Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de maig 2012

ELS 50 ANYS D’UN CARRETÓ DE MERCADERIA DOLÇA

   Tirar de carretó és una de les activitats  més selectes del feinejar quotidià. Ho escric conferint-li una categoria com a molt especial, de manera que vostè quan ho llegeixi s’estranyarà  d’aquesta sublimitat, quan fins ara s’havia cregut que empènyer el carretó representava més aviat tot el contrari, s’entén més com una feina de camàlic que d’altra mena de genialitat superlativa.      
   Explicaven veus testimonials que en els anys difícils, quan es volien imposar paràmetres d’igualtat entre rics i pobres, es pretenia que els primers penquessin com ho feia el gruix de la classe obrera i sembla ésser que alguns d’aquells  benestants van tirar de carretó per purgar la seva privilegiada condició, amb treballs destinats a la causa social. El Sr. Paretó era propietari del conjunt de cases, d’idèntic disseny, que es troben en la carretera de Vilanova. L’home vivia de renda i quan les coses van anar maldades sembla ésser que el van obligar a treballar. La seva activitat més visible consistia en tirar de carretó i acostumat anar mudat, la roba de treball, bruta i mal engiponada, li atorgava una imatge d’obrer, sense experiència però amb voluntat. La veu popular s’ensenyava  quan el veien i li dedicaven tota mena de comentaris, ell els responia amb tota naturalitat: “Hay que trabajar chicos”. Una resignació que potser venia a avalar aquella conclusió que diu que el treball dignifica.
     Els carretons han format part del paisatge sitgetà, durant els anys en què la mecanització no estava a l’abast de tothom. Tiraven de carretó els pescadors, els pagesos i els aprenents dels tallers. A excepció dels negocis que disposaven d’un burret que feia la feina d’arrossegament . Alguns aconseguiren una merescuda popularitat i és que les bestioles també van fer mèrits per aconseguir-la.   
   Durant els mesos d’estiu uns carretons molt peculiars i específics cobrien, principalment, el trajecte del Passeig. Em refereixo als carretons que transportaven els populars “mantecaueros” . Aquell gelat del diumenge a la tarda era sospirat durant tota la setmana i la seva frescor, la llepissosa formula amb la que estaven fets, fluïa per la gola per a satisfacció de petits i grans. A excepció de més duna vegada quan el gelat o bé es trabocava de la caperutxa, o s’estovava la galeta i regalimava sense contemplació per la punxa del capdavall fins a embrutar les pulcres i exclusives robes dels dies de festa, per a desesperació de les mares que havien preparat el vestit invertint temps i molta il·lusió per tal que la canalla fes goig i vet aquí que una inoportuna xorraeta malbaratava tanta meticulositat i aquell passeig perdia tota mena d’encant perquè tota l’estona les mares no paraven de refregar uns regalims que s’havien incrustat en les fines teles i es resistien a desaparèixer . Aquelles taques delatadores turmentaven, sols de pensar que la resta de passejadors les podrien descobrir, l’harmonia  d’unes hores que s’intuïen relaxades.
   Durant els primers dies del mes d’abril d’aquest any, un peculiar carretó, encabit  dintre el paisatge  de baix a mar acaba de complir els 50 anys de permanència, des de que el matrimoni format pel Sr. Paco Bedma   i la Sra. Araceli Junco, andalusos de Granada ell i de Sevilla ella,  l’abril del 1962, van aparcar el seu carretó a frec d’aquell singular pi que disposava d’una forma que emmarcava la silueta de l’església, molt original, un dels pocs que quedaven, després d’aquell gran i destructiu temporal, en la seva arrasadora trajectòria. A l’ombra del seu ramatge es dedicaren a torrar ametlles ensucrades, garapinyades, com popularment són conegudes. Cinquanta anys de permanència en aquest indret, els converteix en uns veterans del susdit paisatge i uns especialistes de la dolçor. Entreteniment, junt amb els talls de coco, les xufles... que s’alternaven amb els gelats i durant també uns quants anys amb aquell sucre que moldejava l’Andrés Abellán i que quedava com un núvol que s’aixafava només acostar els llavis, deixant la seqüeles de la dolçor repartida per quasi bé tota la cara.
    En Paco i la Araceli han estat dos personatges peculiars del nostre Passeig, perquè a més d’aquesta llarga trajectòria, el posat de la parella deixava al descobert les diferències entre els dos: en Paco més aviat baixet i seriós i l’Araceli  tiarrona i xerraire. D’aquí que ella estigués més de cara el públic i a ell el trobéssim  dedicat a fer bullir l’olla, malgrat que l’expressió no s’ajusti ben bé a la realitat, però les ametlles que coïa sense descans, de retruc, anaven temperant l’economia familiar.  
     Durant tants anys de permanència en el lloc, han vist passar per davant del carretó innombrables turistes i gent del poble. Han estat testimonis de com les façanes que tenien al seu davant s’anaven transformant i s’omplien de taules on s’hi asseuen gent de tota mena enduts per les normes bàsiques de la subsistència i a la vegada per satisfer les seves preferències gastronòmiques. Mentre coïen i venien les ametlles garapinyades les seves esquenes eren acariciades per la brisa d’un mar que, al cap de tant temps, ja no el notaven, llevat dels dies que s’enfurismava, sabien que el tenien molt a prop. No obstant per allà, com per tot arreu, també hi han passat els anys que, poc a poc han anat desfilant, sense fer-se veure, però deixant-se notar.
    Amb aquest pas inexorable, amb les maleses  i estralls que propicien en Paco deixa el carretó, obligat sota el pretext inexorable que ha arribat el dia  i l’Araceli s’adona que després de  tants anys d’haver estat remenant la dolçor dels entreteniments, no s’escapa dels amargors de la vida. Una difícil combinació que no se’n salva ni els que estan en contacte permanent amb el sucre, matèria de felicitat però segons com també de preocupació. No tot són flors i violes, tirar del carretó ja de per sí és un presagi que tard o d’hora la vida ens passarà factura
   En Paco absent i ella descansant desprès d’haver oficialitzat, durant tants anys, la condició de serventa de la dolçor i relacions públiques d’una carretó molt singular, dels pocs que encara queden que ens recordin els nostres anys d’infantesa i joventut. Arribat a aquest punt s’ha encarregat de mantenir l’oloreta que desprèn les garapinyades, mentre es couen, el seu fillol en Fabià Delgado, de la mà del qual s’ha aconseguit arribar a aquests 50 anys de presència en aquest tram del Passeig, a redós d’aquell pi on tantes parelles s’havien fet retratar per aquells fotògrafs, com en Pepet Tutusaus , que tenien l’enfocament exacte i l’enquadrament de la perspectiva, sabien de la manera de col·locar a les parelles, a les famílies al complert, per tal de que la imatge reflectís un temps  i una posició de lloc privilegiada.
   I qui no diu que mentre posaven pacientment a la meticulositat d’en Pepet, aquell flaire de les garapinyades el fes sucumbir als encants del producte i a les habilitats dels responsables del carretó, en Paco i l’Araceli, dos andalusos que tiraven d’un carretó impregnat de bones oloretes i de la brisa del mar.    
                                                                                                                                        J. Y. M.
  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2012 )             

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez