Escric en plena nit de Reis, són caparrades, però he esperat fins aquest moment tan especial per deixar enllestit el primer article que escric començat l’any 2009, entre el somort sorollet de la manipulació del paper de regal. Encomanat de la màgia que s’hi acluca, recordo aquelles nits de la infantesa, quan encara la innocència no et deixava veure més enllà del nas. De com han canviat el contingut de les cartes als Reis d’aquella època amb ara. També els nostres somnis eren fantasiosos, exuberants, no obstant la realitat et feia tocar de peus a terra i el despertar et tornava a una realitat que tampoc era dolenta del tot, simplement els Reis es decantaven per portar coses útils, un parell de mitjons, una cartera per anar a escola, un plumier i una capça de colors de la marca “Alpino”. Tot i que entre aquestes prioritats també et podies trobar amb un d’aquells singulars “fuertes” amb els corresponents indis i soldats de la cavalleria americana i així, en anys successius, els dos bàndols s’ampliaven gràcies a les provisions que oferia la jugueteria de can Massíp, del carrer Parellades, a davant mateix del carrer Sant Pere.
En relativament pocs anys, ja que em remeto a mig segle enrere, les cartes als Reis tenen un contingut molt sofisticat, l’electrònica aconsegueix un lideratge indiscutible. Ara sí que sembla verament un somni més a l’abast de tothom, d’uns vailets que ho veuen i manipulen com la cosa més normal. Si es dóna el cas i aquests comentaris són llegits d’aquí a uns cent anys, i atenent a que vagin a saber vostès que es demanarà aleshores, qui repassi el contingut d’aquestes pàgines, podrà constatar una evolució encara més gran. O potser aquesta il·lusió dels Reis, el pas del temps se l’haurà emportat i ja no es parli més dels singulars personatges vinguts d’orient. Seria una llàstima.
Però abans de l’arribada dels Mags, una notícia ha commogut els ànims festius dels vilatans, la mort de mossèn Josep Nicolau, quan just es compleixen uns tres mesos del seu relleu a la parròquia. La vida ens depara aquestes sorpreses i en el seu cas, sembla com si talment l’enyor a Sitges li hagi jugat una mala passada. Però dissortadament les interioritats del cos són més complexes del que ens pensem. I el ésser humà en qualsevol moment està exposat que un inoportú desgavell et sentencií la vida. Ha mort un servidor de la casa del Pare, però també una persona que va estimar Sitges i va guiar pel bon camí als feligresos que s’apropaven a la parròquia. Una mala notícia per unes vigílies de Reis, quan sembla que no hi té cabuda la tristor. Però ell, que va haver de trampejar situacions delicades quan es tractava d’arbitrar celebracions festamajorenques, sap més bé que ningú que la vida continua i que els Reis porten il·lusions i també desenganys.
Una altra notícia que a mi em va agafar per sorpresa, potser degut a la desinformació que tot sovint patim els col·laboradors, és la sortida al carrer del setmanari amb la portada i contraportada en color. És un avanç molt important, si també ho comparem amb el format de 50 anys enrere. Quan l’Eco es compaginava de forma artesanal. La permanència entre nosaltres i l’adaptació a les noves tecnologies, ho ha propiciat el pas del temps, però sobretot per la manera de ser i de fer dels responsables de la direcció. Entremig, com acostuma a passar amb totes les coses, sempre surten veus crítiques que s’atreveixen a criticar tot allò que ells no són capaços de fer o superar. De les crítiques de poble, tampoc se’n escapa el setmanari. Perquè potser hi ha qui el voldria més perfeccionista, més crític amb segons quins aspectes, i que nosaltres els col·laboradors ens mulléssim més, tanmateix estic convençut que si l’Eco es decantés per una línea de caire més professional, si em permeteu l’expressió, més com Déu mana, acabaria perdent la seva personalitat, cauria en l’error de voler ser diferent a com era i potser aquesta idea també acabaria sent la seva sentencia condemnatòria a un final no desitjat. Avancem junt amb les noves tecnologies i esforcem-nos els qui hi col·laborem a estar a l’alçada de les circumstàncies i d’aquesta manera contribuirem a que la seva estabilitat no depengui d’una disciplina encotillada entre bones intencions, sinó d’un estil que el fa peculiar.
I jo que també haig de dir que soc un acèrrim admirador de la modernitat, en quant a les noves tecnologies,. I vet aquí que amb aquesta dèria, ara en faré una com l’alçada d’un campanar. Els meus fills m’han obsequiat amb la confecció del meu propi blog, se’n diu així a un apartat d’internet, on puc incertar el que vulgui i que si em plau hi pot accedir tots els qui disposin de l’adreça consegüent. He tingut de recórrer als seus coneixements, ja que tot i ser un admirador, com deia, d’aquesta modernitat sóc incapaç de desenvolupar grans sofisticacions, llevat de les bàsiques per anar fent. Amb aquesta eina tan a l’abast, podré penjar, se’n diu així, els meus articles i posar-los a disposició de tothom, on també hi cap la possibilitat de que el lector/a hi pugui afegir els seus comentaris.
Un detall que sembla que emuli als grans diaris, on la majoria dels seus col·laboradors, sota la signatura hi apunten l’adreça del seu blog, o la del em@il. Sóc conscient que no em puc assimilar a aquestes personalitats del periodisme professional, però igualment sóc de l’opinió que un aficionat estigui en el seu dret, en quant a voler imitar als mestres. No ve per aquí la professionalitat, que un servidor pugui apuntar o deixar d’apuntar aquest detall informàtic, sinó que és la qualitat del contingut, la que determina el mestratge i el diferencia de la mera afició. Heus aquí la gran diferencia. Quan tots ens vam modernitzar, em refereixo que les noves tècniques ens afavorien la feina, el que primer varem apartar va ser la màquina d’escriure. Resulta molt pràctic escriure amb el teclat del ordinador, de posar i treure, esborrar i afegir, això sols ja ha estat un gran avanç i el resultat queda molt digne i, sobretot, pulcre, Amb la màquina era un patiment, ja que quan t’equivocaves l’original quedava fet un nyap i s’emprava molt més temps per fer el mateix. Va arribar que es treballava amb l’ordinador però es continuava anant a la redacció a lliurar l’article. Des de que el internet va estar al nostre abast, no ens cal moure’ns de casa per enviar l’escrit a la redacció i ells també es lliuren d’haver-lo de tornar a picar. Si més no aquesta modalitat, m’he referit altres vegades, ha manllevat el contacte directe amb els amics de l’impremta, d’aquí també, la possible desinformació, de la qual mig em planyia abans.
Una nit de Reis freda, ja déu fer uns quants anys, recordo que va fer també molt fred, fins i tot al matí de la festivitat varen caure unes volves de neu. Hem començat l’any amb un seguit de notícies, dolentes algunes, com els enfrontaments entre israelians i palestins. Altres de més apropades, tristes com l’obituari de mossèn Josep Nicolau i alegres com la il·lusió que genera un altre 6 de gener. En succeiran moltes altres i haurem de trampejar-ne de tots colors.
En relativament pocs anys, ja que em remeto a mig segle enrere, les cartes als Reis tenen un contingut molt sofisticat, l’electrònica aconsegueix un lideratge indiscutible. Ara sí que sembla verament un somni més a l’abast de tothom, d’uns vailets que ho veuen i manipulen com la cosa més normal. Si es dóna el cas i aquests comentaris són llegits d’aquí a uns cent anys, i atenent a que vagin a saber vostès que es demanarà aleshores, qui repassi el contingut d’aquestes pàgines, podrà constatar una evolució encara més gran. O potser aquesta il·lusió dels Reis, el pas del temps se l’haurà emportat i ja no es parli més dels singulars personatges vinguts d’orient. Seria una llàstima.
Però abans de l’arribada dels Mags, una notícia ha commogut els ànims festius dels vilatans, la mort de mossèn Josep Nicolau, quan just es compleixen uns tres mesos del seu relleu a la parròquia. La vida ens depara aquestes sorpreses i en el seu cas, sembla com si talment l’enyor a Sitges li hagi jugat una mala passada. Però dissortadament les interioritats del cos són més complexes del que ens pensem. I el ésser humà en qualsevol moment està exposat que un inoportú desgavell et sentencií la vida. Ha mort un servidor de la casa del Pare, però també una persona que va estimar Sitges i va guiar pel bon camí als feligresos que s’apropaven a la parròquia. Una mala notícia per unes vigílies de Reis, quan sembla que no hi té cabuda la tristor. Però ell, que va haver de trampejar situacions delicades quan es tractava d’arbitrar celebracions festamajorenques, sap més bé que ningú que la vida continua i que els Reis porten il·lusions i també desenganys.
Una altra notícia que a mi em va agafar per sorpresa, potser degut a la desinformació que tot sovint patim els col·laboradors, és la sortida al carrer del setmanari amb la portada i contraportada en color. És un avanç molt important, si també ho comparem amb el format de 50 anys enrere. Quan l’Eco es compaginava de forma artesanal. La permanència entre nosaltres i l’adaptació a les noves tecnologies, ho ha propiciat el pas del temps, però sobretot per la manera de ser i de fer dels responsables de la direcció. Entremig, com acostuma a passar amb totes les coses, sempre surten veus crítiques que s’atreveixen a criticar tot allò que ells no són capaços de fer o superar. De les crítiques de poble, tampoc se’n escapa el setmanari. Perquè potser hi ha qui el voldria més perfeccionista, més crític amb segons quins aspectes, i que nosaltres els col·laboradors ens mulléssim més, tanmateix estic convençut que si l’Eco es decantés per una línea de caire més professional, si em permeteu l’expressió, més com Déu mana, acabaria perdent la seva personalitat, cauria en l’error de voler ser diferent a com era i potser aquesta idea també acabaria sent la seva sentencia condemnatòria a un final no desitjat. Avancem junt amb les noves tecnologies i esforcem-nos els qui hi col·laborem a estar a l’alçada de les circumstàncies i d’aquesta manera contribuirem a que la seva estabilitat no depengui d’una disciplina encotillada entre bones intencions, sinó d’un estil que el fa peculiar.
I jo que també haig de dir que soc un acèrrim admirador de la modernitat, en quant a les noves tecnologies,. I vet aquí que amb aquesta dèria, ara en faré una com l’alçada d’un campanar. Els meus fills m’han obsequiat amb la confecció del meu propi blog, se’n diu així a un apartat d’internet, on puc incertar el que vulgui i que si em plau hi pot accedir tots els qui disposin de l’adreça consegüent. He tingut de recórrer als seus coneixements, ja que tot i ser un admirador, com deia, d’aquesta modernitat sóc incapaç de desenvolupar grans sofisticacions, llevat de les bàsiques per anar fent. Amb aquesta eina tan a l’abast, podré penjar, se’n diu així, els meus articles i posar-los a disposició de tothom, on també hi cap la possibilitat de que el lector/a hi pugui afegir els seus comentaris.
Un detall que sembla que emuli als grans diaris, on la majoria dels seus col·laboradors, sota la signatura hi apunten l’adreça del seu blog, o la del em@il. Sóc conscient que no em puc assimilar a aquestes personalitats del periodisme professional, però igualment sóc de l’opinió que un aficionat estigui en el seu dret, en quant a voler imitar als mestres. No ve per aquí la professionalitat, que un servidor pugui apuntar o deixar d’apuntar aquest detall informàtic, sinó que és la qualitat del contingut, la que determina el mestratge i el diferencia de la mera afició. Heus aquí la gran diferencia. Quan tots ens vam modernitzar, em refereixo que les noves tècniques ens afavorien la feina, el que primer varem apartar va ser la màquina d’escriure. Resulta molt pràctic escriure amb el teclat del ordinador, de posar i treure, esborrar i afegir, això sols ja ha estat un gran avanç i el resultat queda molt digne i, sobretot, pulcre, Amb la màquina era un patiment, ja que quan t’equivocaves l’original quedava fet un nyap i s’emprava molt més temps per fer el mateix. Va arribar que es treballava amb l’ordinador però es continuava anant a la redacció a lliurar l’article. Des de que el internet va estar al nostre abast, no ens cal moure’ns de casa per enviar l’escrit a la redacció i ells també es lliuren d’haver-lo de tornar a picar. Si més no aquesta modalitat, m’he referit altres vegades, ha manllevat el contacte directe amb els amics de l’impremta, d’aquí també, la possible desinformació, de la qual mig em planyia abans.
Una nit de Reis freda, ja déu fer uns quants anys, recordo que va fer també molt fred, fins i tot al matí de la festivitat varen caure unes volves de neu. Hem començat l’any amb un seguit de notícies, dolentes algunes, com els enfrontaments entre israelians i palestins. Altres de més apropades, tristes com l’obituari de mossèn Josep Nicolau i alegres com la il·lusió que genera un altre 6 de gener. En succeiran moltes altres i haurem de trampejar-ne de tots colors.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada