Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de gener 2009

LA PANTALLA BLANCA

Sempre he sentit admiració per l’amic Francesc Borderia, perquè considero que té molt mèrit, escriure, cada setmana, d’un tema tan concret com és el cinema. Encara que la temàtica doni molt de si, no obstant s’ha de ser un bon entès per aprofundir en aspectes concrets d’aquest complex món cinematogràfic i alhora fer-lo coincidir amb la història del cinema local. Coincidint amb aquest llarg bagatge, em comentava que fa 28 anys que col·labora en aquestes pàgines, i per commemorar els 100 anys de cinema a la sala del Retiro, en Siscu ha escrit un llibre per a deixar-ne constància. Ho ha centrat en el Retiro, pel centenari esmentat i perquè l’home és un acèrrim retirista. Si més no llegint les seves pàgines, hom s’adona que és un reflex de la història local, en aquest apartat tan concret.
Home d’inquietuds artístiques, en el seu ofici de manya i amant apassionat del setè art, en una etapa de la seva vida, ha alternat la seva afició amb la responsabilitat que comporta programar i projectar a la sala del Retiro, les pel·lícules amb més èxit de cada època. I aquesta faceta, duta a terme de manera totalment desinteressada, durant 25 anys, li ha comportat maldecaps, patiments i també satisfaccions, mal aniria que tot fossin amargors. I una de molt enriquidora, sens dubte, és haver pogut escriure aquesta història, anecdotari que comença explicant com va ser la primera projecció que va tenir lloc a Sitges.
D’una manera molt rudimentària, es va portar a terme en un local de la Ribera, cap allà l’any 1899, quatre anys després que els germans Lumière, varen fer la presentació a Paris del Cinematògraf. Fins a consolidar-se la data del 7 i 8 de Març del 1908 que va ser quan va tenir lloc la primera projecció a la sala del teatre de la Societat, amb uns mitjans més de cara i ulls.
Primer amb l’anomenat cine mut, al qual se’l hi va afegir un acompanyament musical que el feia més atractiu, tot i les deficiències dels mitjans amb els quals es projectava a la pantalla. He sentit parlar als de casa que a l’acompanyament del piano s’hi afegien altres músics, com el vell Sou. L’home tocava el violoncel i prèviament a la sessió s’omplia les butxaques de cacauets, comprats als “cacaueteros” que com molt bé explica en Francesc, es posaven a la porta de la Societat. Degut a que el músic tenia empleades les dues mans per a tocar el susdit instrument, a voltes podia més la dèria del cacauet que la pròpia interpretació i es produïen un seguit de lapsus. Però els més sonors tenien lloc quan, en mig de la foscor i envoltat d’escalforeta, li entrava la “pajara”, aleshores just feia una capcinada i al mateix temps li relliscava el “chello” i amb la puntera metàl·lica del suport originava un gran terrabastall, per a la desesperació del públic que fins llavors havia restat en el més absolut silenci, i ara el recriminaven a viva veu i amb xiulets. L’apassionament pel cacauet continuava en el posterior ball de tarda, el músic també tocava el saxo i quan tenia compassos d’espera s’omplia la boca de cacaus i alhora bufava, total que arribava un punt que allò feia un engrut i el saxo emmudia, víctima del “cacauetisme”.
En la pulcre descripció que l’autor fa de l’anecdotari cinematogràfic, no passa per alt aquella entranyable i curta sessió de cinema que tenia lloc a l’acabar el ball infantil de Carnaval. I de la manera com, mentre els operaris muntaven la pantalla, el públic posaven les butaques en filera davant l’escenari. En poc temps apareixia en pantalla aquell singulars i divertits curtmetratges d’en Charlot i dels inoblidables Stan Laurel i Oliver Hardy, “el gordo i el prim”. Unes seqüències que feien la delícia de petits i grans, obsequi de la Societat, la qual abans ja havia tingut l’atenció de convidar a xocolata desfeta, en el saló del cafè, a tota la mainada que anava disfressada i que posteriorment va ser substituïda per una bossa de llaminadures.
Eren els anys de les sessions continues, amb la projecció de dues pel·lícules, amb tres passes els diumenges de Quaresma, perquè no hi havia ball de tarda. En Borderia ens explica que un dia, quan era jovenet, va entrar a les 3 de la tarda i com les pel·lícules li van agradar molt es va quedar a les tres sessions, embadalit mentre la família el buscava. Hi havia el costum que els dies de festa la gent dinava aviat, per tal de ser al cine al començar la primera sessió. I completaven la jornada amb el ball de tarda.
Durant la resta de diumenges a l’acabar la sessió corresponent, la sala es transformava i els operaris, retiraven la pantalla, distribuïen les butaques per sota les llotges. I els quedava la feina d’escombrar el gran escampall de pellofes de tota mena. Quan la pista estava neta traçaven un cercles amb “polvos Talco”, per tal de que el terra no frenes el ritme dels balladors. Una imatge molt peculiar era la de l’Enric Capdet fent-se pas entre les parelles que ballaven per cobrar un import simbòlic que els donava dret a ballar. I l’altra seqüència era la que oferia en Quimet de la família de can Cenzano, que assegut en una llotja, no parava de balancejar-se mentre es remenava les interioritats del nas.
Quan la televisió va començar a entrar a les cases, la novetat va treure clientela del cine. Els meus avis es van resistir fins l’últim moment a secundar el invent. Argumentant que si la compraven no sortirien i per consegüent no els semblaria que fos diumenge. El cinema, com el tortell, o els panets de Viena, formaven part dels costums festius, amb el colofó dels balls de tarda en les respectives Societats.
El repàs a aquests 100 anys de cinema, s’alterna amb les successives transformacions que experimenta la sala. La primera degut a un gran incendi, les causes del qual no es van aclarir mai del tot. I el segon com a conseqüència del frec de la cinta amb el projector que va encendre el cel·luloide. L’operador, el popular Panxo Sardí, es va poder salvar i va actuar de manera que el foc no passes a la sala, plena d’espectadors. Si més no el fum va enxarpar al seu ajudant, en Joan Arnan, que va morir asfixiat. Un fet luctuós que entristia el llarg bagatge d’aquesta historia cinematogràfica.
El llibre d’en Francesc Borderia és tan entranyable, el tema tant interessant, que la seva lectura no es pot deixar. T’enganxa. Com passava amb moltes de les pel·lícules d’aquells anys, les quals tenien un fons, un argument, uns protagonistes de primera. El conjunt de tot plegat involucrava als espectadors de la sala els quals, quan les coses anaven maldades, s’atrevien a recriminar, en veu alta, al qui consideraven el dolent/a de la pel·lícula i a aplaudir quan la lògica s’imposava.
En Siscu des de darrera de la seva blanca pantalla, ha anat escrivint la història d’aquests primers 100 anys de cinema a casa nostra. Un testimoni curullat de curiositats i fets destacables que el fa diferent a altres histories. Com aquelles pel·lícules que es fan curtes, amenes i no agrada que arribi el FIN.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez