Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

02 de juny 2012

LA FEIXUGA CÀRREGA DE LES TRADICIONS

Les tradicions formen part de la nostra identitat, les més arrelades, però, són aquelles amb les quals, d’una manera més massiva, hi participa la gent del poble. Si ens guiem per aquesta teoria a Sitges hi podríem aportar Carnaval, el Corpus i la Festa Major.
  Carnaval i Festa Major, cada festa amb la seva identitat, aglutina el gruix més important d’aquesta participació, la qual s’ha anat ampliant a mesura que les noves corrents de modernitat s’han enraigat en la programació i que han estat possible perquè anaven avalades per uns pressupostos generosos, amb els quals els gestors de la festa podien tirar de beta i amb el convenciment generalitzat, entre ells, que per fer una bona festa se’ls havien de gastar. Fins i tot el gruix de la ciutadania presumíem que l’esdeveniment havia costat molts diners. Les arques municipals hi podien fer front i, amb aquest aval, tot semblava poc. No obstant aquesta abundància, sense adonar-nos, com en el cas de la Festa Major, minvava el sentiment de la festa, aquell entusiasme intimista, el qual no consistia en haver de gastar diners, sinó tot el contrari, gaudir de les petiteses que tan sols estaven a l’abast en dies tan assenyalats.
  Estudiosos de la nostra Festa Major han aportat un valuós testimoniatge de les essències de les festes d’antany, quan el pressupost era molt ajustat i la participació era quasi exclusivament sitgetana. Potser la preocupació més angoixant era garantir un mínim de grallers per poder acompanyar els balls. Hem de tenir present que les comunicacions no eren com les d’ara i que la majoria dels grallers vivien quasi incomunicats de la civilització, en masies aïllades dels nuclis urbans. Ho compensava la seva serietat, quan donaven la seva paraula que vindrien. Així d’un any per a l’altre ja quedaven contractats. Uns mesos abans, d’una manera o altra, els responsables feien el possible per a contactar, si més no sempre assetjava el dubte, fins el moment en què els veien arribar pels camins del terme. Ja podien respirar tranquils, l’èxit de la festa es podia dir que estava quasi assegurat.
  Poques pretensions més existien per a dotar a la celebració d’una altra projecció que no fos el privilegi d’escoltar les gralles acompanyant als gegants, la gatzara dels capgrossos, les genialitats dels portadors del drac, els trons del ball de diables i el testimonial acompanyament del timbals, amb aquell angelet que, amb escut i espasa, s’aferrava tímidament i cagadet de por a les gruixudes arpilleres d’aquells populars timbalers. I el cor bategava joiós amb el repic del ball de bastons, el dels pastorets, a l’escoltar la veu tremolosa de l’angelet dels cercolets, la picaresca de les gitanes, que sembla ésser que tot eren homes, i amb l’emotivitat que proporcionava el pas de la moixiganga , la presència de la imatge del Sant i la majestuositat que atorgava la banda de música.
   Els ingredients perfectes per a diferenciar la festa i fer-la major, la més típica i popular que la resta. Si més no a aquests encants s’hi afegien altres detalls potser més simples, que contribuïen, segons les possibilitats de cadascú, a viure aquesta programació establerta amb un altres ingredients de caire més casolà. Com podia ésser emblanquinar els exteriors i les interioritats de la casa, com a signe d’una cultura basada en la netedat i en el respecte, perquè ningú tenia el mal pensament d’anar a guixar les parets dels altres. Formava part de la solidaritat que mostrava un poble que presumia d’una denominació que s’avenia amb tots aquests ingredients que he insinuat, la Blanca Subur.
   Per tant els responsables de l’organització tenien el màxim compromís de garantir la presència dels balls al carrer, coneixedors que la part més íntima, d’aquesta s’encarregaven les famílies, com també el simple fet de mudar-se amb els millors vestits... formava part d’aquest sentiment festiu que comptabilitzava en l’èxit. I d’aquí el bon record, potser perquè no oblidarien mai més que un dia de la Festa Major, van provar per primera vegada les olives sense pinyol o allò que s’anomenava “berberechos”, les patates de xurreria. Una ocasió amb unes característiques tan peculiars, com extraordinàries, contribuïa a magnificar la celebració. Per tant podem assentar que la Festa Major s’avenia amb els entremesos que sortien al carrer i els que es posaven al plat com a menjada innovadora, per donar pas al preceptiu pollastre rostit. Els responsables aportaven la festa del carrer, amb un pressupost raonable i les famílies els detalls, les vivències particulars. Alguns, acomboiats amb aquests simplicitats, encara recordaran detalls de Festes Majors de la seva infantesa, joventut. De segur que si ara ens pregunten com van ésser, per exemple, les festes majors de la darrere dècada ho haurem de consultar als respectius programes, malgrat el dineral que s’hi va deixar.
   El pressupost es va anar inflant, al mateix temps que es van anar perdent els valors de les petites coses. Resultat, que ens hem de gastar una mil•lionada per a que sembli Festa Major. Fins arribar al punt que en el temps actual les circumstàncies demanen que s’ha de preparar la festa amb un pressupost retallat, això vol dir haver de tornar allà on no s’hauria d’haver mogut, una celebració gronxada entre els sentiments i l’emotivitat més que no pas amb les grandeses i altres eufòries
   Amb el Corpus les mal anomenades grandeses no han tingut raó d’ésser, el preu de la flor ha estat el indicador que ha influït en la celebració. Les circumstàncies també han anat en contra, perquè tots recordarem aquelles catifes on predominava la flor de Sant Joan. Una flor que la trobàvem per tot el Massís del Garraf, i eren els propis veïns dels carrers que l’anaven a buscar. I si no existien uns personatges que es dedicaven a baixar-la i la venien a qui els hi demanava. Entre ells, en Joan Ossó del bar Espanyol, gran aficionat a la muntanya. I el Sr. Tudela, més popularment conegut per en Totana per ésser oriünd d’aquesta població que feia de sereno. El seu color groc predominava damunt el verd i sobretot desprenia un flaire que quedava impregnat, durant dies, en l’ambient. En molts carrers el veïnat s’ha expandit, els comerços que hi havia han plegat veles i en la renovació comercial hi predomina negocis que no són regentats per gent del poble. Aquí la tradició perd identitat i les despeses destinades a la flor són considerables.
   Per a fer-la més íntima, o per ajudar a que no siguin tan feixugues, es proposa que qui ho desitgi pagui el ram de la geganta. Un bon detall, perquè regalar flors és un signe de galanteria. Un gest inèdit, anar a la floristeria i encarregar un ram i que li portin a la il•lustre dama.
   Les tradicions i festes que han estat un referent de la nostra cultura i identitat, s’han convertit en una feixuga càrrega pels organitzadors, degut als ajustats pressupostos. Haurem de retornar a les celebracions d’antany, quan amb poc es feia festa. No obstant serà més difícil, revifar aquells sentiments que s’arraulien dintre la intimitat familiar i qualsevol detall de la convivència era estimat i vàlid per estimular el sentiment festiu, com el flaire de l’alfàbrega, el dels nards...

                                                                                                                              J. Y. M.

(article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de maig del 2012 )





© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez