COSTELLADA PRIMAVERAL

( Imatge de Les Casetes )

Si no fos per qüestió d’ètica, l’enunciat d’avui podria encapçalar les estrofes d’unes caramelles. Però per a que fos més ajustada a la sensibilitat de la nostra gent, a la diada, seria convenient substituir la paraula costellada per una expressió més adient a la festa, com ve podia ser: “Encís Primaveral”. Llegit d’aquesta manera, em sembla que ja existeix aquest anunciat, s’ajusta més a la combinació, al contingut caramellaire. Si més no, per a molts, resultarà més suculent i atractiu aquest que he apuntat. O al menys el flaire resultant avivaria moltes més sensacions. Les quals, sigui o no primavera, l’encís que se’n deriva és per llepar-se els dits.
En aquests proppassats dies de Pasqua, malgrat les prohibicions d’encendre foc al bosc, en un raconet o altre, en els llocs adients per poder posar les graelles sobre el rostoll de les brases, les costelles han estat el plat fort, l’element “manducaire” que més ha prevalgut a l’hora d’anar a menjar la mona. Seguint costums antiquíssims que omplien els boscos i casetes de vinya de famílies i grups d’amics que s’afanyaven, a bona hora, per trobar el millor racó on parar la taula, amb el metafòric sentit de la paraula, perquè n’hi ha prou en disposar unes tovalles sobre el terra, a frec de les farigoles florides, on el seu flaire, l’olor boscana en general, revifen la gana i airegen, amb aires purs, les interioritats.
En aquest diumenge de Pasqüetes, quan a la veïna població de Vilanova era tradició portar, a primera hora del matí, la comunió als malalts i a les parteres. Els integrants d’aquell acompanyament amb ciris i banda de música, sortien puntualment a les vuit del matí de l’església de Sant Antoni. En una d’aquestes anades i vingudes dels músics sitgetanes per anar a fer el susdit bolo, els ocupants d’un dels cotxes va sentir un soroll estrany, portaven el bombo lligat sobre la vaca del vehicle. Temorosos que l’instrument s’ hagués mogut, el conductor es va aturar a la cuneta i va convidar a en Rubí, que era el qui estava al costat de la porta que guaités si tot estava en ordre, el músic va obrir mig la porta, allargar el cos i va albirar el sostre, incorporant-se de nou al seien i, mentre tancava la porta, aportava la següent observació: “No hi ha res, no”. Tot seguit el conductor inicià la marxa, però havia avançat sols uns metres que li va preguntar: “ Què vols dir que no hi ha res?”. I el músic amb tota la naturalitat del món li responia: “ Coi, que no hi ha res, que està tot net”. El volien esgarrapar, mentre s’afanyaven a buscar entre els ceps de la vinya, el gros instrument que si no fos per les mesures discretes del cotxe, es podien pensar, les persones que ho estaven veient, que havien perdut una roda. Són anècdotes protagonitzades pels músics, quan al bombo s’hi alternaven eficients bombistes com en Ricard Escobosa i en Pere sord, un músic de Vilanova que per les seves limitacions auditives l’anomenaven així.
Mentre això succeïa entre Vilanova i Sitges, la colla de Caramelles del Patronat, aquest diumenge que precedeix al de Pasqua, anaven a fer una costellada a Les Casetes, mentre la resta de colles preparaven la sortida a destins com a Mallorca, Madrid, València ... I el no menys suggestiu Ball de Caramelles, precedit dels preceptius dinars. El qual, junt amb el ressopó, van tenir un interès especial, un cop acabada la guerra, quan els estómacs no anaven gaire sobrats, més aviat prims, lànguids i delerosos de tornar a una capacitat satisfactòria. Després d’aquests anys difícils, i ja durant la represa d’aquesta tradició, molts, la immensa majoria, s’apuntaven a cantar Caramelles, amb el pensament posat en l’hora del ressopó i en la del dinar. Perquè mal sigui dit, ho aprofitaven, com vulgarment es diu, per treure el ventre de pena. Compaginant l’afició al cant, que n’era molta, amb la recompensa d’un bon plat de vedella amb pèsols o sípia ofegada A dia d’avui, d’aquí en endavant és una incògnita, l’esperit que mou a participar en les Caramelles, sortosament, n’és un altre. Majoritàriament correspon a l’ànim de reunir-se els amics per anar a cantar, allò que es diu i s’acaba realitzant : “si tu hi vas jo també”. I un cop es fa el pas, agrada l’ambient i es viuen amb entusiasme els objectius de tan arrelada tradició.
Aquest darrer diumenge i dilluns, molts dels nostres, a primera hora del matí guardaven tanda en les pastisseries de la Vila. Els uns per comprar la mona i altres per emportar-se els muflons acabats de sortir del forn, amb la idea d’afegir a les costelles, a l’arròs... Els quals, acompanyats amb moscatell, van resultar les postres perfectes per una diada de retrobament de la família, els amics, a recer d’aquests paratges tan nostrats de la toponímia del Massís. A falta d’aquelles eres on, durant els dies de Pasqua, tantes menjades de mona van acollir.
A la muntanya el flaire de la farigola florida i formosa s’hi barrejava l’olor de l’all i oli, del moscatell... durant el transcurs d’uns migdies solejats, lluminosos. Més a prop, amb el mar literàriament sota els peus, el Palau del Maricel de Mar, obria les portes a tots els qui hi volguessin guaitar abans de tancar per reformes. Així, doncs, al punt que comenci tot aquest enrenou, els responsables de la seva custodia, han tingut la bona iniciativa de deixar-nos treure-hi el cap i, sense límit de temps, poder-lo recórrer i si ens plau retratar tot allò que més ens agradi. Sens dubte la millor fotografia de totes la trobem en el finestral de la sala gòtica, on les escultures posen davant un cel i un mar que, en aquest migdia del diumenge de Pasqua, llueixen un dels millors blaus de Sitges. Potser masses coses i totes elles interessants iniciatives, en aquest epíleg d’una Setmana Santa que, climatològicament parlant, la podem catalogar de tranquil·la. Perquè ha permès portar a terme totes les activitats previstes, tant en l’àmbit litúrgic, com en el camperol, caramellaire i en l’al·licient afegit de la visita al Maricel on, tant a dintre com fora, la bellesa, amb b alta, és com un regal permanent de la Vila, als qui hi vivim i ho tenim a l’abast.
Els museus més emblemàtics de la nostra Vila tanquen temporalment les seves portes. No obstant, per a que no es perdi tot, l’exposició de les obres que formaran part d’un nou llegat per al poble, és oberta en l’edifici del Miramar gràcies al neguit i generositat d’en Pere Estämpfli i l’Anna. El contingut és molt diferent al del Cau i Maricel. Per a mi, que sóc un profà en aquest art, em costa entendre la majoria dels traços de les obres que s’exposen. Dit d’altra manera, no he sabut trobar-hi un missatge que em captivi, els sóc sincer. Acceptin, però, la meva franquesa com una opinió molt particular, amb la qual tampoc tinc intenció de desmerèixer, ja me’n guardaré prou, la vàlua que s’hi pugui atresorar. Com tampoc la generositat dels benefactors. Sí que aplaudiria una ampliació de la pinacoteca local, per posar-la al dia amb obres d’autors d’aquí, contemporanis als referents que molt encertadament ara s’hi exposen i que tots, en èpoques diferents, també han fet mèrits per guanyar-se un lloc dintre el patrimoni local de l’art. Aquest, en concret, desenvolupat a redós de la Vila, en totes les vessants i estils.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2010 )