EN FERNANDU DE L'ESTRELLA

   Els noms propis estan associats al santoral, també a les normes gramaticals amb les quals es regeixen les respectives llengües, sense menysprear la denominació que els hi acredita la veu popular. Un exemple d’aquesta última particularitat la puc exemplificar amb el nom del protagonista de l’article de la setmana passada, que ho va ésser per un fet que ens va colpir, la seva mort. El seu nom el vaig escriure fent honor als canons que marquen les normes de la nostra llengua, quan em referia a en Ferran Xavier Benazet, amb tots els ingredients que fan possible tenir bona cura de la parla, llevat els cognoms que són inamovibles, no tenen traducció. Quan popularment sempre l’anomenàvem en Fernandu , fins i tot en l’entorn familiar, com ho era el de les seves tietes, les quals amb aquella cridòria tan seva, li donaven la benvinguda amb aquesta pronunciació popular, a la qual em referia, afegint un altre costum que pronunciaven molt sovint: “guaita’l ell! Ha estat la pronunciació més emprada per anomenar a molts dels nostres més coneguts Ferrans, resultant de castellanitzar, fonèticament, l’ultima vocal quan fem sonar més la u que la o.

   Endut pel meu capritx d’aportar a la secció els Fernandus més coneguts del nostre entorn, m’ha servit per l’encapçalament, la popularitat d’un amic de nom Ferran, amb tota la correcció i respecte que es mereix el seu nom i la seva persona, però al qual tots coneixem per en Fernandu de l’Estrella, pel còmput de tots els anys, de la seva vida professional, que va dedicar a aquesta pastisseria que acabà sent una institució en la vida sitgetana. I sense quasi bé adonar-nos ell va aconseguir esdevenir també institució dintre la casa mare. Pel temps de dedicació i pel seu tarannà de bona persona que segella amb un somriure permanent. En Fernandu ha estat, entrant en detalls, home de bata, en uns anys quan aquesta peça de roba la feien servir molta gent, principalment els pintors i altres especialistes que es basen en la precisió per a desenvolupar el seu ofici, com és el cas dels barbers. Complementava les eines de les quals es servia per a fer d’enllaç de l’obrador a la clientela que vivia allunyada, la bicicleta i una peculiar caixa de fusta que hi restava afermada i on incavïa aquells suculents panets de Viena, una especialitat de la casa que encara els més veterans del sitgetanisme recorden el seu gust i que feien les delícies de petits i grans, màxim quan s’acompanyava d’una presa de xocolata. La combinació era el súmmum dels esmorzars, o berenars dels dies de festa. Renoi quans elements contribuïen, sense gaires sofisticacions, a fer rellevant un dia de la setmana que, degut a aquestes simplicitats, marcava la diferència de la resta.

   En Fernandu paladejava, per apropar l’esmorzar, fins a les cases senyorials del sector de Terramar, per tal de què quan els seus estadants s’anessin despertant, els panets, els brioixos, els trobessin ben disposats i acabats de sortir del forn damunt de la taula que havien disposat aquelles eficients minyones, algunes de les quals també assoliren la categoria d’institució. Un referent que sols l’avalava els anys transcorreguts en un mateix càrrec i lloc, malgrat que alguna d’elles, en aparença, manés més que la pròpia senyora. Aquests detalls feien intuir que els amos eren bona gent, que sabien tractar bé al personal , després els anys s’encarregaven d’atorgar les confiances amb les quals el servei gosaven recriminar alguna que altre genialitat dels seus superiors. Els senyors que eren refotuts, n’hi havia abans, ara i sempre, les minyones els hi duraven d’avui a demà, no els donava temps a agafar confiances.

El treballador de l’Estrella coneixia perfectament aquestes sublimitats i les sabia trampejar amb l’eficàcia que confereix ser un gat vell en la matèria. Quan en Fernadu es va jubilar i l’Estrella va tancar les portes, varem perdre un bocí de la identitat d’aquell Sitges tan nostre, al qual totes aquestes singularitats li conferien unes essències particulars i úniques. Avui en Fernandu conserva aquest somriure de complicitat i el costum d’anar fins els límits de Terramar, però a peu, sense bicicleta. Ell que ha tingut el privilegi de tractar amb la flor i la nata d’aquella ensenyorejada colònia d’estiuejants, de la qual ara sols en queda el nom i el record.

   Continuant amb aquesta tan específica identificació, en Fernandu Argenter, es dedicava a fer de representant de calçat i de passejar les bones maneres durant aquelles tardes estivals, amb amical convivència amb en Gonçal Comella, propietari d’una reconeguda botiga de roba d’home, situada en ple Passeig de Gràcia de Barcelona, fent honor a la categoria de l’establiment, el Sr. Comella vestia amb una elegància impecable. Completava el tercet en Miquel Utrillo, home de món que tenia, entre altres habilitats, el do de la paraula, l’expressió precisa per portar la conversa a una paradoxa d’humor fi i brillant i quasi sempre de crítica circumstancial. Una facultat que tan protagonisme va aportar a aquella concorreguda tertúlia de l’Hotel Palace de Madrid.

   I quan els honors d’alcalde assoleixen un caire de representació estrictament popular, sense autoritat ni retribució de cap mena, el càrrec es queda en un no res, simplement en una simpàtica anècdota que és celebrada pels convilatans que s’apunten a abonar aquests detalls tan peculiars. Em refereixo de quan a la Vila hi residia una altra institució que la mateixa popularitat es va encarregar de projectar, sense l’aval d’elecccions, ni res semblant, al títol d’alcalde de Múrcia. Una distinció tan honorífica com popular que ni els mateixos murcians saben de la seva existència. Quan l’alcalde honorífic va ésser cridat a files, pels de dalt de tot, va heretar el títol el seu fill Fernando, com a curiositat remarco que a ell l’anomenem en perfecta dicció castellana. Per sort seva continua sent l’alcalde de Múrcia i no de Sitges, tot i que va servir al nostre Ajuntament fent de paleta en la brigada municipal. Va començar pels fonaments, mai millor dit. Germana d’en Fernando és la Carme Lopez , vídua d’en Sebastià Arnan. Vivien a l’Ensanche , en la planta baixa i en el pis hi vivien els de cal Avorrit

   Per acabar amb el breu llistat dels Fernandus, demano disculpes a tots els qui s’avenen amb la reinterpretació del seu nom, que són molts, per no tenir-los presents en aquest espai. Les consegüents limitacions, malgrat ocupar quasi tota aquesta pàgina, no m’ho fan possible. D’aquí que d’en Fernandu espardenyer quasi tan sols pugui apuntar el seu record i els de les espardenyeries que tan ell com el seu germà, ajudats per les seves respectives mullers, van regentar en el centre del poble. En una època en què les espardenyes eren molt apreciades sobretot per la gent de la pagesia que calçaven un model de vetes de color negre, que deixava al descobert els dits petits dels peus. Com tot les espardenyes es van sofisticar i van sorgir uns models que els propis germans Garcia fabricaven i que, amb el temps, les modes s’han encarregat de magnificar. Com ho demostra l’ampli ventall de models que ofereix l’espardenyeria de l’enyorada Fina Albors, al capdavall del carrer Bonaire.

   Fernandus i Ferrans : “tanto monta, monta tanto...

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de maig del 2012 )