GENT QUE VENIA A FER NEGOCI

     La temporada d’estiu sempre ha estat una oportunitat per fer uns calerons. I el nostre poble al ser turístic raó de més per a desplaçar-se del lloc de residència habitual fins aquí, llavors en deien venir a fer la temporada. Sobretot es mobilitzava  gent que al seu poble treballava la terra i a l’estiu, quan el blat ja era al sac i ben lligat, era un bon moment per venir.

     De la terra a la crem de la crem del turisme, jornalers que aquí els veies mudats, amb l’americana blanca i els pantalons negres, l’uniforme reglamentari dels cambrers. El fet de treballar mudats ja els motivava i l’estar en contacte amb un turisme internacional, els conferia un cert prestigi. Alguns d’ells van venir a fer la temporada durant molts anys, fins el punt que van aconseguir entendre i fer-se entendre amb l’idioma dels turistes. 

     Les noies que es trobaven en una situació semblant, també venien i treballaven en l’hoteleria, o de dependentes en els comerços. Per alguns dels temporers turístics aquestes oportunitat els va suposar un gir en les seves vides, perquè aquí van conèixer la parella amb  qui es van casar.

         Esperada era la presència del Xe, el mantecauero, que procedent de terres valencianes venia  a fer la temporada. Els seus “mantecaus” es despatxaven en els carretons que comandaven personal que, des d’aquelles terres, l’acompanyaven. La majoria d’ells es van casar aquí i ja no se’n van moure,

    A les tardes de l’estiu desbarataven el silenci els esmolets que venien de Vilanova i s’anunciaven passant un tros d’acer per la mola d’on el sorgia una mena de xiscle ensordidor. El més popular va ser el Sr. Rodríguez i un senyor baixet i grassonet que als matins treballava a la Pirelli i a les tardes feia d’esmolet. Guardaven el peculiar carretó al magatzem d’en Joan Ossó del Bar Español.

   Fins que durant unes temporades va aparèixer un senyor andalús que comandava un burret carregat de terrissa. Una imatge més típica d’Andalusia que d’aquí. Si més no el turisme poc sabia distingir un lloc de l’altre, perquè aquí també podien comprar: toros, banderilles, castanyoles, nines vestides amb vestits de farbalans i tota mena de records propis de les terres  del Sud. Com que encara no s’havien inventat els GPS el seu sentit de l’orientació mostrava deficiències. 

   Abans que tot això passes,  ja venien a vendre aquí la gent de Ribes: que si ous, verdures, fruita... I curiosament quan ja havien fet el negoci se’n anaven a Vilanova i allà compraven el que els hi feia falta, El que significa que a Sitges no hi deixaven cap diner.

     Al revés que feia la Sra. Elvira de Vilanova, que era parenta o molt amiga de la Isidra Sabaté.  L’Elvira tenia una sínia i el que collien ho portaven a vendre al Mercat Municipal d’aquella població. I els diners que en treia els invertia a Sitges, comprant pisos. Que jo sàpiga en tenia un a davant de la que havia estat la fàbrica de capses de cartró de Can Selva al carrer Espalter, un altre al carrer Joan Maragall i un al carrer Marques de Mont-roig. Amb l’arribada de la temporada els llogava i en treia una renda. La dona era ja gran, però tenia esperit de bona negocianta. De pagesa a Vilanova a “influencer “ a Sitges.

    Durant molts anys va venir una família de Castellbisbal  a vendre vi en garrafes. Tenien un dia assenyalat a la setmana i hi feien cap amb un camió on a la visera es llegia Marti. El cap de colla era el pare; home baixet, grassonet i vermell de cara, l’ajudaven els dos fills i les esposes d’aquests. Tenien una clientela extensa, quan el vi tenia més seguidors que l’aigua i la cervesa. I no és que ara n’hagi deixat de tenir-ne, però la cultura del vi no va tardar gaire en incidir amb les preferències del paladar, així que el preferim embotellat al de garrafa. I pensar que s’havien fet tantes incursions a masies com a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. 

   S’han alternat moltes temporades i ara ens adonem que aquelles eren diferents a les d’ara. Tot era diferent, també nosaltres, el turisme, els que venien a fer la temporada, i ja no dic el nostre poble…

   A final de l’estiu hotelers i botiguers feien un viatge, i els que venien a fer la temporada tornaven als seus pobles, pobres igual però es sentien rics perquè havien fet uns calerons extres. I tots contents.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de juliol del 2023 )

UNA ERMITA AL COMENÇAMENT O AL FINAL DEL CAMÍ

    El factor orientació és molt relatiu, perquè depèn de si vas o vens. L’ermita de Sant Cristòfol de la veïna població de Vilanova i la Geltrú està situada en un lloc estratègic de la costa que s’estén des d’aquesta població fins a la nostra. El camí que uneix els dos pobles és molt bonic, perquè transcórrer paral·lelament amb el mar. També influeix que és un recorregut bastant curt i molt transitat per la gent de Vilanova i de Sitges. Vet aquí  l’orientació de l’enunciat: pels qui comencen a caminar des de Vilanova, l’ermita es troba al començament del camí, mentre que qui arriba procedent de Sitges aquesta es troba al final.

    Aquest dilluns ha estat la festivitat de Sant Cristòfol i per tant el protagonisme de la festa ha tornat a recaure sobre aquesta ermita, ara tancada perquè és de propietat particular,  que es troba situada pràcticament al costat del far, que està en funcionament. Un bonic far, l’únic que  trobem en aquest bocí de litoral.  Tornant a l’ermita l’acte principal de la festa, abans es feia missa, consisteix en la benedicció dels cotxes i motos que té lloc a davant mateix d’aquesta i que també  abans s’acompanyava  del lliurament als conductors d’uns branquillons d’espígol. 

      Allà mateix es fa l’audició de sardanes a càrrec de la Cobla Sitgetana, que des de que està fundada, aviat farà seixanta anys, no ha deixat mai de ser-hi. Per aquest escrivent aquesta ballada guarda un record especial, va ser l’última actuació que vaig fer amb la Cobla abans de marxar a fer el servei militar al Sàhara. M’incorporava a files el dia 16 de juliol, sis dies després d’aquesta festivitat. En aquells moments, aquell Visca! que coincideix amb la nota final de la repetició de l’última sardana, darrera seu per a mi s’obria un parèntesis que encerclava les vivències viscudes fins llavors, seguia l’obertura d’un gran interrogant al no saber el que em deparava un futur, que no havia escollit, lluny de casa. Uns moments aquells molt emotius, envoltats de música i dansa nostrada, que recordo cada any que hi torno. Ja n’han transcorregut molts des de que vaig tornar d’aquella aventura que, sortosament, no em va deparà cap canvi de no ser que em van retenir un any i escaig conta la meva voluntat, tot i que l’experiència, tot sigui dit, tampoc va ser com per oblidar.

     Adossada  a l’ermita s’hi va construir una casa en la qual hi passava temporades l’Eugeni d’Ors i Rovira. Degut a aquesta proximitat va demanar que des de  l’interior de l’església obrissin una obertura que donava a la seva habitació, per poder escoltar missa. Un cop oberta va despertar moltes crítiques i malgrat que es va intentar dissimular, va prevaldre el criteri de tapar-la.

     Quan feia relativament poc temps que havia tornat del servei, en Josep Torrens ens va proposar un “bolo” dels que tan agradaven a ell, bufar poc i cobrar “molt”. Es tractava del rodatge que la TV feia de l’obra la Ben Plantada de l’Eugeni d’Ors, l’escenari era el jardí modernista de can Pahissa, que és on es va rodar l’escena de ball, amb els músics amb els típics vestits de vellut i barretina. La part bona de la feina és que només havíem de fer veure que tocàvem. Tot i que la gravació va durar uns quants dies a en Josep se li va fer curt: menjat -ens portaven a menjar a davant mateix de l’ermita que hi havia una figuera- begut i poca feina a fer. De “campanilles”, paraula que repetia quan es tractava de matar l’aranya.

     Ell mateix  es ventava que, durant la Fira Mundial  de Nova York, acompanyant els ballets dels Cors i Danses de Sitges, on s’hi van estar un parell de mesos,  explicava que va ser l’únic representant mundial de tible. A la qual cosa en Manel Vendrell i Capdet, en “Sou” li rebatia: “tu vols dir representant mundial de matar l’aranya”. Perquè amb unes quantes classes d’aquest instrument, sense ni molt menys dominar-lo, es va atrevir a embarcar-se en aquella irrepetible oportunitat. El salvava que era un bon músic, encara que el seu fort eren els compassos d’espera, que si en la partitura n’hi havia pocs es prenia la llibertat de fer-ne més, aprofitant que els altres bufaven.

    Tot això m’ha vingut altra vegada a la memòria, quan aquest dilluns hem tornat a l’ermita de Sant Cristòfol. Ara aquesta i la casa estan a la venda per una milionada d’euros. Allà, on un mateix camí, ens porta a Sitges i viceversa.   

                                 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de sitges, el 21 de juliol del 2023)

LA CARME DEL CARRER ESPALTER

  El santoral d’aquest mes de juliol és prolífer en quant al nom de santes i sants que hi trobem. El diumenge anterior vam celebrar la festivitat de la Verge del Carme.  Nom, sigui dit de pas, que predomina entre les dones de casa meva. Però també de molta rellevància entre els pescadors de casa nostra, que conserven una de les tradicions més antigues del poble, com ho és el que coneixem com la processó de les barques en el seu honor. Les quatre últimes que queden que surten a pescar i les moltes de recreo que s’afegeixen a aquesta popular i pintoresca processó. 

  Moltes de les sitgetanes que porten aquest nom, coincideixen en l’Ofici que, cada any, es celebra a la nostra església parroquial . Perquè les Carmes  de Sitges i altres vingudes d’altres llocs els agrada retrobar-se en el dia de la seva onomàstica en una missa que es pot dir que està dedicades a elles, a més de voler enaltir una festivitat que, com he dit, sobresurt entre el santoral d’aquest mes de juliol.

     De les Carmes vingudes de fora és la Carme Freixas Novell, però que pels anys que porta entre nosaltres la podem considerar sitgetana d’adopció. Casada amb un sitgetà, en Joaquim Pérez Domingo, la Carme i el seu marit han viscut en el carrer Espalter, a frec de les anomenades Cases Barates i a prop de la que havia estat la fàbrica del gel.

     La nouvinguda de seguida es va integrar als costums i tradicions del poble. Seguint amb aquesta tònica s’ha preocupat sempre de mostrar el seu balcó ben florit. Però no és aquesta l’única virtut que la distingeix. Del matrimoni va néixer la Carme i en Joaquim, la Carme molt intel·ligent si més no amb moltes dificultats per caminar i en Joaquim amb una discapacitat severa. Ella i el marit van mostrar una fortalesa admirable i mai es van plànyer  dels problemes que afectaven  als seus  fills.

     Van passar els anys i el marit de la Carme va morir i ella, enlloc de plànyer-se d’una desgracia que augmentava la seva magnitud, en tals circumstàncies, ha sabut afrontar la situació amb una enteresa, resignació i fortalesa, que causa admiració. No només això, sinó que als seus 92 anys mostra una salut de ferro i uns ànims sensacionals. Més propis  d’una persona de menys edat. Quan la vida l’ha castigat immerescudament  per tots aquests infortunis, els quals es van agreujar quan la seva filla Carme un dia el cor li va fallar i la seva mare es va quedar també sense la seva companyia.

   En Joaquim, el seu fill, resideix a l’Ave Maria i la Carme el va a buscar cada cap de setmana i el porta a casa, fins dilluns que el torna a portar a aquesta exemplar  Institució que l’acull junt amb altres que estan en unes circumstàncies semblants. Ella també hi col·labora i la seva presència, igual que la resta del voluntariat, és molt apreciada.

    Dona de fortes conviccions, quan li sembla es revolta amb el de dalt i li recrimina: “no em donis més cops de bastó que ja me’n has donat prou”. I ho explica amb la llibertat que li confereix haver hagut de superar molts patiments i plors, però sempre en la intimitat, sense mostrar mai defalliment. Tot el contrari. Al seu tarannà jovial i optimista  l’acompanya una gran facilitat de paraula. El que permet que no inspiri llàstima, sinó tot el contrari.

           Al seu voltant s’han establert artistes, com la Cèlia i en Fulgenci i càtedres de la cultura del menjar i beure,  amb en  Pepe que és qui gestiona la parada que porta per nom el sinònim d’un preu a la baixa. L’home s’ha guanyat la fama de bon comunicador. Fins el punt que per molts dels seus clients habituals, quan de bon matí els trobes que hi van a esmorzar, la consideren la universitat de la vida. Perquè del que no t’assabentes  allà és senyal que no ha passat o que encara ha de néixer qui ho ha de superar. O si vols que alguna cosa se sàpiga només cal que ho deixis anar entre els assidus.

       Allà al costat mateix  hi viu la Carme, que un dia va arribar a la vila procedent de l’Os de Balaguer, el mateix poble d’un mestre d’escola, en Miquel Millán Novell, que li  és cosí germà i va estar destinat a l’escola Esteve Barrachina. I en ella hi va deixar un bon record. El més popular, haver fundat i  impulsat la “Coraleta Sitgetana”.  Ella, la seva parenta, no és mestre però dóna una lliçó diària  de com els problemes s’han d’afrontar, assumint-los, però sense deixar que influeixin en la seva manera d’ésser. Una barreja de virtuts a quina més admirable. 

 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de juliol del 2024)

LES CASES QUE SEMPRE SERAN NOVES

Les vinyes que hi havia a frec de la creu dels Escarabats eren de moscatell, Ens podem imaginar el paisatge que s’albirava quan s’arribava Sitges per les Costes de Garraf. El verd intens dels pàmpols dels ceps contrastava amb el blau del mar i la combinació oferia una bonica postal, on la principal activitat dels seus habitants consistia en anar a pescar i a treballar la terra.  

     Aquest paisatge es va mantenir així fins que el poble es va anar expandit cap a les afores, degut al progressiu increment del nombre d’habitants, fins el punt que era necessari augmentar el nombre de cases per tal de fer front a aquest creixement . Ja en el 1918 es van construir al carrer Espalter 19 cases amb regim de cooperativa, on els qui van ser beneficiats per la concessió d’una d’aquestes cases pagava cada mes la quantitat de pessetes  acordada. Com que l’import era assumible per les famílies, la veu popular les va denominar les Cases Barates.

    Això va ser així fins que a l’any 1928 se’n van construir una altra fase, amb les mateixes condicions, al costat de l’Escorxador. I a l’any 1954, en els terrenys de sota Els Molins, es construeixen 16 blocs, amb un total de 102 pisos, els quals s’adapten al que ara anomenem vivenda social, llavors de  l’Obra Sindical, que van ser inaugurades el 1957. Davant la novetat d’unes cases acabades de construir, no hi cabia altra denominació que la de Cases Noves. On hi trobem, també les Cases dels Pescadors, habitades per gent en què la pesca era el seu ofici. 

    Posteriorment es van construir una nova ampliació, afegint el que es coneixia també per les Casa dels Mestres, destinada a acollir als professors de l’escola pública i que fa poc han estat destinades a vivenda social. Aquesta ampliació es va produir  tant allà com a l’Escorxador, aquí amb vivendes de planta baixa i pis. Portades a terme per la continuïtat de la cooperativa que va fer possible la construcció de les Cases Barates del carrer Espalter.

    Quedava així configurat el contorn que encerclava el centre de la vila: Cases Noves, Poble Sec i les Cases del Sord. Aquestes últimes sorgides per la iniciativa d’un tal Josep López Ramos, que era sord, i  propietari d’una franja de terreny que va parcel·lar i on s’hi van construir unes casetes. Situades a prop de la masia de can Pei i de la de can Lleuger. Un indret, per aquells anys, allunyat del poble i que avui la masia de can Pei ha donat nom a una zona residencial  que ha deixat les casetes del Sord dintre del seu voluminós perímetre. A mig camí d’aquesta circumval·lació hi trobàvem les cases de ca l’Antoniet, unes construccions afegides a la masia d’on procedeix el nom. Actualment una altra zona urbanitzada.

     No gaire lluny, a l’altre costat del càmping el Garrofer, ja a la voreta del mar, s’aixequen les cases d’en Nuñez que la mateixa veu popular va atorgar aquesta denominació perquè en va ser la coneguda promotora Nuñez i Navarro qui les va construir, mentre que la denominació oficial és Parc de Mar. I si les cases de l’altre extrem oposat les coneixem per les Cases Noves, aquestes bé les podríem denominar les “Cases Cares”, on el terme ganga i la vesant social, no el busquis per enlloc

     Ja en el centre del poble, en el Passeig de Vilanova, hi trobem les Cases d’en Peretò. Dues iguales, una al costat de l’altra. Que va fer construir el ribetà Pere Montaner Capdet, que va fer les Amèriques i vivia, del que se’n deia, tallar el “cuponet”. Quan la guerra, el feien passejar pel poble tirant de carretó. I si li preguntaven per aquest canvi tan sobtat, els contestava: “hay que trabajar, chico” . Per si algú havia arribat a pensar, que se les guanyava dolces.

    De les altres cases, no siguin mal pensats, no n’hi han hagut gaires, encara que sembli el contrari. El que sí sempre ha existit, és moltes ganes de festa. I tot aquest preàmbul bé, perquè  la gent de les Cases Noves celebren la seva festa de barri. Ells mateixos per apropar-se a les que es celebraven al poble, per no haver de fer tanta volta, al costat de la carboneria de can Guirro, de la fàbrica de persianes Miradell i de la manyeria d’en Llorenç Garcia, havien obert un caminet i tothom: músics, cambrers, modistes, sabaters, pescadors... el transitaven. En deien: baixar al poble.

   Aquests dies serem nosaltres els qui pujarem a les Cases Noves. Entre altres camins, pel carrer Sant Honorat. Que és el patró dels forners, com aquells  que enfornaven en el forn de l’anomenada Panificadora. I durant un temps va coincidir que mentre ells elaboraven el pa, al seu costat, la gent ballava i s’ho passava bé. Avui, ells ja no hi són però la festa continua. Som-hi!

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juliol del 2023)

     

POESIA I PAISATGE CAMPEROL

      Tots els estadants de les masies allunyades dels nuclis urbans, com és el cas de les masies que hi havia disseminades pel Massís del Garraf, actualment la majoria d’elles en un est ruïnós, la solitud que les envoltava, feia que la gent que les habitava busquessin la manera de distreure’s quan el sol es ponia. A ells s’hi afegien els pastors que recollien els ramats en els corrals.

   Aquests últims es passaven moltes hores caminant pels prats, on cabres i ovelles pasturaven. Temps que aprofitaven per convertir-se en tocadors  de diversos instruments. Els més comuns: flabiols, dolçaines  i petits acordions diatònics. Amb els quals trencaven el silenci entre improvisades melodies sorgides de la seves aptituds  musicals. Mentre  que altres portaven una llibreteta a la butxaca i a puntaven vivències i també estrofes poètiques que intentaven fer rimar entre elles.

D’aquesta manera aprofitaven el temps, exercint les seves habilitats creatives. Com també era el cas dels grallers que venien per Festa Major, procedents d’aquelles masies de l’interior.

     Desprès hi ha els poetes i poetesses de ciutat, que s’han d’inspirar envoltats de sorolls i rutines urbans, perquè no tothom té el privilegi de poder viure, “xamplis meis”, en un paratge idíl·lic inspirador de boniques estrofes . Si més no quan la poesia brolla de l’interior de la persona, el poeta i la poetessa necessiten ben poc per donar via lliure a la seva inspiració.

    I vet aquí que el mar també és un fons inesgotable per a sensibilitzar les virtuts del protagonista i que deriva a una poesia personalitzada, sorgida  desprès de la contemplació de tanta immensitat, de deixar-se acariciar per la brisa fresca i aromàtica d’aquest mar. 

     I entre tantes propostes i altres detalls va sorgir la idea de celebrar al nostre poble una festa. Una festa diferent a les moltes que celebrem,  que tingués com a fil conductor la poesia.  De la mà de la Cèlia Sánchez-Mústich i d’en Joan Durani Ferrer i un bon nombre de col·laboradors/es, com qui no vol la cosa, han arribat a la 16è edició  de la Festa de la Poesia, amb els corresponents poetes i poetesses que per a cada ocasió han convidat. Gent vinguda d’arreu, de les nostres terres i també de les Balears i els Països Valencians, que porten per equipatge la seva poesia i l’encanteri els embolcalla quan arriben a la plaça de l’Estació i són rebuts amb similars benvingudes com les que dispensava Santiago Rusiñol. Un cúmul de sorpreses que els acompanyarà durant la seva  estada a la vila. Que ens permetrà aprofundir més en la seva obra, en les seves preferències, entre un ambient distès, divertit i cultural.

     Per una banda el protagonisme d’uns ambaixadors de la poesia, els convidats a la Festa,  i per l’altra l’anonimat d’aquells masovers i pastors de les masies, els quals sabien administrar el temps que manllevaven a la solitud, escrivint literatura inspirada en vivències  i poemes que quasi bé mai no tenien un destinatari i que es van perdre aixafats pels murs i els sostres que van acabar caient al seu damunt, espitjats per l’abandó que acaba produint el pas del temps. Com tampoc queda cap testimoni de les melodies interpretades per aquella mateixa gent,  que es van fondre acaronades per les espigues del blat i pels pàmpols dels ceps. 

     I el que són les coses, aquest proper diumenge, dues festes coincideixen en el temps i en el paisatge. Per una banda el mar i en l’altra la muntanya, el bressol de les masies. Com ho és el llogaret de Campdàsens i la masia de can Lluçà. A la vora del mar la poesia impregna els nostres carrers. Mentre que  l’hospitalitat de la nostra gent, acull als protagonistes d’una festa entranyable.

    Allà a dalt, a la planúria del Massís, a hora matinera, la campana de l’esglesiola convida als feligresos al seu recer. Mentre que el so de la gralla es tornarà a escoltar per aquells verals, tant avesats com estaven a aquestes notes estridents. I de músiques nostrades, com la del ball de bastons. El conjunt de tot plegat deu venir a ser com quan les masies estaven habitades, i tal dia com avui, tots els seus estadants  acudien a Campdàsens  per retrobar-se amb els amics i gaudir de la companyia. Això és el que continuen fent els Amics del Garraf, quan ens convoquen al llogaret per abraçar-nos a una altra de les essències del sitgetanisme.

     On també la poesia hi serà present de la mà d’en Jordi Surià Guilleumes, autor del poema “De pedres i pans”. I de la vesant literària, com quan aquella gent escrivien a la vora de la llar de foc sota feble llum del quinqué, l’Isidre Vivó Graell serà el continuador.

    Poesia arran de mar i pinzellades d’art pictòric, en l’obra de l’Antoni Caverdós Puigrós. Amb el so de les gralles que acompanyaran el ball de bastons i els Cercolets. Tot aquest garbuix  serà el que configurà el paisatge marítim i camperol d’aquest cap de setmana. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023 )

EL SENYOR RECTOR TORNA ABANS DE NADAL

    Durant bastants anys una acreditada marca de torrons, centrava la seva campanya nadalenca en una recomanació que, com diríem ara, es va fer viral: “vuelve a casa por Navidad”. Un missatge que convidava a reunir a la  família en una festivitat tan entranyable.

    Totes les festes guarden entre si unes essències i un significat  que les fan diferents les unes de les altres i desprès cadascú de nosaltres mostrem les seves preferències.  Les que estableix l’església, aquesta s’encarrega de que la celebració sigui compartida entre els seus feligresos, als quals s’hi afegeixen els qui els agrada fer festa, que som quasi bé tota la resta dels mortals. I freqüentem o no el seu redós, sobretot en els pobles pel fet de ser tots més propers, estem amatents dels qui tenen sota la seva responsabilitat ja sigui  la parròquia i també  l’Ajuntament. Es dona el cas que aquí a Sitges  tenim  una institució al costat de l’altra: l’Ajuntament, la rectoria i l’església. Estaments que acullen alegries, tristeses i mal amaro, com no fa gaire s’ha viscut a la Casa de la Vila. Sortosament, costat per costat, ja que parlem de proximitat, hi ha també la pastisseria de can Sabaté. Un altre establiment que igualment podem qualificar  d’institució i que s’afegeix a les de l’entorn, contribuint a endolcir els moments amargs, tot sovint entre excentricitats, les que en qualsevol moment poden sorgir, i que ens fan adonar que la vida  sempre es mou entre la màxima  seriositat i també des d’una vesant  humorística i desenfrenada que alegra aquest transcórrer. Quan això últim es produeix,  ho hem de saber aprofitar.  

     Una de les veïnes més veteranes de tot el veïnat, la Pili Queralt Garcia, té el privilegi d’haver estat testimoni, de primera fila, dels canvis que s’han produït a l’Ajuntament. Davant d’ella han desfilat alcaldes, regidors/es, alcaldessa, secretaris, empleats. Uns d’emblemàtics com la Lola Ferret de l’Ajuntament, que va tenir el privilegi de viure dintre les seves interioritats. 

   El mateix li ha passat amb els estadants de la rectoria, amb qui també ha col·laborat: una llista llarga de rectors i vicaris, majordones, sagristans, escolans, beates, gent que no ho han estat tant, catequistes i tants altres col·laboradors/es de la parròquia. 

    I fins i tot ho ha estat de la pastisseria Sabaté, una talaia on es contempla l’activitat municipal i religiosa entre les dolçors del sucre, les pujades de to en alguns  plens i la pau i la serenor que aporten els representants de l’església a tot plegat. És el potencial energètic d’aquest, el sucre, el que  fa veure la vida des d’un angle més optimista i permet afrontar el dia a dia amb alegria. D’aquí que en aquesta parcel·la on es centre les institucions més rellevants de la vila, hi trobem els estats d’ànims més canviants.

    Vet aquí, però, que quan s’apropava Nadal, al Senyor Rector mossèn Josep Pusas i Mas, la seva salut li fa una mala passada i li aconsellen que, momentàniament, vagi a viure a la residència de sacerdots que hi ha Barcelona. Des d’aquell moment la rectoria continua estant molt ben atesa pel vicari mossèn Josep Ramon Ruiz, però orfe de la  personalitat que li confereix en Pausas. Són molts anys entre nosaltres com per a que la seva absència ens deixi indiferents.

        Passa Nadal, Sant Esteve, la Quaresma, Setmana Santa... i el mossèn continua recuperant-se. Fins que arriba un moment, això ens passa a tots, que et creus amb el dret de dir prou! Quan intueixes  que això tan pot durar un any, dos, o tota la vida. Una decisió, com aquesta, és la que permet  que el mossèn torni, sense estar influenciat per l’anunci de torró. Per tant, abans de Nadal. Concretament per les vigílies del diumenge anterior al de la festivitat de la Trinitat. I aquí es retroba amb els feligresos, dels quals sap el nom de quasi tots. Conscient de que pel sols fet de guaitar per les finestres de la casa rectoral, les que s’aboquen al mar, li passaran tots els mals. Diuen que la fe cura. Ell que n’és un divulgador  en deu estar convençut. Tot hi ajuda.

     Han passat moltes coses durant tot aquest temps..., malgrat tot el calendari avança. Hem arribat a les vigílies de Sant Joan, una festa alegre i bulliciosa. Les cases són obertes de bat a bat per acompanyar, amb revetlles, els solstici d’estiu. Que per cert, parlant de cases, l’Hospital de Sant Joan Baptista celebra també el seu patró. Un jorn alegre que repercuteix en els seus estadants que viuen dintre el seu aixopluc  i on reben les atencions dels seus responsables. Tot això té lloc en un barri, el del Poble Sec que també està de festa. Quantes coincidències. 

                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023)

LA PARAULA, LA MÚSICA I L'OLOR DE CLAVELL

     Hi caldria afegir: la complicitat d’una nit, diferent a les altres, en la qual la Mireia Rosssell Pascual va saber apropiar-se’n, i amb tot un garbuix ben combinat de tots aquests elements que conformen l’anunciat, va transmetre de manera molt planera i entretinguda,  l’essència d’una altra tradició sitgetana, que ella coneix prou bé, la festivitat del Corpus.

  O si més no, el que representa la festa per a la gent del poble i que s’associa a les catifes de flors, als clavells, a la tasca de tantes generacions de sitgetanes i sitgetans que ha estat i segueixen sent dipositaris d’unes maneres d’ésser i de fer que s’encomanen i causen admiració. Amb la finalitat més destacada de cobrir amb flors el terra dels carrers per acollir el pas de la processó, amb la Custodia com a màxim exponent del seu significat. 

    Des del  carrer de la seva infantessa, el Santiago Rusiñol -també conegut pel carrer de La Palma per  la societat  que portava el susdit nom- un carrer que els propis veïns van considerar que, per la seva llargada i amplada, faria goig si hi fessin una catifa. L’encert és indiscutible i a l’engranatge de tota la trama hi cal afegir uns personatges que ho van mamar  amb pròpia persona. I ara que em refereixo al fet, s’escau referir-me a l’ingredient del verb mamar, la llet. Es dona la casualitat que en el carrer hi vivien tres veïnes relacionades amb ella. Quasi a davant de la casa de la Mireia hi vivia la Sra. Emília Camps que regentava  la lleteria al carrer Àngel Vidal. Però en les interioritats de la seva casa hi cultivava els clavells que després exposava en l’Exposició, on les seves col·leccions van aconseguir nombrosos reconeixents. La tradició la van continuar el seu fill, en Ramón Gumà Camps i la muller d’aquest, la Rosita Pla.

   Una mica més enllà, a l’altra vorera,  hi tenia una lleteria la Sra. Maria i al capdamunt del carrer, cantonada amb el carrer Jesús hi havia la  de la Sra. Filomena Fuster i Raventós. A qui ajudava a vendre la llet la seva filla la Carme Fuster i Fuster i desprès la filla d'aquesta, la Rosa Alsina Fuster. Extreta de les cabres del Corral de la Vila.

   Envoltat de tanta llet, en Francesc Planas, en Ciscu del forn, hi posava el pa. No sabem si influenciat pel predomini lleter del carrer,  l’home va acabar mostrant, el que se’n diu, una mala llet impressionant, que no el deixava estar tranquil en si mateix. Durant la preparació de la confecció de la catifa, els moments inicials eren els més crítics. A la més mínima sortia de polleguera  i, acompanyat d’una peculiar cridòria, l’home optava per marxar a casa seva. I si no l’armava al carrer, ho feia en el moment de  la sortida de la processó de l’església, de la qual col·laborava a organitzar. Resumint, a en  Ciscu la festa del Corpus no li transmetia gaires bones vibracions. Em sembla que mai la va poder gaudir relaxat. Poca paciència per a una feina que en necessita molta

   Ell i en Jofre Vilà, que vivia al mateix carrer, durant una època van fer societat, regentant un taller de decoració. En el qual va col·laborar la mare de la Mireia que s’encarregava de cosir  les cortines que els hi encarregaven la clientela. 

   En Jofre Vilà també va estar molt vinculat amb la catifa del carrer de la pregonera i, com va dir ella, a l’artista no li calien plantilles per dibuixar-la.  Començava per l’extrem de baix i anava pujant, en solitari, sense maldar paraula, estava per la feina i avançava amb destresa i bon pols. Si hagués imitat al seu soci hauria acabat aviat. 

   Mentre tot això passava, ha coincidit que ens ha deixat en Josep M. Virgili i Argilagos, fill dels masovers de can Falç de mar. Els seus pares, en Josep Virgili i la Maria Argilagos`

, també  formaven part de l’engranatge d’aquesta tradició. Disposaven els testos de clavells a l’entorn del bonic  “xup”, que hi  havia a l’hort, i els mimaven  d’atencions per a després portar-los a l’Exposició. El seu fill va ser un testimoni privilegiat, al poder seguir tot el procés, en un entorn idíl·lic.

   A tots ells s’hi referia la Mireia, a  la perseverança de totes les veïnes i veïns del poble que, gràcies a ells/es, fa que la tradició perduri, sense donar senyals de defalliment. I això és degut també a la feina realitzada  per totes les comissions que s’han encarregat d’organitzar-la.

   Ja ho sabíem, però ella ens ho va tornar a recordar, d’una manera tan propera i descriptiva que ens va emocionar. Això significa que la sensibilitat, per sort, tampoc no ha minvat. I que hi continuen havent nits màgiques. I en aquest cas, també florides i flairoses. 

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2023 )

ELS GEGANTS PUGEN A LA TRINITAT A PEU

   A la Trinitat s’hi pot anar de moltes maneres. La més saludable és pujar-hi a peu, que era el mitjà més emprat en aquells anys en què les cames no tenien masses substituts, ni alternatives. Tanmateix era tant el poder de convocatòria que atreia la seva festa, que es pot dir que al poble  hi quedava poca gent, permeteu-me tal exageració, tots eren a la Trinitat. Famílies que es s’ajuntaven i hi arribaven damunt el carro tirat pel cavall.

    Es buscaven les ombres, on fins i tot es respectaven els enclavaments any darrera any.  I com que no hi havia tants avanços tecnològics i la intel·ligència era natural, la que cadascú ostentava i administrava. A diferència que ara diuen que a més n’hi ha una d’artificial, doncs amb la natural era suficient per passar-ho bé, tot i aprofitant aquesta festa tant sitgetana que era esperada per la gent del poble per poder gaudir d’un dia a l’aire lliure i en un marc tan bonic que dona la sensació de trobar-nos en una illa grega. Hi contribueix el blanc i el blau, com el que predomina en l’ermita i el seu entorn i els dos blaus que s’uneixen en un punt: el del mar i el del cel. 

    Aquests petits detalls contribuïen a que, amb poca cosa, la gent es sentia feliç. Felicitat que es compartia entre tots, de manera distesa i ben administrada. El sols fet d’anar a la Trinitat representava sortir de la rutina diària, per viure una jornada en la qual, sense cap mena de sofisticació, amb la implicació de la natura i el paisatge n’hi havia prou, ara se’n diu, per carregar les piles. Quan aquestes a prou feines existien, les interioritats es reconfortaven amb el simple fet d’estar en contacte amb aquestes petiteses que tenim tan a prop.

    Els respectius administradors que s’han alternat, a la vigília, hi accedien amb un carro i cavall carregat de tots els estris que eren menester per aquest dia. Amb un recorregut que transcorria pel camí de terra, el qual es veia molt malmès si dies abans havia plogut i s’havien accentuat els reguerots. Això dificultava pujar-hi ni que fos amb bicicleta. Fins el punt també que els taxis no hi volien accedir quan eren requerits els seus serveis per a fer aquest viatge.

   En els primers anys de l’administració compartida  entre la Remei Casanova i Giner, la Rosó Carbonell i Ripoll i en Joan Martí i Rumagosa , aquest últim era l’encarregat de pujar a les administradores i a les sitgetanes que col·laboraven amb elles, en el seu Land-Rover que no oposava resistència davant el malmès camí.

     Quan, amb la seva persistència, van aconseguir que els hi asfaltessin el camí, això va significar  una important millora, de la qual es van beneficiar, a més de tots nosaltres, que  ara hi podem pujar amb el nostre cotxe, també els ciclistes. Entre els més constants hi trobem el pintor Francesc Ferrer i Farreras ( Bruno), que cada dia hi anava i tornava. Es pot dir que ha estat un dels qui més s’ha abraçat a la solitud d’aquest indret. Perquè si ja de per si  té molt encant el dia de la seva festa, no diguem un dia qualsevol de la setmana, quan des d’allà s’escolta el silenci o com a molt el brunzir del vent que fa bellugar la vegetació.

    Pel camí de la Trinitat hi ha transitat des de gent a peu, amb carro, bicicletes, motos i cotxes, però mai una parella de gegants. Els únics que, fins el moment, ho faran són els nostres Gegants de la Vila. Els quals dintre dels actes de celebració del seus cent vint-i cinc aniversari, els geganters s’han proposat portar a terme aquesta curiosa iniciativa.

   I no només s’han conformat en portar-ho a terme des del peu del camí, sinó que la proesa començarà des de l’espai de l’Escorxador on els guarden. Els seguici que els acompanya es preveu que  sigui nombrós. I per poder-ho fer, sense posar ens risc a ningú, es tallà el transit de cotxes per les Costes de Garraf fins que la comitiva gegantera no hagi arribat al susdit camí. Si aquesta mateixa iniciativa s’hagués realitzat bastants anys enrere, no hagués fet falta aquest enrenou, perquè el transit era més aviat escàs, però els geganters d’aquells anys es limitaven a treure els gegants només per Corpus i la Festa Major.

    També és veritat que complir 125 anys  es mereix una celebració especial. El repte de pujar a peu des del poble fins a la Trinitat, ho és més pels geganters que per la pròpia parella de gegants.     Si a ells els hi ha il·lusió, endavant!. Allà els esperarem. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de juny del 2023)

ELECCIONS O MILLOR OPOSICIONS?

   Ha costat molt per a que poguéssim escollir, amb total llibertat, els representants que conformen els Ajuntaments, com per a que un il·luminat, com un servidor, s’inspiri en contes com els d’aquella tal  Maria Salamiento que, com explica la veu popular, “fue a cagar y se la llevó el viento”.

   Furgar entre aquesta democràtica i exemplar realitat, l’únic que puc aconseguir, sense ser el meu propòsit, és desmerèixer el mèrit que tenen les persones que, de manera “desinteressada”, es presenten a les eleccions municipals. Candidats i candidates que ho fan per convicció, perquè se la senten i potser perquè els han varat, pintant-lis la situació diferent a la que es trobaran. 

    Molts, per no dir tots, comparteixen amistat. Sobretot en els pobles de pocs habitants, on tothom es coneix. Alguns dels escollits, els qui no han passat mai per aquesta experiència, no tardaran massa en adonar-se que la cosa no és tan fàcil com semblava des de fora. Que un cop a dintre s’ha de bregar i fins i tot no es tardarà a produir-se els raonaments els quals, moltes vegades, deriven en acaloraments entre aquells que es consideraven amics. La  política els  va distanciant, depenen si un forma part de l’equip de govern i l’altre de l’oposició. 

     Persones, la majoria, molt preparades per a desenvolupar els seus respectius oficis. Altres, amb feines no gaire estables, i també aquells que diguem que no tenen ofici ni benefici. A uns i altres  ja els va bé arrecerar-se al seu ajuntament, perquè depenent de si aconsegueix una regidoria que requereix total dedicació, rebran un sou compensatori, que no és per desmerèixer, al menys durant els quatre anys que en principi  ha de durar la legislatura. 

   Vist de manera imparcial, com és el meu cas, considero que estar al capdavant d’una regidoria, s’ha se ser conscient de la  feina i sobretot la  responsabilitat que el càrrec comporta. Comptant que hi ha regidors/es que a més tindran al seu càrrec  dues o tres regidories, la tasca no ha d’ésser  fàcil. Perquè potser  sàpigues desenvolupar-te bé en una i que de les altres dues no en tinguis ni idea. No es pot saber de tot.   

    El desconeixement de la temàtica, que va associada amb el càrrec, per part del qui el representa, requereix recórrer des de l’Ajuntament , al serveis de les persones enteses en la matèria, amb la finalitat de solucionar situacions, quan aquesta  només es troba en mans de l’especialista corresponent. Què passa llavors? Que la feina del  regidor/a, no és suficient per treure`n aigua clara, i és el tècnic  qui verament ha tingut de fer prevaldre els seus coneixements. Tot i que moltes vegades la tasca dels regidors s’enfronta amb la poca eficiència que mostren alguns funcionaris. I se`ls culpa als primers de no ser resolutius, quan la culpa és de la burocràcia  que no avança al ritme que és desitjat per resoldre situacions que necessiten dels  tràmits previs.  

    Potser caldrà reflexionar per a que les eleccions municipals serveixin per escollir els representants del poble i que aquests actuïn com a informadors de les dinàmiques i de les necessitats més urgents i que siguin els tècnics els qui aportin el seu ofici i experiència a la causa. Per això, al mateix temps de les eleccions, caldria  convocar oposicions per escollir als qui han estudiat i exercit l’ofici que requereix cada especialització, com pot ser: un economista; els pobles amb platja, un enginyer de Ports i Camins; en ensenyament, una persona del sector  que tingui experiència dintre el camp educatiu i de direcció. I així successivament.  

   Encara que no ho sembli un ajuntament és una gran empresa, on hi conflueixen molts departaments. Com s’acostuma a dir, s’han de tocar moltes tecles. Si més no tampoc és feina dels pianistes. Curiosament és poc freqüent trobar un músic en una llista d’alguna que altra formació política. L’art és transparència, una realitat innegable, on no s’ha de convèncer  a ningú, Sobren les paraules. Tot el contrari de les promeses que, aquests dies, es fan i que pot ser que no s’arribin a complir. 

   Molta sort i molts encerts a totes les candidates i candidats que es presenten per a formar part del nostre Ajuntament. A elles i a ells, amb el nostre vot, els hi atorguem la confiança que els hi tenim confiada per a que la cosa rutlli. Desitjant que els seus projectes, vinguin de la banda que vinguin, acabin repercutint en benefici del poble. Mostrant, quan s’escau, una entesa i una unanimitat, que només sorgeix i es manifesta entre les persones assenyades i responsables.

   Si el poble progressa i fa goig, hi guanyem tots. I no sabrà greu el que s’ha invertit per aconseguir-ho.

                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de maig del 2023)

 

EL CAMALEÓ DE LA FARMÀCIA

    En el transcórrer de la vida s’alternen detalls que en el moment que assoleixen protagonisme, provoquen un gran impacte  en l’opinió pública i acaparen l’atenció de propis i estranys. 

   No recordo quan, el com ni el perquè, només ser que un bon dia va aparèixer, a l’aparador lateral de l’antiga farmàcia del doctor Josep Ferret de Querol, un vistós camaleó que es bellugava entre troncs i branques disposades en aquelles  interioritats farmacèutiques. I com acabo de comentar, encara desconec a que obeïa la presencia d’aquella bestiola  en un indret i en un establiment dedicat exclusivament a dispensar medicaments, destinats a guarir les alteracions de la salut que tot sovint es produeixen entre els mortals. A no ser que la seva presència tingués alguna cosa a veure amb l’intent d’eliminar insectes que es poden considerar perjudicials per a la salut... O del reclam d’algun laboratori farmacèutic per atraure l’atenció dels vianants. Si era aquesta última la finalitat, de ben segur que ho van aconseguir, perquè durant els dies , tampoc recordo quants, que hi va estar exposat , la gent ens hi paraven atrets per aquella excepcional presència. Un detall poc vist en circumstàncies normals. Convertint-se en el centre de l’actualitat del poble. 

    Això passava en uns anys, deuria ser en la dècada dels seixanta, quan la gent que habitàvem el nostre poble ja estàvem, el que se’n diu, curats d’espant. Havia contribuït a aquesta cura generalitzada,  la presència del turisme. Perquè aquests transmetien alliçonaments que ens permetia obrir la ment  a noves maneres de viure i transitar per la vida, com molt més avançats al temps  i amb mentalitat més oberta i també més receptiva a determinades situacions que fins llavors podien semblar fins i tot escandaloses.

  Tot el que vulguin, però la presència sobtada d’un camaleó en el rovell de l’ou de la vila,  miri per on es miri, era un fet excepcional, raríssim. De ben segur perquè la tendresa humana, davant la presencia animal, qui s’hagués imaginat que arribaríem a comptar amb tal nombrosa presència canina com la d’ara, ens va captivar. Sobretot per la intromissió d’una espècie exòtica que no estàvem acostumats a veure i, més curiós encara, quan el color de la seva pell anava canviant a mesura que s`adaptava a l’entorn que l’acollia. 

    I obstinat, com estic, en cercar paral·lelismes: aquest aspecte camaleònic, el de la transformació, el podíem observar en l’aparador del costat del de la farmàcia. Tot i que més que un aparador, en el significat exclusiu de la paraula,  era més aviat una finestra que deixava guaitar a les interioritats de la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas. Unes sitgetanes també molt singulars que, junt amb la botiga que regentaven, de queviures i especialitzades en verdures i fruites, la seva presència en aquest punt tan neuràlgic del poble, era igualment un pol  d’atracció. Pel simple fet del seu tarannà, que també va assolir projecció  internacional. Es parlava d’elles arreu del món. 

     Les seves cridòries i maneres d’afrontar la quotidianitat diària, eren sempre motiu de sorpresa. Durant el temps que van compartir veïnatge d’aparador,  amb la curiositat afegida, d’un animaló silenciós, però atractiu, no va restar protagonisme a les veïnes, perquè el camaleó, tal com va arribar va pirar, i elles van continuar centrant una popularitat que s’havien guanyat sense necessitat de fer res més de ser com eren. En llenguatge popular se’n diu, ser tal com raja.  

    També en la mateixa dècada, a la qual m’he referit,  un altra cosa va atraure l’atenció. Va ser l’arribada de la televisió en blanc i negre, quan nosaltres ja hi veiem en color. Encara va tardar uns anys, la televisió, a igualar-se a la realitat.

    Els pocs establiments que mostraven un d’aquests aparells funcionant a l’aparador: a can Sales, a can Pérez..., atreien a nombrosos vianants que s’hi concentraven per a delectar-se amb aquella fascinat novetat.

  Amb tot hi havia qui  preferia delectar-se amb l’espectacle que els oferia la natura. I s’abocaven a la barana del Passeig, tot gaudint de l’alliberament de les robes que deixaven al descobert carns ben engiponades entre només dues peces de roba. Un detall que contrastava amb l’equipament dels propis homes que hi guaitaven, els quals encara tenien per costum mudar-se els dies de festa.  

      Per tant, doncs, ja fa temps que se’ns mostrava: el món  al revés.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de maig del 2023)

 

EL CAMÍ AMPLE

      Sitges, com tots els pobles, està envoltat de camins. Alguns han desaparegut a mesura que les terres circumdants han estat urbanitzades i això ha anat precedit que s’hi han traçat nous carrers. També es pot dir que moltes masies del terme han deixat d’estar habitades, per la qual cosa els camins que hi conduïen no són tan freqüentats com abans.

   De totes maneres s’ha posat de moda el que anomenem  senderisme, que consisteix a transitar pels nostres camins i els dels termes colindants, degut a l’afició que hi ha a caminar. De quan aquesta era una de les activitats que es practicaven els diumenges i dies festius – hem de tenir en compte que els dissabtes encara es treballava tota la jornada - acostumats cada dia a freqüentar els nostres carrers, s’esperava tenir l’ocasió per poder caminar pels camins que ens portaven a indrets no tan propers i menys freqüentats. 

   Els anomenats camins de carro, polsegosos i de difícil transitar quan plovia. I davant un camí llarg i monòton, quasi bé sempre s’hi troba la drecera la qual, a més d’estalviar recorregut, generalment ofereix un canvi de paisatge: més boscos, més entretingut de caminar per ell i amb molts altres al·licients  associats.

    Camins que conduïen a les interioritats del bosc que, sigui dit de pas, es mantenien molt més netes que ara. La neteja de branques caigudes o que entorpien el pas, eren retirades i portades als forners que les feien servir per encendre el foc dels seus forns. Era molt habitual veure transitar pels carrers del poble carros, tirats per cavalls, sobrecarregats d’aquests branques i ramatges, popularment anomenats fogots.

    Els habitants de Sitges i de Vilanova I la Geltrú tenim en comú un camí que és transitat per la gent dels dos pobles: el que va des de les coves a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova i viceversa, que ofereix una panoràmica sensacional. Se’n anava i es tornava vorejant un jardí que va estar durant molts anys abandonat, em refereixo als jardins que envoltaven l’antic Hotel Terramar. Era, el que se’n diu, un mas perdut.

   Això va ser així fins que es va construir el complex del Parc de Mar. Els promotors van arribar a un acord amb l’Ajuntament, amb el qual ells es comprometien a ajudar a recuperar els susdits jardins. Es posa fil a l’agulla i la feina és encarregada al sitgetà Salvador Romeu Marcè, net de ca la Dionsia. Un treball que li comporta tres anys de feina per deixar-ho en optimes condicions.

   En Salvador i els seus treballadors, a mesura que avançaven en les tasques de desembrossar aquella selva, anaven assistint al descobriment dels elements decoratius que conformen els recuperats Jardins de Terramar: que si uns bancs de pedra, uns estanys, plantes autòctones... En la recuperació hi van invertir tres anys. Transcorreguts els quals i, fins a dia d’avui, a l’amic l’acompanya la satisfacció d’haver recuperat un gran jardí que es troba quasi al final i començament  de molts camins que els sitgetans freqüentem. Ell que viu i tenien la sínia entre la confluència del Camí dels Capellans, d’un altre que portava a les cases de l’Antoniet i el camí que anava a les vinyes, als camps d’ametllers i als paranys. 

      El que conduïa a l’ermita de Santa Bàrbara, ara urbanitzat, s’enfilava fins a la creu de terme. A partir d’allà tots els camins que s’estenen al peu d’aquesta pertanyen al terme de Ribes. Molt transitats també per la nostra gent i pels nostres veïns. Fins arribar al camí ample que apunto en l’encapçalament, el qual ara s’estén des de la urbanització de Santa Bàrbara fins a la de les Minivilles, passant per damunt  mateix de l’Autòdrom i seguint per les terres que havien estat propietat de la família Lluís de can Lleuger. Arribant fins a la via del tren, tot deixant enrere les terres on s’aixecava la masia de Can Pei.

    A peu d’aquest camí ample, de molt bon transitar, encara hi trobem les especies autòctones de l’indret. les que anomenem figueres de moro. Figues que es menjaven desprès de deslliurar-les de l’embolcall de punxes que les envolten.

    Un camí que  sortia del bosc i portava a terres conreades. Tot ha canviat, si més no caminar per ell sembla que encara ho fem pel Sitges dels nostres avis. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de maig del 2023 )

 

LA NOSTRA FLOTA PESQUERA

         La nostra generació serà l’última que anomenem a la platja que s’estén  a sota mateix l’església, com la platja de les barques. I que, en la toponímia local, correspon a la de la Fragata. Perquè podem dir que nosaltres hem  estat els darrers de contemplar com els pescadors varaven les seves barques en aquesta zona. Una operació que es convertia en una imatge típica dels pobles, on una de les seves principals  activitats ha estat la pesca.

    Aquell escampall d’embarcacions anava acompanyat d’unes singularitats i uns costums que sempre eren els mateixos. Si més no, hi havia unes hores que els canvis que es produïen guardaven relació  amb la laboriositat i destresa  que requeria l’ofici  i en el medi on es  desenvolupava, el qual tenia un taló de fons sensacional.

  Un d’aquests moments es produïa a l’hora de treure les embarcacions a la mar. Així com  quan aquestes, ja de tornada, eren entrades a la platja. I més que les anades eren aquestes tornades les que congregaven més curiosos i gent que anaven a ajudar a realitzar aquesta operació. I dic que l’arribada era més concorreguda perquè tenia lloc durant les primeres hores del matí, en canvi la sortida es produïa durant la nit, per tant en una franja horària no tan freqüentada.

      En aquells anys els pescadors estenien les xarxes al llarg del passeig , a partit de la piscina, fins molt més enllà. Ara que n’és tan transitat, aquest escampall seria impossible de fer. Un cop eren esteses, homes i dones realitzaven les feines de “remendar”.

    Amb tot, hi havia pescadors que preferien les entrades de les seves cases per a realitzar la mateixa feina, com era el cas d’en Joan Cañameras que, assegut en el portal de la casa on vivia, al carrer Carreta, no necessitava tanta extensió. Que per cert, una barca seva va romandre inactiva, durant molt anys, ocupant un tros de passeig, quasi bé a l’alçada del carrer Sant Pau.

    El carrers Carreta i Tacó, “l’ensanche”... als qual ja m’hi he referit moltes vegades, han estat els llocs on hi ha viscut un bon nombre de pescadors. Els autòctons i altres vinguts d’arreu, molts, de Roquetes de Mar i d’altres  pobles d’aquelles contrades. Que junt amb els pescadors d’aquí van formar un important col·lectiu de pescadors.

    Arriba un punt en què, paulatinament, es van fer grans, i van deixar de sortir a pescar i, sense relleu generacional, vam poder ser testimonis, com de la platja de les barques s’anava reduint el nombre d’aquestes essent, substituïdes per embarcacions de recreo, que no és el mateix. Fins que les poques que quedaven, dedicades a la pesca, es van ubicar al port d’Aiguadolç I progressivament ha anat minvant el nombre. A dia d’avui  només quatre es troben amarrades just a la bocana del mateix port. Al costat d’embarcacions de luxe. El contrast sorprèn, però per a mi que sento una mica de  nostàlgia del passat, contemplar aquestes quatre mal comptades barques, d’una simplicitat extrema que dista molt d’aquells barques més grans, amb aquells peculiars llums que portaven de corcoll als aficionats a la fotografia, que els havien retratat de tots costats, són l’últim vestigi d’un poble que també era de pescadors. I això sap greu, que una de las activitats importants d’aquesta vila marinera vagi desapareixent. Que malgrat aquesta davallava encara manté la confraria de pescadors, situada la mateixa entrada d’aquest braç de moll. Mentre em ve a la memòria la confraria situada al mateix Passeig de la Ribera. A sobre hi vivia el Sr. Mariano Mairal, el qual desenvolupava un càrrec de la marina i per les grans ocasions es vestia, de cap a peus,  de blanc

   Amb tot això, l’altre dia ens va deixar un d’aquells emblemàtics pescadors, en Juan Rubí Moreno. De la nissaga dels Rubí que van feinejar en les nostres aigües,  junt amb els pescadors de casa nostra. Amb ell hi associem l’admiració que sentim per a tots els seus companys  i per a ell en particular. I que junt amb el tarannà alegre de la Maria, la seva esposa, hem conviscut plegats  tots aquests anys, entre mar i terra. Que aquesta et sigui lleu.  

 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de maig del 2023 )