons engalanats amb una florida espectacular, així com també la meritosa exposició de clavells, vinc a dir que fa dies que estan abocats en els preparatius. Com ho estan les persones encarregades de fer el projecte de la catifa. Disseny que ha de rebre el vist i plau de la resta de veïns, a partir d’aquí s’ha de decidir el colorit per poder fer la demanda de la flor. M’imagino que aquesta preparació és llarga i laboriosa i no exempta de diversitat d’opinions. No sempre hi està tothom d’acord inclús s’ha de presentar més d’un dibuix per consensuar preferències. És una tasca que requereix d’unes predisposicions artístiques i estar obert a tots els raonaments.
Tots aquests preparatius es materialitzen a la vigília, després de sopar, quan tots els carrers que fan catifa es transformen i assoleixen un ambient sensacional. La feina requereix personal, uns per tallar i esmicolar la flor, altres per estendre les plantilles i dibuixar tot el conjunt de la catifa. Mentre al Cap de la Vila una populosa brigada d’artistes i joves delerosos de col•laborar, van perfilant el gran muntatge, l’epicentre que assolirà el màxim protagonisme quan el Sr. Rector elevi la custodia. La nit abans haurà estat llarga, amb un ambient engrescador durant les primeres hores i que va decaient a mesura que s’avança cap a una nova albada. El resultat és espectacular i aquests preparatius de la vigília tenen un encant sensacional, únic.
Abans, quan la tarda decanta cap a la vesprada, l’embocadura, com anomenem els músics a la preparació, la posen els gegants. La primera vegada de l’any que surten al carrer, d’aquí que la seva presència la gaudim petits i grans. La seva sortida igualment requereix d’uns preparatius, a la qual estan avesats els geganters i les seves mullers. Quan jo era jovenet sentia admiració per el perruquer Francesc Esplugues, en Dandi , ell, juntament amb les seves filles, la Montserrat i la Rosa Mª. S’encarregaven de pentinar a la geganta i arreglar la cabellera del gegant. Aquesta condició, la d’ésser el perruquer dels gegants, li atorgava una categoria que per motius de veïnat i amistat, valorava enormement. De tal manera que teníem per costum arrecerar-nos a la cantonada dels quatre pilons per tal de poder observar l’eficàcia del retoc. Perquè quan la parella gegantera decantaven cap el carrer Sant Francesc, arreceraven la geganta, que és la més coqueta, al balcó del perruquer i l’home li posava en ordre alguna que altra grenya que s’havia despenjat del pentinat. La comitiva prosseguia el seu recorregut i el perruquer restava content de tenir una clienta tan esvelta, condició que li permetia que des de el seu balcó poder atendre unes puntuals i imprevisibles imperfeccions en el seu pentinat.
Mentre s’ultimen els preparatius, 10 arrossos es poden degustar en un seguit de restaurants, em recorden aquells que es coïen a la Trinitat, dels quals, com deia aquell popular personatge, fins i tot el fum era bo.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de maig del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada