GR5

Per a la gent que no estan endinsades en el món de l’excursionisme, aquest símbol no els farà dir res. Si més no pel sols fet d’haver caminat pels camins que ens són molt propers, tard o d’hora, s’hauran trobat amb un senyal, simple i concís, una petita ratlla blanca i a sota una de vermella. És la identificació del traçat del recorregut del senderisme, el nostre va des de Sitges fins a Canet de Mar i a l’inrevés . Cada recorregut té en comú el GR però canvia la numeració.
El nostre Centre Excursionista fa temps que es dedica a recórrer aquests camins, a banda d’ascendir a cims que sobrepassen els 1.000 metres d’altitud. Però aquest traçat del senderisme acaba sent més assequible a tots els qui ens atrau la muntanya, si més no defugint d’unes determinades dificultats que són reservades a excursionistes més ben preparats en tots els aspectes. El darrer diumenge una colla d’uns 80 associats del Centre vam caminar per l’última etapa d’aquest GR, el qual el setembre del 2008 van començar Canet. Un traçat que s’anomena: “ El Sender dels Miradors” de 210 Km. Amb la regularitat d’un diumenge al mes s’han dedicat a recorre’l en diferents etapes. Aquest últim tram ha estat des d’Olesa de Bonesvalls fins a Sitges. La susdita caminada ens ha portat a indrets tan mítics entre el muntanyisme com el impressionant avenc de l’Esquerrà. I des d’allà a can Grau, al Coll de la Pota de Cavall, des d’on la immensitat del mar se’ns fa present, un senyal inequívoc que som a prop de casa i aquí s’escau aquell crit que tan caracteritza als navegants quan divisen terra, als caminants l’exclamació és al revés: “ mar a la vista ”. I pel Coll de la Fita arribem a les portes de casa.
Fins i tot el temps ens va acompanyar al estar el cel encapotat, situació que tan s’agraeix perquè ajuda a que la caminada no sigui tan feixuga, el recorregut acabava allà on pot començar: a la platja Sant Sebastià. Just en la desembocadura del Torrent. On gràcies a la iniciativa del Centre, el nostre Ajuntament ha autoritzat que en un lloc ben visible si poguessin fixar els senyals corresponents que donen el punt de sortida als Gr5 i a la cruïlla del GR 92, l’anomenat “ Camí de la Costa Catalana “ que travessa el poble per la vorera del mar.
Que el GR 5 tingui el començament en aquest punt de casa nostra, es deu a l’eficàcia i tenacitat d’un gran excursionista de la Vila, a l’amic Jaume Coll. Quan em consta que hi van haver pressions per a que fos la veïna població de Vilanova la que encapçalés el punt de partida. Finalment l’honor ha recaigut, després de la destresa d’en Jaume, en aquest bonic enclavament, a prop del mar, amb el Puig d’en Boronet custodiant aquest bocí de costa. On s’aixeca un altre símbol del muntanyisme local, allà els integrants de l’Agrupació Amunt, amb el mateix entusiasme i amor a la muntanya, van fer possible la construcció d’aqueta singular base i creu que tots anomenem de Sant Isidre. Des d’aquí la carena muntanyosa decanta cap a La Ferrosa i allà es submergeix dintre les interioritats del mar. Convertides en les roques més apreciades pels musclaires.
Aquest esdeveniment, el del proppassat diumenge, es podria emmarcar a mena d’homenatge a en Coll i a tants altres muntanyencs locals, els quals tenien les muntanyes del nostra rodal tan apamades que hi podien caminar quasi bé amb els ulls aclucats. No fa gaire ens ha deixat un d’ells, l’Antoni Cubillos que no tan sols ha caminat per camins i dreceres, sinó que també ha contribuït a la seva conservació. A mantenir aquests camins nets i transitables. I desprès d’haver fet camí i esmorzat a redós d’aquest raconets tan ben retrobats, l’home tornava a la seva llar amb un feix de farigola sospesa a l’esquena, travada en l’últim plec de la tanca de la motxilla. En Jaume Coll encara es lliura a aquest manteniment el qual, a simple vista, no es veu però que tant es nota. Quan surt porta unes tisores de podar a la butxaca i cada branca que decanta cap al camí, amb gran sentit de responsabilitat, escapça, amb coneixement de causa, el brot que pot acabar dificultant el transit per aquests corriols.
Un diumenge, aquest darrer, on la muntanya ha estat motiu de moltes anades i vingudes de la gent de casa nostra. Per una banda els components del Centre i per l’altra els Amics del Garraf que van organitzar no una caminada, sinó un esmorzar que també és un motiu molt atractiu. A damunt de les brases de la barbacoa de Can Lluçà s’hi coïen les interioritats del porc que havien sacrificat. Aquest festiu els camins del Garraf han estat molt freqüentats i entre anada i vinguda afloren el records d’amics iniciadors d’aquests apropaments, que han derivat a iniciatives tan singulars, com símbol col·locat en el susdit Puig d’en Boronet, fins a l’empeny d’aquests amics que han escollit l’amistat i el Garraf com identificació de les seves activitats, començades per uns altres entusiastes de la muntanya, els quals diàriament es reunien en el taller d’en Sebastià Yll.
Per a tots els qui ens agrada fer un tomb pels camins del Massís que tenim tan a prop, totes aquestes iniciatives ens motiven i ens fan estimar, encara més, la muntanya. Una activitat que fins i tot crea addicció. Una dèria bonica i diuen que saludable, però els més complaent és que ens permet gaudir de la natura en totes les seves varietats. Ara que les flors boscanes llueixen les seves millors gales i els falcillots, amb els seus insistents xiscles, anuncien la seva arribada i amb ella el bon temps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2010 )