VISITANT

Aquest plafó de rajoles, durant bastants anys, va donar la benvinguda als visitants que arribaven a la Vila. Col·locat en un enclavament estratègic, com ho era la sortida de l’estació pel lateral dret de l’edifici. Molt abans que arribés la sofisticació de la companyia i amb ella s’emportés, entre altres identitats, aquells ben cuidats jardins on ara, a la primavera, hi florien les roses i altres flors d’un exultant colorit i on el nom de Sitges hi apareixia inscrit entre la verdor de la vegetació, d’una manera molt curiosa i elegant. Tant era la predilecció que en tenien per aquests jardins, els “jefes” d’estació que s’hi van alternar, que es va obtenir un premi el qual acreditava que estava entre les tres primeres estacions de l’Estat en quant a l’ornamentació floral i la pulcritud que dominava per tot el recinte. Amb aquells cossis amb geranis que restaven sospesos en les columnes que aguanten la gran marquesina .
Successives reformes obrades en la nostra estació, li van anar arravatant aquella singular identitat que la feia diferent a les altres. Avui és una de tantes, sense cap element que la distingeixi, tot el contrari, a voltes dóna la sensació d’un mas perdut. Mentre ha durat aquesta desdiria, el cartell amb les rajoles va romandrà oblidat a frec del reixat tancat i barrat de mala manera i amb un entorn que tenia més caire d’una estació d’aquelles del Far West que amb la d’un poble turístic amb un reconegut ressò artístic i turístic.
A manera personal, quan es va decidir tancar l’estació i a la vegada poder prescindir de la presència del interventor al interior del tren, em sembla que la companyia hi ha perdut, perquè moltes són les persones que viatgen sense bitllet o amb un que no correspon al recorregut que es realitza. Tot i que potser, amb aquestes mesures , s’han tret de sobre a les persones que, arribada la nit, feien servir els bancs per dormir-hi. Si més no s’ha eliminat també la presència d’aquells convilatans que hi anaven moguts pel simple fet de contemplar el tràfec dels trens, l’anada i arribada dels passatgers, mentre es lliuraven a unes divertides converses. Els que podem qualificar com els darrers, o els que més temps han freqüentat aquest lloc, han estat els germans Olivé, als quals la veu popular denominava els Catllar, per ser oriünds d’aquest poble del tarragonès. Un altre al·licient que s’ha esfumat ha estat el moviment que es registrava, de manera més visible, els mesos d’estiu, quan cap a la vesprada les mestresses de casa, amb la mainada, s’apropaven a l’estació per tal de rebre al cap de família que venia de Barcelona, amb l’afegit que els vailets gaudien amb l’entrada d’aquells combois, quan la simple presència d’un tren ja motivava efectes d’admiració, de sensacions festives.
A mesura que el turisme va anar fent parada i fonda a la Vila, fins i tot els trens de llarg recorregut s’hi aturaven. Els anomenats “Expresos “ i aquells mítics i moderns combois, com el “Taff “ i el “Talgo”. Fins que també van deixar de fer-ho. Total que, en aquest aspecte, en lloc d’anar a més hem anat a menys. Una estació devaluada en tots els sentits i amb la pèrdua de la parada dels trens de llarga distància, on els visitants i nosaltres mateixos hem d’anar fins a l’estació de Sants, passant de llarg del poble, i canviar de tren per arribar fins aquí i a l’inrevés. Un signe poc influent si ho comparem amb altres de més positius, però que denota que en determinats aspectes hem perdut pistonades.
Fins i tot un detall simple, no obstant molt significatiu pel respecte que es mereixen els actuals habitants dels pisos de damunt l’estació, fixem-nos, si avui ens preguntem qui els habita no en sabrem donar pas raó. A diferència de quan hi vivien coneguts “jefes” i eficients “factors” amb les seves respectives famílies. Eren quan aquests, mudats, elegants, feien sonar la campana anunciant l’arribada i donaven les sortides enlairant aquella banderola plegada i bufant al peculiar xiulet. Recordo al Sr. Gestí, amb aquell posat dinàmic, airós, ell va arribar a donar moltes sortides de tren i abans que se li escapés hi va pujar i el seu destí, més que ferroviari va resultar ser comercial, el va portar a regentar una amplia distribució en l’àmbit de l’alimentació i que va tenir la seva primera ubicació en uns baixos del carrer Illa de Cuba. Ara els trens arriben i se’n van sense cap preàmbul ni signe que ho delati. De forma que si et gires d’esquena i et distreus pot ser que acabis perdent-lo. De ben segur que també hi influeix la finor, el poc soroll, que s’ha obtingut amb els avanços de la susdita modernitat.
Desprès de tants anys d’oblit, el cartell amb les rajoles que donen la benvinguda al visitant, torna a estar d’actualitat en un enclavament gens allunyat de l’anterior i ben visible. Davant per davant d’aquesta nova i flamant oficina de turisme que ens recorda la seu del Foment del Turisme que es trobava just a l’altre costat. Els meus records em transporten a l’època que n’era president el Sr. Josep Mª. Font Llopart , home distingit i elegant. Com també ho era l’eficient secretari de l’entitat, el Sr. Josep Casanova i Termes, sempre amatent fins i tot dels més mínims els detalls, aquests que tan ajudaven a honorar el nom de la Societat que representava
Amb aquesta benvinguda al visitant, amb la nova oficina de turisme, Sitges recupera dos símbols col·locats en un lloc preferent, tal com ha de ser en un poble turístic. On és un mitjà important que permet l’apropament amb la Vila. Tant de bo que el missatge de les rajoles serveixi per encomanar al visitant la sensibilitat i l’estima d’un poble hospitalari que es mereix ser admirat i també respectat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2010 )