ELS "DIVOS " DE LES CARAMELLES

He tingut la sort de mourem en el mon de les Caramelles, d’haver estat testimoni directe e indirecte d’aquesta tradició, d’haver-la viscut tant de prop que m’ho he passat molt bé, gaudint de l’atractiu que embolcalla estrofes poètiques, música i cants. Però també m’han fascinat, per exemple, els moments surrealistes que precedeixen a la sortida de la colla, en la nit del dissabte de Glòria.
Observar l’arribada dels cantaires n’hi havia per llogar-hi cadires. La gran majoria ho feien amb posat distès, amb la voluntat de passar-s’ho bé, eren els que no tenien reservat cap paper destacat, simplement cantar en la corda que els corresponia pel seu timbre de veu i fer-ho amb acurada afinació, no obstant no era el mateix per aquells que tenien el compromís de solejar allà on el mestre ho havia cregut convenient. Em perdonaran aquesta mena de sarcasme, gens malintencionat que faig servir al anomenar-los “divos” de les caramelles. Els tenors solistes de les caramelles arribaven amb cara de preocupació, amb el coll i la boca tapats amb gruixudes bufandes i planyent-se que els esperava molt mala nit, degut a que estaven afònics, amb poca veu. Recorrien a les pastilles per alleugerir les cordes vocals, era tot un cerimonial. Tan era el seu convenciment que els hi sortiria malament que es dirigien al mestre per suplicar-li que els deslliurés de fer el solo i ell, que sabia de totes les peripècies de la por escènica, els donava ànims, però ells insistien. No els calia enraonar, es reservaven, sols assenyalaven el coll i movien el cap, com donant ha entendre que la gargamella estava fotuda.
El cantaire que sempre vaig notar tranquil, sense prendre cap mena de precaució per cuidar la veu era en Josep Roca. Tot al contrari, el veterà cantaire tenia ganes de solejar i quan el mestre Jordi Pañella el convidava: “Roca, aquí faràs tu el solo”, li brillaven els ulls i com si tal cosa esperava l’entrada i atacava amb entusiasme i si en un moment la solejada semblava que anava maldades, tenia prou veterania per arranjar-ho sense haver de fer el ridícul. El seu pare, en Rupert, era un dels solistes del Prado, especialista en la solejada dels popurris de contingut satíric, amb els quals la susdita colla acostumava a cantar en aquesta nit. Eren especialistes en escriure la lletra els Almiñana i en Rafael Casanova entre altres i tots ells musicats pel mestre Manuel Torrens. En Roca pare tenia bona veu, tot i que sovint, quan una nota era difícil d’arribar-hi, sempre es planyia amb els mateixos termes: “aquesta nota és una mica filla de putesca”.
La colla del Retiro tenia ajudant de director, em refereixo a en Toni Roig. Ell abans que el mestre titular prengués posició, al capdavant de la colla, aixecava la batuta i mirant als músics els incitava: “Va, va” i posant-se el dit a l’orella amb un: “jo no sento”, arremetia amb el seu sonor i peculiar riure. Només acabar el mestre Pallarès li lliurava la capeta i la batuta i ell ho transportava content, mostrant molta responsabilitat. Estava en bones mans, ningú hagués gosat arravatar-li, sense haver d’atendre a les conseqüències.
El plat fort de l’actuació d’en Roca fill, però, era a l’hora del ressopó, quan els afectes del vinet engresquen al personal. Només calia que un comencés, per a que tot la colla fos un clam: “Que canti en Roca”. I Insistien: “Rooca, Rooca, Rooca”. Per la seva passivitat semblava que no el convencerien. Si més no al final accedia i un cop arrancava ja no hi havia que el fes callar, fins que pràcticament quedava sol. I és que en Josep ha estat home de cants i de sobre cants.
Uns altres “divos” de les caramelles han estat els portants de la cistella . Semblava talment com si la plaça l’haguessin guanyat en una renyida oposició i el titular la compartís, per delicadesa, amb els altres aspirants. Per les acalorades explicacions i reprimendes que lliuren durant tot el temps que duren les cantades, fa la sensació que això de portar la cistella no és cosa fàcil. Fins i tot he viscut l’abandonament, per part del propi titular, del pal i la corresponent cistella, que deixaven repenjada en la paret de la casa, marxant del lloc renegant a desdir. Al cap de colla li era reservada la potestat de tornar adreçar la situació, responsabilitat que no era gens fàcil de resoldre i és que una vaga de portants de la cistella en plena Pasqua ve a ser com una d’avions en aquestes mateixes dates. I encara que sembli que sigui més fàcil solucionar la que es refereix a la cistella, no es creguin, la cosa porta cua i acaloraments que s’han de resoldre en plena feina, sense perdre un minut. Si pot ser durant el temps que es triga d’anar d’una casa a l’altra.
Des d’aquí vull retre el meu modest homenatge al recordat Reina que va ser, durant bastants anys portador de la cistella de la colla del Patronat, l’havien precedit eficients cistellaires com en Pérez el qual, un cop acabada la Pasqua, ajudava a la seva família en les feines de drapaire en aquells baixos del carrer Carreta. Al retirar-se va deixar el llistó molt alt, en quant al mestratge i tarannà que emprava. Al succeir-lo en Reina, aquest va haver d’atendre les explicacions de l’Antoni Ciré, que és una mena d’entrenador dels cistellaires de primera divisió. D’aquí que l’home observés i escoltés les teories del seu amic, amb una atenció especial que delectava a la resta de la colla. En Ciré, mogut per la responsabilitat de quedar bé, no li deixava treva, qualsevol petit descuit era corregit per la seva destra veterania traduïda en enèrgics raonaments i posat seriós. En Reina s’agafava al pal sense mostrar cap entusiasme, però tampoc cap desdeny. Semblava estar concentrat amb la feina, amb les explicacions del cistellaire veterà que no li parava d’enraonar i mostrar tota mena de moviments tàctics, fins el punt que a ell tan sols li quedava l’esma d’assentar amb el cap, com si pensés: “Ves dient”. Tot això envoltat del remor de les estrofes primaverals, dels solos dels “divos”.
Són molts anys de cants, de convivència entre els components de les colles, de detalls relacionats amb el protagonisme de la gent que hi participa que cadascú té les seves excentricitats i en un moment o altra surten i el conjunt de totes elles fa que s’aconsegueixin paràmetres d’un surrealisme impactant, sols equiparat a les virtuts dels “divos” que saben convertir els petits detalls en un altre art, paral·lel a l’essència de les caramelles. S’ha de viure-ho des de dintre per poder donar fe que aquesta tradició es manté en honor a la Divinitat, amb majúscula, però en un grau superlatiu gràcies a totes aquestes parcel·les on, des de sempre, hi ha hagut qui, sense adonar-se’n, de manera esporàdica, en un moment o altra, ha fet honor a la sublimitat de la seva manera de ser. I del conjunt de tot això, ja no sols s’aconsegueix un impacte poètic i musical, adient amb la diada, sinó que també d’entre les imperfeccions, hom s’adona que els “divos”, de qualsevol vesant, ho són per haver estat parits així, o per vocació, perquè ho porten dintre. I, en definitiva, per estima a les nostres Caramelles.
Que sigui per molts anys i bona Pasqua.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2010 )