COTXES

No és cap descobriment dir que l’assequibilitat al cotxe ha conduit a uns canvis en els costums i maneres de viure. Sempre s’ha valorat que el vehicle de quatre rodes ha donat vida. I és veritat, la modernització, el progrés, dels pobles ha vingut precedit per la facilitat que em trobat per arribar al lloc més impensat, amagat, de la geografia . D’aquí que estrenar utilitari és motiu d’una il·lusió molt diferent a altres. Ve a ser com abraçar-nos al progrés més actual. Poder gaudir dels més rellevants avanços mecànics i tecnològics, acompanyat de la comoditat i el disseny. Per fer-ho possible els ciutadans hem acudit, també, als bancs per tal de rebre l’ajuda per a fer front al corresponent finançament, quan el seu preu s’ha disparat fins a xifres astronòmiques . Entra en la lògica de les facilitats, propiciades pels mateixos concessionaris que s’encarreguen d’oferir una entitat financera, a la qual s’haurà d’anar satisfent el deute. Perquè el cotxe no ha estat quasi mai a l’abast de tothom. Fins el punt que abans només en disposaven els pertanyents a la classe social que s’anomenava dels “senyors”. La resta ni ho somiava perquè eren ben conscients que no ho podrien assolir mai. Però vet aquí que quan l’economia va ser agraïda amb el treball de les persones, com a compensació, de les hores extres es pagava la lletra del 600 que era un cotxe petit, però el suficient per a satisfer la il·lusió d’un personal que poc a poc va poder assolir els mateixos capricis que els propis senyors. Sortosament les diferencies de classes ja no eren tant, mentre uns i altres ens convertíem en uns entusiastes viatgers, a fi de fer us d’un vehicle que es passava tota la setmana guardat dintre un garatge.
Però bé que el mercat queda col·lapsat, tenim quasi de tot i les vendes s’estanquen. La raó principal, aquesta crisi que ens assetja i espanta per no entreveure el seu final. Amb ella la industria automobilista se’n ressent i hom s’adona que quan els cotxes no es venen, quelcom greu ens està afectant. La situació és per tots coneguda, la paralització d’una activitat que dóna feina a una gran quantitat de treballadors i a empreses que, directa o indirectament, formen part del ampli engranatge del mon del motor.
Aquesta incertesa imperant, en determinats moments, va fer perillar la celebració d’aquesta proba automobilística, amb ampli prestigi aquí i més enllà de les fronteres, el Ral·li de Cotxes d’Época Barcelona-Sitges. Que enguany es compleixen els 50 anys, des d’aquell 8 de febrer del 1.959. Que no hem de confondre amb la 50ª edició que es va celebrar l’any passat. Al final sembla ser que les negociacions han donat els resultats esperats i d’aquesta manera els cotxes, que dintre el llenguatge popular anomenem antics, tornaran a fer espetegar els seus motors per entre els revolts de les Costes de Garraf, fins arribar a la Vila entre l’olor a salabror de mar que es vol interposar al tuf de benzina que surt, mig descontrolat, pel tub que tots mal anomenem el tub de “escape”. Per a tot se guit transitar, amb més calma, pels carrers de la Vila. Ara buits de cotxes, on es dóna preferència als vianants que ho trobo bé degut a les característica del traçat dels carrers els quals, per les seves estretors, no és aconsellable estacionar en determinats punts neuràlgics, per a que el poble llueixi més i sigui més còmode el fet de transitar-hi a peu, tal com es feia abans, quan ningú tenia automòbil.
L’aportació del cotxe al desenvolupament de la Vila també ha influenciat de manera positiva, degut a la febre generalitzada i a una bones vies de comunicació, malgrat que n’hi hagi on resulta car transitar-hi. En aquests moments igual les estadístiques ens parlen d’una reducció del transit, principalment per autopistes de peatge. Encara recordo les cues que es formaven els diumenges a la tarda dels mesos d’estiu, quan la gent anava i tornava al mateix dia, degut a que la modalitat de l’anomenada segona residència quasi ningú la practicava, perquè no es disposava de cap altre més que la pròpia casa o piset, on es residia cada dia de l’any. Per tant en aquelles hores de la tarda, el retorn a la capital acostumava a coincidir amb el gruix, de la desprès anomenada, operació tornada. Al pas pel nostre poble, a la ja massiva afluència de conductors a la carretera, s’hi afegien les barreres del pas a nivell, on el tren tenia preferència . I en aquesta època de l’any com el servei ferroviari es reforçava, les barreres es passaven més estona tancades que obertes, per a desesperació de tothom. Quan es va obrir el Camí dels Capellans, va representar un alleugeriment per a veïns i automobilistes.
A peu de carretera hi havia el tallers del germans Balcells, amb sortidor de benzina, igual que quasi a frec del pas a nivell hi havia el garatge de can Selfa, també amb sortidor. I posteriorment el garatge Internacional, propietat del Sr. Josep Mirabent Magrans i regentat pel mecànic Joan Soler, tenien la concessió de Citroen. Perquè el moment va ser propici per a que determinades marques de cotxes obrissin delegació al poble. Com la Seat que em sembla que va ser el primer taller que es va desplaçar una mica més enllà de la via, justament al costat d’aquesta, en tenien la concessió en Jaume Tort i l’Armand Paco. Més tard s’incorporava la concessió de Peugeot sota la responsabilitat d’en Jaume Torramorell . Com també la marca Renault, ja a la sortida del poble, a frec de les Cases Noves, hi continua estant. El primer concessionari en va ser el Sr. Ramon Vericart, el qual anteriorment ja tenia la concessió mentre tenia cura del taller a can Selfa.
A partir d’aquí tothom, qui més qui menys, ha estrenat cotxe i per tant, prèviament, s’ha hagut de passar per l’estudi, teòric i pràctic i posterior examen per obtenir el permís de conducció. Si no vaig mal fixat el primer professor d’auto escola, aquí a Sitges, en va ser el Sr. Campoy i desprès els germans Muñoz, sota el seu mestratge, han estat moltes les generacions que hem obtingut el permís i que ara tan fàcilment es pot perdre si et resten tots els punts que tens assignats. Tot s’ha complicat, degut al gran nombre de vehicles que circulen per les carreteres i a les imprudències que es cometen.
El Ral·li torna puntual a la seva cita, en uns moments complicats en tots els aspectes. La seva presència revifarà somnis i passions pel món del motor. Quan quasi tothom té el cotxe a la seva disposició. Els cotxes que desfilaran pels nostres carrers, en l’època que estan fabricats, sols eren assequibles a uns quants. Ara, transcorreguts els anys, curiosament, els mateixos models, ho continuen sent, perquè són autèntiques peces de museu. Gaudim-ne, nosaltres que tenim el privilegi de poder-los veure passar des de la primera fila.
J. Y. M.