LA SITGETANA QUE ESTIMAVA LES FLORS

    Les persones arribem i marxem d’aquest món complint un destí, tanmateix néixer a Sitges i  caminar pels camins que ens ha traçat la vida sense deixar de vista, fins a l’últim moment, el nostre poble, és un autèntic  privilegi. I si a més qui ho fa està dotat d’una acurada sensibilitat, la joia és complerta.

    També és veritat que la nostra vila ofereix un ampli ventall de raons, a quina més interessant i atractiva, per a que amb elles fomentar i enfortir aquesta sensibilitat a la qual em refereixo. Sitges ha evolucionat i amb aquesta evolució han canviat moltes coses, potser la que més es fa evident és que pel camí hem deixat molts testimonis d’un passat que compaginava la vida ancestral de les persones amb l’art i amb altres detalls i activitats amb les quals hi anava associat el nom de Sitges.

   Hi trobàvem, també, fàbriques i tallers de calçat que donaven feina a molta gent. Pescadors i gent de la pagesia, treballadors dels diferents oficis que formaven l’ampli teixit laboral, abans de la irrupció del turisme. Un dels carrers que concentrava una mostra de tot l’esmentat era el carrer Espalter, amb una fàbrica de calçat, una de gel i una fàbrica de capses de cartró, entre altres. Aquesta darrera era propietat del Sr. Selva, una institució també dintre del món associatiu de la Vila. Casat amb la Sra. Consol Soro van tenir dues filles, la Consol i la Maria Selva i Soro va fer una mala passada. Un dia d’estiu es trobava la família a la platja de Sant Sebastià, el  pare amb l’aigua que no li arribava ni al genoll, va caure desplomat, ferit de  mort.

      A la mare de les noies la Consol Soro, li va tocar tirar endavant la família, la veia anar i venir cada dia de la fàbrica de les capses on hi acudia a treballar i a vetllar pel llegat. El seu tarannà jovial la va acompanyar la resta de la seva vida, una manera de ser que van heretar les seves filles. A més la Consol es va sentir atreta per les flors, com els clavells, i va continuar amb la tradició familiar.

    La seva senzillesa i amabilitat eren un tret molt característic de la seva personalitat. Portada per aquest amor per les flors, mossèn Joaquim Comas i Xirau li va demanar si podia tenir cura de posar flors a l’altar major de la nostra església parroquial. Una dedicació que va portar a terme fins que va irrompre la  pandèmia. Cada diumenge i festa de precepte les flors que engalanaven aquets espai i la celebració corresponent, era obra de la Consol. Ben pocs sabíem de l’autora d’aquest detall que, amb acurada elegància, les flors eren presents en totes les cerimònies litúrgiques. Aquest anonimat deia molt a favor d’ella, perquè ho feia sense cap afany de protagonisme. I tampoc a ningú se li va ocórrer  fer-ne menció, així que unes flors tan visibles, ben disposades i ben combinades, semblaven posades allà per art de l’encanteri.

     Molt abans, la Consol, s’havia casat amb en Jaume Carreró i junts van compartir els encants de Sitges, als quals tot sovint m’he referit i també van saber gaudir dels altres indrets que igualment visitaven. En Jaume va passar  a dirigir la fàbrica de les capses de cartró, però  sempre va estar amatent a l’afició de la Consol per les flors. Més enllà del mateix carrer Espalter, el pare d’en Jaume també era el gerent de la fàbrica del gel. En una època en què aquest era mot apreciat per refrescar aquelles simples interioritats d’unes neveres que propiciaven que la gent, igual com anaven a comprar el pa i la llet, a l’estiu s’hi afegia el gel. 

    Entre tot això les flors tenien el seu protagonisme, com el continuen tenint ara, si més no la Consol ja no hi és per a que les mimi com tan bé ho sabia fer. Un cop ha passat aquests dies, quan una florida generalitzada ha estat el tema predominant, l’he volgut recordar com la sitgetana que estimava les flors, com les  que  va posar a la casa on vam ser batejats, vam rebre la primera comunió i més d’un s’hi ha casat. Quin millor lloc on lluir una florida que semblava caiguda del cel i que és des d’on ara ella s’ho mira.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juliol del 2025)

DE FESTA EN FESTA

                   La casa de can Bricullé mira al Poble Sec

    Acabem de celebrar la festivitat de Sant Joan i amb ella hi va associada la festa del Poble Sec. Sempre he trobat molt curiós que Sitges, que és poble, compti amb un dels seus barris que també assoleix la mateixa denominació. Un conjunt de cases, disseminades, que es van anar agrupant entre vinyes i camps i on es van traçar carrers. Encara recordo que un dels camins més principals d’aquest indret, el camí de la Fita, que arriba fins el coll que s’identifica amb el mateix nom, tenia el seu començament entre marges i a frec  del camí dels Capellans.

    També s’accedia al Poble Sec, des de les cases de ca l’Antoniet, on el camí passava per ca la Blanca i Can Bricullé. I una altra punt de confluència era des de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Una institució que va complir 700 anys i ha estat, ho continua sent, el redós de la gent de casa nostra. 

    El camí principal, el d’aquesta entrada que he descrit, era un camí de carro, pel qual hi transitaven la gent de la pagesia, que tenien terres per aquest verals i també els de les masies ubicades en el  Massís del Garraf. Amb un altre punt de referència, el conegut com a Corral de la Vila, un espai on la llet n’era la protagonista. Curiosament, amb la transformació de tot plegat, aquet Corral ha esdevingut el centre d’un altre beguda reconstituent, la Malvasia.

    També l’indret va esdevenir bressol d’unes florides espectaculars. Davant l’evidència, tan ufanosa, a aquell espai  se’l va conèixer amb el nom de Floreal. Curiosament, anys més tard, en una de les cantonades en Pepe Cara hi va anar a viure amb la seva família  i en tota la  façana de la casa hi va penjar cossis pintats de vermells on hi havien plantats geranis del mateix color, el conjunt de tot plegat feia tal goig que era l’admiració de tothom, tan sitgetans com turistes, perquè fins allà també hi van arribar, i feien estada en la mateixa pensió que l’home tenia oberta sota el suggestiu anunciat: “Pensión Pepe”. La seva ornamentació floral li havia valgut el reconeixement del jurat que ja llavors, com ara, distingeix  la motivació que sempre han tingut les sitgetanes de posar flors als balcons. Petits, grans detalls, que s’afegien al bategar d’un barri que anava creixent, al mateix temps que despuntaven els valors de veïnatge i de bona entesa amb els veïns del Poble Sec  i amb als que vivim més enllà, cap a l’altra  banda de la via del tren.

   Això fa que de poble a poble no hi hagin rivalitats, sinó la complicitat de conviure plegats amb bona harmonia  i amb ganes de fer coses conjuntament. Que el Poble Sec tingui la seva pròpia Comissió, la qual organitza la seva festa, diu molt al seu favor, perquè això equival a que el veïnat s’involucra en aquests detalls que ajuden a que la denominació de poble vagi acompanyada d’elements que no el desvirtuen, tot el contrari. 

    La Trinitat, Corpus, Sant Joan, són el pòrtic de l’estiu. Raons més que suficients que fan possible aquest retrobament entre els veïns de dos pobles, que s’apleguen sota la mateixa bandera i, també, sota el mateix nom, Sitges. I amb tot això la nit assoleix un protagonisme especial, com la del dissabte al diumenge de Corpus, on el veïnat del centre del poble es reuneix per tallar flor, dibuixar els carrers i fer catifa, per a l’endemà oferir una florida tan artística que causa admiració. Aquest any amb l’encertada novetat d’enllaçar el carrer Jesús amb el Cap de la Vila. I amb el bonic detall d’escenificar les portes de les cases dels veïns de sempre. La següent nit també és de les esperades, al Poble Sec i a qualsevol racó del nostre terme. Nit de revetlles, coca i tradició, nit de poc dormir, amb raó la més curta de l’any.

    Ha passat Sant Joan i som a les vigílies de Sant Pere, festa que toca celebrar als nostres veïns de Ribes. Mentre que un detall persisteix al pas del temps, la casa de Can Bricullé, la de ca la Blanca ha quedat tapada per noves construccions. L’escaire que es forma a Can Bricullé marca els límits del Poble Sec amb la muntanya, on un petit detall, col·locat en la seva paret  lateral  informa que Montserrat es troba a 64 Km a peu, quan aquell indret també està de celebració. Vet aquí que allà  on anem hi ha festa i, sobretot, moltes ganes de celebrar-la.  

                                             J.Y.M.

     ( Article publicat publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2025)

LA FLORIDA DE DAVANT LA PORTA

     

  

   Hi ha petits privilegis que es fan mirar i que són tan a prop de la intimitat familiar que, com és el cas, abans d’entrar a casa conviden a parar-se un moment per gaudir d’aquest espectacle floral. No tothom té la sort de sortir de casa i coincidir amb unes florides exuberants i tan vistoses com aquestes. 

    Ve a ser com el preàmbul de la festivitat del Corpus, on en molts carrers, davant de les portes de les respectives cases, s’hi estenen  boniques catifes de flors. Moltes d’aquestes cases disposen d’entrades grans, on dies abans d’aquesta festa, els veïns s’hi reunien per desfullar i tallar flor. Fins que actualment aquesta feina es fa a la nit de la vigília, mentre hi ha qui dibuixa el carrer altres preparen les flors. Tot això té un mèrit, perquè han passat els anys i la tradició segueix viva, més si tenim en compte que moltes de les cases on s’estén la catifa han canviat de propietaris, o  aquells veïns que en formaven part malauradament ja no hi són.

    Si més no hi ha un veïnat, el del carrer Jesús, que continuen fent pinya a aquesta tradició que, en aquest cas ha passat dels avis als nets, donant exemple d’un veïnat que va a la una. Sent la persona més representativa, la Maria Matas i també en Gaudenci Mirabent que són els testimonis vius d’aquest passat al qual em referia. I per celebrar tanta unió i complicitat aquest any, els veïns del primer tram, al coincidir amb el 75aniversari que fan catifa, la seguiran fent  i com a cosa extraordinària enllaçaran el tram de carrer amb  la plaça que els hi és més propera, formant una sola catifa, amb la sorpresa afegida que culminarà amb l’ornamentació d’un Cap de la Vila que sempre desperta admiració. Això vindrà a ser com un homenatge als veïns que han viscut en aquelles cases de portes grans que es trobaven abans de la del cancell. Darrera la qual sigetanes i sitgetans, dels que anomenem de tota la vida, han mantingut una llarga amistat amb la qual la convivència ha estat fàcil i de molt bon trampejar.

     I els mateixos mèrits tenen la resta de carrers que fan catifes, perquè tot i haver desaparegut els pilars, sembla que aquests tenien uns fonaments tan sòlids que avui encara és manté la tradició. Un altre tram emblemàtic  de carrer era aquest del final del carrer Major. Amb la família Font, la Lucia i la Carme, esposa d’en Josep de l’Eco, la Isidra Sabaté, la Nuri Llorens de ca la Candelaria, amb les de can Costa i fins i tot la incombustible Ángeles, la dona de confiança de can Font, tanmateix em sembla que se’n escapaven la Maria i la Filomena de can Mas, perquè la seva botiga, en tema catifaire, estava en terra de ningú. Per posar un altre exemple del veïnatge que col·laborava intensament en el tema que ens ocupa.

    Si més tot això no tindria raó de ser si es desmarqués de la vesant religiosa, degut a que tot es fa per acollir el pas de la processó. Una de les processons més importants del calendari litúrgic que s’han de fer ni que sigui per l’interior del temple. A Sitges hi surt des de temps immemorial i un dels testimonis que n’han deixat constància és la bonica pintura de l’Arcadi Mas i Fondevila  de l’any 1887, que es mostra la Custodia amb el tàlem davant l’altar disposat a la casa d’en Trinitat Catasús al carrer Parellades. Aquesta tradició d’aixecar aquest petits altars en determinats punts del recorregut de la processó també era habitual.

    Preparem-nos per aquest gran florida, i amb la que ens obsequia la natura. Perquè en punts estratègics del poble  la gaudim quan entrem o sortim de les cases, o simplement hi passem per davant. I tot l’agraïment és poc per reconèixer el mèrit i l’esforç de les persones que ho fan possible: fent catifes, cultivant els clavell de l’Exposició, o posant flors als balcons i els qui organitzen tot plegat.