Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de maig 2012

UNS VEÏNS SABATERS

   Una de les últimes treballadores de l’extingit taller de calçat que va regentar un membre de la família Benazet, quan ja feia temps que havien tancat la fàbrica gran, va ésser la Carmeta de ca la Guadalupe. El taller estava situat al carrer Sant Josep, davant per davant de la paret que tanca el jardí de la hisenda de can Llopis i la llar de la Carmeta es trobava just en l’escaire d’aquest carrer al qual m’he referit moltes vegades, paret amb paret amb el jardí del Patronat. A casa de la Guadalupe les sabates foren la matèria que permetia fer bullir l’olla, però també s’aliaren amb els refrescos del moment per tal de obtenir una ajuda. Així despatxaven gasoses que era la beguda més simple de les gasificades, si més no la preferida per quasi tothom, i sifons. Ho combinaven amb la venda de gel a granel, provinent de la fàbrica que tenien tan a la vora.

   A prop de casa, a la cantonada, vivien els germans Benazet amb les seves respectives famílies. Just en el mateix cantó la llar d’en Manel Benazet. casat amb la Manaleta Lluís. Costat per costat, on avui hi ha un carnisseria, hi vivia en Ventura Benazet, emmaridat amb la Margarida Jacas. A frec del patí de la casa d’en Manel, hi tenia la vivenda l’Antoni Benazet, casat amb la Rosa Tutusaus. Propietat que llindava amb la que tenien la família Jacas. Quan a Sitges va treure la grossa de Nadal, tant els Jacas, com en Manel Benzet, van transformar les estructures de les respectives façanes, tal com es mostren actualment. A diferencia dels baixos de la casa d’en Manel que té una distribució i una funció diferent i on des d’aquell gran finestral que donava al carrer Sant Bonaventura, damunt d’una tauleta lluïen un considerable trofeu de futbol. Curiosament aquest guardó semblava destinat a presidir aquell camp improvisat, el del propi carrer, en honor a tants futbolistes ocasionals, la mainada del veïnat, que el freqüentaven.

   El cosí de la Margarida Jacas la veu popular l’anomenaren en Sinsonte, el qual va marxar a Amèrica i la fortuna li va somriure. Retirista com l’Antoni Benazet, en el transcurs d’un d’aquells Carnavals va fer omplir un dels quartos de reixa que hi havia a la casa de caramels que després les parelles retiritses van tirar en les nits de comparsa. Es va emmaridar amb la Josefina Torrents, una de les noies de can Butxaques. Com a luctuosa curiositat i en homenatge a les dues germanes solteres que van ésser les últimes estadantes de la casa, una nit d’octubre, després d’una forta tempesta que va provocar entre altres desperfectes, una fuita de gas just al costat de la finestra, darrere la qual dormien les dues dones, amb tant mal infortuni que el gas es va expandir pel dormitori i al matí les van trobar mortes. Un trist final per a dues veïnes, les quals conformaven aquell gruix femení que tant caracteritzava a aquell carrer.

   En Manel i en Ventura fora dels mesos d’estiu, la resta de dies residien a Barcelona i cada matí arribaven amb el tren de les 7 per incorporar-se a la fàbrica. Expliquen també els testimonis d’aquell matiner retrobament que els dos homes baixaven de l’estació agafats de bracet i amb amena conversa. Un costum que es repetia cada dia i a la mateixa hora, com un signe de compenetració i de lleialtat entre germans, els quals compartien interessos en aquella indústria que donava feina a moltes famílies d’aquell Sitges consolidat amb les sabates, la pagesia i la pesca, per anomenar les principals activitats, tenint també en compte els diferents tallers d’arts i oficis.

   En Manel Benazet i la seva muller, la Manaleta Lluís eren els pares d’en Josep, en Ramon, un altre xicot que es va morir jove i en Ferran Xavier. Tos els germans van emprendre camins diferents als interessos de la fàbrica, a excepció d’en Ferran que a més d’estudiar economia, fou company d’estudi de l’actual comte de Godó, amb el qual l’unia una estreta amistat. Ell i la seva muller, com els deia, a banda de la seva professions i dedicacions respectives, tenien cura d’aquell últim reducte de taller de sabates relacionat amb els Benazet on, entre altres operaris, hi treballava la Carmeta.

   Aquests darrers dies ens ha sorprès la mort d’en Ferran Xavier, el petit dels germans del Sr. Manel Benazet i de la Sra. Maneleta Lluís. Degut a aquesta proximitat amb l’edat, tot i que ell m’avantatjava uns quants anys, existia una mena de complicitat, pel veïnatge que ens era tan proper, i per tot el que escrivia en aquesta pàgina, de la qual per a satisfacció meva, n’era un lector i, en cert punt, admirador. Sobretot quan em referia, ho he fet abastament, a la Filomena i la Maria, unes altres veïnes del carrer del tombant de casa. Aquesta implicació li tocava el voraviu i es congratulava que m’hi referís amb aquesta naturalitat que s’aconsegueix gràcies al tracte obtingut desprès de tants anys de freqüentar, per motius professionals, el pis que compartien aquelles dues dones tan peculiars de la vida sitgetana. Se’l notava content cada vegada que les tietes, com ell les anomenava, aconseguien ni que fos una petita parcel•la de protagonisme en aquesta secció. Elles que n’havien tingut tant, gràcies a la metamorfosi del seu tarannà que tan aviat explotava en cridòria, com s’adaptava a un senyoriu que les feia observadores dels detalls més importants i també dels més imprecisos, els abocats als tripijocs de la vida quotidiana. Uns i altres han contribuït a conferir una patina de popularitat a la història sitgetana, aquesta que potser no s’escriu per no fonamentar-se en assentaments massa seriosos, però que han esdevingut part d’una realitat i d’un Sitges viscut.

   En Ferran gaudia amb aquestes pinzellades de realitat quotidiana, genialitats fugisseres d’una convivència molt particular, on han assolit protagonisme gent de poble, sense cap altre mèrit que l’haver aportat certes extravagàncies. I ho valorava perquè ha estat un home apropat a la seva gent, senzill, de tracte agradable que fins i tot gosava posar-se un barret per sortir, junt amb els amics, a rebre les grallers en la seva entrada pel carrer Sant Francesc a les 12 del migdia del dia de la vigília de la festivitat de Sant Bartomeu. Ell ha sabut sembrar la llavor de l’amistat, i ho ha fet en el moment oportú, quan tots ens adonem que la vida no tindria sentit si no tinguéssim l’escalf de les persones que ens envolten. El seu posat distès, cordial, de rialla generosa, ha afavorit aquest apropament, i com a bon avalador de les anècdotes viscudes entre el veïnat d’un carrer que poc va trepitjar per jugar a pilota, però que sabia d’aquestes sublimitats de les veïnes, dels trapelles que el freqüentaven i d’aquelles tietes que estimava i que tan li agradava que jo m’hi referís. Ens ha deixat quan ja res iguala aquelles vivències que tenien una raó d’ésser, la popularitat que les ha mantingut en el record de tots. Avui, el seu, m’ha permès recordar-lo, com l’amic que s’acomiada per realitzar un llarg viatge. Aquest acaricia l’infinit, però ens queda la memòria per recordar a la persona que va fer de l’amistat un farcellet i el va omplir de virtuts, que em recorda aquells mocadors de farcells que les maquinistes hi portaven, en deien, la marrada. El seu, aquest farcell on s’hi dipositen vivències i fragments d’un Sitges compartit, el traginem amb la satisfacció que no tot desapareix.

                                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de maig del 2012)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez