Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

23 de gener 2009

PRIMER PLAT, SEGON PLAT I POSTRES

De la cuina internacional, el plat fort d’aquesta setmana, ha estat la pressa de posició de Barack Obama com el 44 President dels Estats Units de Amèrica. Una elecció que ha despertat passions en tot el món, per tractar-se de la primera persona de color, descendent de l’esclavitud, que accedeix a la Casa Blanca. Aquest és un detall molt significatiu entre el poble nord-americà. I en especial per el ampli col·lectiu de raça negra que viu en el país. On, durant molts anys, se’ls van privar de totes les llibertats i se’ls van negar molts drets. El més conceptual, el de la igualtat.
La persona que més es va fer escoltar, per tal d’aconseguir drets i llibertats per la seva gent, va ser Martin Luther King. La seva defensa dels valors humans, siguin del color que siguin, va obrir una via d’esperança. Malgrat que no va poder veure el seu somni realitzat, ja que va ser assassinat Els avanços aconseguits han estat molts, i aquesta elecció, entusiasme a molta gent de tot el món que veu en Obama un líder indiscutible, amb carisma, defensor d’aquestes igualtats, que pot canviar, per a bé, el destí de la història. Aquest és, ara, el gran repte d’aquet afro-americà, que arriba al punt més alt del poder, amb molts reptes i amb moltes esperances posades en la seva persona i en la seva manera de fer. Accedeix a la Presidència en una època d’extremes dificultats, la qual cosa posa encara més a proba la seva capacitat per governar, enmig de la desfeta general. Tant de bo es compleixin totes les expectatives posades en ell, perquè tots hi guanyarem.
De moment una delegació sitgetana va marxar cap a Nova York, per homenatjar amb una exposició, la memòria de Martin Luther King. Ho considero quelcom semblant com anar fer les “Amèriques”. També tots desitgem que aquest ambiciós projecte cultural, repercuteixi en benefici de la Vila. Del contrari, vindrà a ser com quan aquella bona gent que hi anava, amb intenció de fer fortuna, i tornava a casa amb una mà a davant i l’altre a darrera.
Abans, a l’any 1964, una altra delegació sitgetana, aquesta vegada folklòrica, va estar actuant durant uns mesos, en la Fira mundial de Nova York. L’estament de Cors i Danses de la Secció Femenina, va delegar als ballets de Sitges per incorporar-se al pavelló d’Espanya. Hi va ser present una amplia representació sitgetana, Amb l’acompanyament musical d’uns quatre músics, entre ells l’únic de Sitges n’era en Josep Torrens, ja que degut al temps de durada de l’estada, no va ser possible la participació de més músics de casa nostra. En Josep, amb el seu peculiar sentit de l’humor, tot sovint gallardejava que, durant un temps, havia estat el representat mundial de tible a Nova York. Quasi res. L’espectacularitat de la Moixiganga deixava bocabadats a tots els assistents que es congregaven en el recinte del Flushing Meadows-Corona Park. En el mateix lloc on el 1939 si va celebrar l’exposició universal. Comandava aquesta representació de la gent i el folklore de casa nostra, l’Anna Valls i en Jofre Vila.
Sitges també va tenir residint a Nova York i a Washington, a un dels seus fills il·lustres, el Sr. Josep Maria Massip i Izabal, el qual junt amb altres ciutats del món, exercí de corresponsal de prestigiosos diaris i també de l’Eco. Arribà a ostentar el càrrec de conseller de l’ambaixada espanyola en aquella capital. On va morir el 9 de març de 1973 i les seves despulles descansen en el nostre cementiri. Recordo que la seva muller la Sra. Ramona T. Massip, tot sovint, escrivia per aquestes pàgines del setmanari, articles sobre diversa temàtica nord-americana, molt interessants.
El nou President Americà, va jurar el seu càrrec, tal com ho han fet els seus predecessors, el dia de la festivitat de Sant Sebastià. Una data que queda registrada en les pàgines de la història mundial. I d’una manera molt més modesta, però no per això menys significativa, dins l’àmbit de les tradicions de casa nostra. Quan aquest dia s’escau honorar al Sant que és patró de l’ermita adossada al cementiri mariner. I que enguany, degut a les obres de reforma que s’hi estan portant a terme, els actes litúrgics s’han traslladat a la parròquia. El res de la novena en l’ermita, quan el sol es va ajupint cap a la banda de les coves, assoleix una complexitat paisatgista que la fan mereixedora dels moments més singulars del hivern.
Just fa una setmana va ser la festivitat de Sant Antoni Abad, un plat fort dintre les tradicions de la comarca i més en concret a la veïna població de Vilanova, on la cita amb els espectaculars Tres Tombs, atrau a un bon nombre de participants i a una multitud d’espectadors.
Amb tot, abans d’arribar a les postres, queda el plat fort de les darreries del mes de gener, aquest és servit amb diversitat d’ingredients, com una mostra del que es cou a Sant Pere de Ribes durant aquest cap de setmana. Amb aquesta estampa tan bella, com és la pujada a Sant Pau, entre camps i vinyes, el poc que encara queda conreat.
Hem començat l’any sense tanta fastuositat com els americans, tot i que potser les nostres festes al ser més entranyables, les vivim dintre una intimitat molt més adaptada als nostres costums. I fins ara, aquest cúmul de petits detalls, venia a ser com unes postres que ensucraven la vida, fent-la més agradable i engrescadora. S’ha de recalcar que ens toca caminar per temps difícils, d’aquí que l’alegria ha minvat una mica. Confiem, però, en temps millors. No obstant, fins fa ben poc, hem tirat de beta i la nostre manera de viure, la situació geogràfica, les condicions climàtiques, la gastronomia..., ha motivat l’admiració dels propis americans, els de l’America pròspera i poderosa. Em ve al pensament l’opinió d’un d’ells, quan es referia a la terminologia que emprem quan ens referim a un fet, una situació esplendorosa i se’ns acut dir: “això sembla, o és igual que Amèrica...”. S’hi referia, més o menys, amb aquests termes: “vostès que miren cap Amèrica com un prototip de vida plaent i còmoda, sensacionalista... els haig de dir que em quedo amb la Amèrica de vostès, perquè això sí que és la Amèrica que tots somiem , la del bon menjar, bon clima, molta història i singulars monuments, entre moltes altres peculiaritats”.
Tot el que acabo de detallar, han estat els plats forts d’aquest gener, que han tingut com a colofó, unes postres molt nostrades: el tortell de Reis, el de Sant Antoni i els sabres de Sant Pau. Un final ensucrat, per una vida un xic amarga, si més no, tot sigui dit, plena d’esperança en un demà que esperem molt millor.

J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez