Vaig deixar per aquesta setmana un altre porró, aquest compartia silenci junt amb les botes dels cellers. Ara, en aquesta època de l’any, mentre durava la verema, restava arraconat, sense vi en el seu interior. I és que els veremadors es decantaven més pel canti d’aigua fresca. En tenien a la vinya, sota l’ombra dels pàmpols i també al celler. És l’època de l’any en què els pagesos beuen més aigua que vi, tantes hores exposats al sol és més saludable decantar-se pel canti que pel porró.
Per les vigílies de Tot Sants, quan s’acostumava a posar aixeta a la bota i el vi novell raja per a satisfacció de tots, el porró torna a quedar a la vista de tothom. Com un reclam que serveix per poder provar el vi nou. Així, abans d’omplir la garrafa, el client tenia l’oportunitat d’enlairar el porró en una mena d’exclusiva puntual de provador de vi, tampoc es pot considerar “catador”, ni molt menys. Una vegada el porró torna a aterrar, el responsable del celler resta a l’expectativa per saber l’opinió del client. Perquè pels pagesos que durant tot l’any han tingut cura de la vinya que culmina amb la verema, esperen amb entusiasme retingut el moment de posar aixeta a la bota.
Abans més que ara, perquè el procés de la fermentació era molt natural, a diferència dels temps actuals que aquesta es regula amb modernes tecnologies i amb ella fins i tot s’estabilitza el grau que tindrà. Per tant aquest control difícilment aporta sorpreses, en canvi aquella gent havien de refiar-se dels mètodes tradicionals i aquests comportaven incògnites i altres dubtes que trampejaven fent cremar unes tires impregnades de sofra, les quals anomenaven: “lluquet o sofrí”, sempre amb la finalitat que el vi no es tornés agre que és el pitjor que pot passar per malbaratar dedicació, treball i negoci.
Durant el temps que durava la venda de vi, sempre hi havia l’oportunitat de provar-lo amb el porró, vi que prou es preocupava el responsable d’anar renovant, perquè a l’entrar-li aire es podia tornar agre amb més facilitat. Molt sovint al final de les botes començava a produir-se aquesta circumstància, degut a la persistència d’aire en el seu interior, així, la situació manava encetar una altra bota. El problema de l’agror s’ha manifestat de moltes maneres, fins i tot en el tarannà personal, però això ja és una altra qüestió. Quan ens referim al vi, recordo que de jovenet acostumava ésser l’encarregat d’anar a buscar el vi en el celler que al tombant de casa tenien els de can Mas. Mentre el xarop oferia una qualitat bona, no passava res, tiraven de porró i el trobaven bo.. Si més no, tot d’una, apareixia la frase clau: “aquest vi està picat”. Que sí, que no, però al final el dubte acabava convertint-se en una realitat, tots coincidien que el picat decantava més cap a vinagre que cap a vi. I com jo era l’enllaç entre casa i el celler, les instruccions eren concises: “Li dius a en Ramon que el vi està picat i si és de la mateixa bota que no ompli la garrafa”. Era un encàrrec compromès, sobretot per mi que encara sabia el que era la vergonya. Sortosament el Sr. Ramon era comprensiu i m’estalviava haver d’entrar en més explicacions. Notava, però, que arrufava el nas i que no volia entrar en raonaments amb un vailet, el qual el màxim que havia barrejat amb vi, eren unes llesques de pa impregnades amb vi negre i sucre. Deien que era un bon reconstituent. El bon gustet que et deixava va fer descobrir que existien xaropets molt més gustosos que l’oli de fetge de bacallà i que la pròpia aigua i la gasosa que com a molt era la beguda que suplia la insipidesa de l’aigua en el seu estat més natural.
Curiosament a mesura que es van anar tancant el cellers de la vila, el culte al vi ha aconseguit atreure passions. No s’entengui amb això un abús tal com per enterbolir la vista, tot el contrari, beure assaborint les qualitats. Res en comú amb aquells entusiastes bevedors de vi que s’apropaven a can Baró i traguitxaven fins que les cames no els aguantaven i jeien sota un cep fins que els hi passava la mona. Durant l’època gloriosa de l’hotel Terramar, estava a la recepció un tal Sr. Rodrigo, navarrès que feia honor a la seva procedència. Quan tenia el dia de festa si calia buscar-lo tothom sabia a on trobar-lo. Era, fantasiant el rang, el millor accionista de can Baró. Si la bota estava a les acaballes ell feia que no es tornés agre. Bevia fins que el grau podia amb ell. De ben segur que coneixia la filera de ceps on millor es revifava, si passava tota la nit. Però arribada l’hora, de la vinya a l’hotel, es dutxava i ningú notava que fins feia poc la ressaca l’havia ventilat en unes vinyes, a recer de la mare quan a ell el que li agradava era el fill que en sortia.
Aquest culte al vi, l’assaborir-lo fins a saber interpretar les aromes que desprèn, és un exemple que la sofisticació fins i tot es busca en el vi. Fa 50 anys, però, la recerca d’aquestes qualitats encara no eren latents. Al nostre poble hi havia cellers barrejats entre hotelets, pensions i cases que començaven a llogar habitacions als turistes. Sitges encara comptava amb pagesos que tenien cura de les vinyes. I entremig de tot això es va organitzar una festa dedicada a la verema. Recordo molt bé que la font del vi es va situar a la plaça de l’Industria. Va atraure molta expectació, perquè tothom tenia curiositat de contemplar com d’una improvisada font s’hi podia fer rajar vi.
I com l’enclavament era molt concorregut, hi van haver espentes per poder arribar fins al raig, Tampoc hi van faltar els eixelebrats de torn, els quals, portats per la paranoia maliciosa, van omplir una sabata de vi. Sembla ésser que aquesta acció va comportar algun que altre mastegot per part dels agents que vetllaven per mantenir l’ordre- I la festa es va complicar.
Des d’aquella primera festa de la verema, fins la del diumenge han transcorregut 50 anys. En les primeres edicions era assignada, en deien reina, una noia que acostumava ésser de la colònia d’estiuejants i aquesta escollia un seguici de dames d’honor entre amigues i noies del poble. No recordo si va ser la primera o a quina festa corresponia, una d’aquestes reines va arribar amb helicòpter. Aquesta predilecció per distingir noies que no tenien gaire arrelament amb el poble, va fer girar l’esquena a la festa per bona part de la gent de Sitges, deien que no era una festa de les nostres. La situació es va redreçar escollint, per part de les entitats del poble a les seves respectives pubilles i d’entre les quals en surt la Pubilla de Sitges que a la vegada ho és de la Verema. Un fet que ha aportat protagonisme a les noies sitgetanes i ha enaltit les seves qualitats. En un temps en què ben pocs cellers queden en el poble.
Avui la verema ens la recorden el Foment del Turisme, com a organitzador i la família Torres com a patrocinadors, amb l’ajut tàctic i logístic per part de l’Ajuntament. Quan qui més qui menys hem aprés a beure vi amb moderació, assaborint les seves excel•lències. Per tornar admirar que, per cinquanta anys consecutius, de la font hi tornarà a rajar vi.
J. Y. M.
Per les vigílies de Tot Sants, quan s’acostumava a posar aixeta a la bota i el vi novell raja per a satisfacció de tots, el porró torna a quedar a la vista de tothom. Com un reclam que serveix per poder provar el vi nou. Així, abans d’omplir la garrafa, el client tenia l’oportunitat d’enlairar el porró en una mena d’exclusiva puntual de provador de vi, tampoc es pot considerar “catador”, ni molt menys. Una vegada el porró torna a aterrar, el responsable del celler resta a l’expectativa per saber l’opinió del client. Perquè pels pagesos que durant tot l’any han tingut cura de la vinya que culmina amb la verema, esperen amb entusiasme retingut el moment de posar aixeta a la bota.
Abans més que ara, perquè el procés de la fermentació era molt natural, a diferència dels temps actuals que aquesta es regula amb modernes tecnologies i amb ella fins i tot s’estabilitza el grau que tindrà. Per tant aquest control difícilment aporta sorpreses, en canvi aquella gent havien de refiar-se dels mètodes tradicionals i aquests comportaven incògnites i altres dubtes que trampejaven fent cremar unes tires impregnades de sofra, les quals anomenaven: “lluquet o sofrí”, sempre amb la finalitat que el vi no es tornés agre que és el pitjor que pot passar per malbaratar dedicació, treball i negoci.
Durant el temps que durava la venda de vi, sempre hi havia l’oportunitat de provar-lo amb el porró, vi que prou es preocupava el responsable d’anar renovant, perquè a l’entrar-li aire es podia tornar agre amb més facilitat. Molt sovint al final de les botes començava a produir-se aquesta circumstància, degut a la persistència d’aire en el seu interior, així, la situació manava encetar una altra bota. El problema de l’agror s’ha manifestat de moltes maneres, fins i tot en el tarannà personal, però això ja és una altra qüestió. Quan ens referim al vi, recordo que de jovenet acostumava ésser l’encarregat d’anar a buscar el vi en el celler que al tombant de casa tenien els de can Mas. Mentre el xarop oferia una qualitat bona, no passava res, tiraven de porró i el trobaven bo.. Si més no, tot d’una, apareixia la frase clau: “aquest vi està picat”. Que sí, que no, però al final el dubte acabava convertint-se en una realitat, tots coincidien que el picat decantava més cap a vinagre que cap a vi. I com jo era l’enllaç entre casa i el celler, les instruccions eren concises: “Li dius a en Ramon que el vi està picat i si és de la mateixa bota que no ompli la garrafa”. Era un encàrrec compromès, sobretot per mi que encara sabia el que era la vergonya. Sortosament el Sr. Ramon era comprensiu i m’estalviava haver d’entrar en més explicacions. Notava, però, que arrufava el nas i que no volia entrar en raonaments amb un vailet, el qual el màxim que havia barrejat amb vi, eren unes llesques de pa impregnades amb vi negre i sucre. Deien que era un bon reconstituent. El bon gustet que et deixava va fer descobrir que existien xaropets molt més gustosos que l’oli de fetge de bacallà i que la pròpia aigua i la gasosa que com a molt era la beguda que suplia la insipidesa de l’aigua en el seu estat més natural.
Curiosament a mesura que es van anar tancant el cellers de la vila, el culte al vi ha aconseguit atreure passions. No s’entengui amb això un abús tal com per enterbolir la vista, tot el contrari, beure assaborint les qualitats. Res en comú amb aquells entusiastes bevedors de vi que s’apropaven a can Baró i traguitxaven fins que les cames no els aguantaven i jeien sota un cep fins que els hi passava la mona. Durant l’època gloriosa de l’hotel Terramar, estava a la recepció un tal Sr. Rodrigo, navarrès que feia honor a la seva procedència. Quan tenia el dia de festa si calia buscar-lo tothom sabia a on trobar-lo. Era, fantasiant el rang, el millor accionista de can Baró. Si la bota estava a les acaballes ell feia que no es tornés agre. Bevia fins que el grau podia amb ell. De ben segur que coneixia la filera de ceps on millor es revifava, si passava tota la nit. Però arribada l’hora, de la vinya a l’hotel, es dutxava i ningú notava que fins feia poc la ressaca l’havia ventilat en unes vinyes, a recer de la mare quan a ell el que li agradava era el fill que en sortia.
Aquest culte al vi, l’assaborir-lo fins a saber interpretar les aromes que desprèn, és un exemple que la sofisticació fins i tot es busca en el vi. Fa 50 anys, però, la recerca d’aquestes qualitats encara no eren latents. Al nostre poble hi havia cellers barrejats entre hotelets, pensions i cases que començaven a llogar habitacions als turistes. Sitges encara comptava amb pagesos que tenien cura de les vinyes. I entremig de tot això es va organitzar una festa dedicada a la verema. Recordo molt bé que la font del vi es va situar a la plaça de l’Industria. Va atraure molta expectació, perquè tothom tenia curiositat de contemplar com d’una improvisada font s’hi podia fer rajar vi.
I com l’enclavament era molt concorregut, hi van haver espentes per poder arribar fins al raig, Tampoc hi van faltar els eixelebrats de torn, els quals, portats per la paranoia maliciosa, van omplir una sabata de vi. Sembla ésser que aquesta acció va comportar algun que altre mastegot per part dels agents que vetllaven per mantenir l’ordre- I la festa es va complicar.
Des d’aquella primera festa de la verema, fins la del diumenge han transcorregut 50 anys. En les primeres edicions era assignada, en deien reina, una noia que acostumava ésser de la colònia d’estiuejants i aquesta escollia un seguici de dames d’honor entre amigues i noies del poble. No recordo si va ser la primera o a quina festa corresponia, una d’aquestes reines va arribar amb helicòpter. Aquesta predilecció per distingir noies que no tenien gaire arrelament amb el poble, va fer girar l’esquena a la festa per bona part de la gent de Sitges, deien que no era una festa de les nostres. La situació es va redreçar escollint, per part de les entitats del poble a les seves respectives pubilles i d’entre les quals en surt la Pubilla de Sitges que a la vegada ho és de la Verema. Un fet que ha aportat protagonisme a les noies sitgetanes i ha enaltit les seves qualitats. En un temps en què ben pocs cellers queden en el poble.
Avui la verema ens la recorden el Foment del Turisme, com a organitzador i la família Torres com a patrocinadors, amb l’ajut tàctic i logístic per part de l’Ajuntament. Quan qui més qui menys hem aprés a beure vi amb moderació, assaborint les seves excel•lències. Per tornar admirar que, per cinquanta anys consecutius, de la font hi tornarà a rajar vi.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de setembre del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada