LA CASA DELS "CUÑAOS "

   Abans de continuar haig de fer unes puntualitzacions. Aquesta casa del carrer Carreta 26 no era propietat, com sembla que doni entendre amb aquest anunciat de les persones, el parentesc dels quals apunto, sinó que llavors n’era propietària la Montserrat Ginestà Robert, descendent  del germà del Dr. Robert. També cal aclarir el terme de cunyats ( escrit segons la terminologia que ells feien servir i per la qual es van fer populars) on només hi havia un cunyat, que ho eren de forma recíproca, tanmateix un d’ells feia servir tant l’expressió  que donava la sensació  que tots als qui tractava eren els seus “cuñaos”.

   La història té un rerefons mariner, senzilla però molt interessant perquè dona rellevància a la vida d’uns pescadors de la bonica població de Roquetes de Mar, a la qual ens uneix el mateix mar Mediterrani. Un dels seus veïns, en Juan Cano López, venia a fer la temporada de pesca a Barcelona fins que, un cop casat amb la Maria Sánchez Oyonarte,  va decidir portar la família aquí. Sitges els va acollir i per sempre més  es van quedar entre nosaltres. Casat amb una germana de la seva dona, la Rosa Sánchez Oyonarte, en Mauricio Sebastián Sevilla també va venir a Sitges a treballar en el mateix ofici de pescador. Uns i altres desprès de viure en diferents cases, es van establir en aquesta del carrer Carreta. A partir d’aquí en Sebastian cada vegada que es referia a en Juan Cano, ho feia amb la terminologia del “cuñao”. I tant en va fer servir aqueta denominació que a en Sebastian tothom el coneixia pel “cuñao”. Home baixet d’estatura però, com tota la família amb un cor gran i generós.

 Fills d’en Juan Cano  i la Maria Sánchez són en Joan  Cano Sánchez i la Maria Cano Sánchez. I d’en Mauricio i la Rosa: l’Antonio, al qual la veu popular també va rebatejar com en “Nono”, paleta de professió i com a curiositat dir que va ser, durant un temps, vocalista dels Iberos del Jazz. L’altre fill en va ser en Miquel que va exercir l’ofici de tallador, una especialitat que va dominar amb molta professionalitat. Mentre que la filla és la Rosa, casada amb en Josep Roca, professor que va ser de golf.

   Tot això ve a tomb perquè la setmana passada vam celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors. En uns moments en què Sitges, que va ser un poble on en el seu mar hi feinejaven molts d’ells, amb les seves barques o anant de jornal, n’han quedat tres de mal comptades. Si més no continua sortint la processó de les barques , que és esperada per molta gent que saluda el seu pas des diferents punts del nostre litoral. Presideix la processó  la imatge de la mare de Déu, a la qual tanta devoció li han tingut aquells pescadors i actualment la segueixen tenint les seves famílies, les quals vetllen per aquesta continuïtat i per donar també lluïment al pas de la Pietat, que tots coneixem per la Mare de Déu dels Mariners, que surt durant la processó del divendres Sant i que prèviament és exposada en la bonica i espaiosa entrada d’aquesta  casa del carrer Carreta. I que durant molt temps n’han tingut cura la mateixa Maria Cano i una altra filla de pescador, la Toni Magan i que segueix tenint continuïtat amb la Isabel Ferrer Carbonell, filla de l’Americano, entre altres.

    També en aquesta històrica vorera en Joan Cañameras s’hi asseia, ell vivia en els baixos junt amb la Conxita Sauch, la seva muller i fills. Seguint l’ofici del pare, en Xavi va ser un bon pescador.  En Joan tenia una  manera molt particular de seure, ho feia amb el respatller de la cadira a davant on a damunt hi acomodava els braços. O quan també repassava les xarxes, ho feia assegut només entrar al portal i la xarxa la posava a damunt del respatller d’una cadira més baixa disposada en la vorera.

   Aquesta imatge s’avenia a l’activitat dels seus estadants, tots pescadors. Els Tinos, la família Roses, junt amb el Salvador Tutusaus, completaven el nombre de famílies que vivien a la casa. I que la presència dels “cuñaos” va ajudar a recavar  la popularitat d’aquest espai. Perquè quan es parlava d’aquests personatges, tan ben identificats amb el seu parentesc, tothom sabia ubicar-los en el carrer i en la casa. On no només els pescadors tenien el seu protagonisme, sinó que també el carrer va ser molt freqüentat pels joves que hi acudien cada dia camí de l’escola, de la qual n’era responsable el mestre  Sebastià Cabestany. En un bocí de Sitges que flaireja a mar i on els seus estadants hi feinejaven cada dia. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol del 2025 )

ELS GARROFERS DE RIBES

    En totes les terres que són fèrtils hi germina el que és més comú al territori. El nostre poble ha estat, i ho continua sent: terra de sembrats, d’horts, de vinya, de garrofers... Tot i que amb el creixement del poble, moltes de les terres de cultiu s’han vist urbanitzades i d’aquesta manera, la modernitat, ha segat qualsevol altre creixement que no sigui el de noves construccions.

    Quan s’arribava a la creu, venint de Sant Pere de Ribes, desprès de deixar unes frondoses vinyes, sortosament encara formen part d’aquest paisatge, descendíem a frec del bosc de can Burguera i entre camps de garrofers, alguns dels quals encara es mantenen arrenglerats, però no agrupats. També a l’altre costat de can Milà hi havia un camp d’aquests arbres, amb un tancament molt original, al capdamunt,  la paret feia unes ondulacions.

    Tanmateix el poble on més garrofers s’han alternat en el paisatge, ha estat a Sant Pere de Ribes. Just a l’entrada del poble, a banda i banda de la carretera, n’hi havia camps sencers, mentre que la vinya s’estén, encara ara, per darrera els dominis de l’església vella i el castell, enllaçant amb l’ermita de Sant Pau, on tota aquesta franja camperola segueix conservant les reminiscències d’un poble de pagès. Que per a nosaltres, la gent de mar, era i ho continua sent, un referent camperol.

     Però com Sitges, Ribes ja tampoc és el que era i igual que aquí, aquells camps de garrofers s’han urbanitzat i el paisatge ha canviat ostensiblement. Però el destí ha volgut que, tot i que ara dispersats,  encara en pugem  trobar algun exemplar.

    Entre els seus veïns, desprès ho va ser de Sitges, hi havia en Magí Fontanals, a qui tots coneixien com en Maginet dels Vinyals, per haver nascut en aquesta masia del seu terme. En Magí es pot dir que era vinyataire, per haver tingut cura  de les vinyes, si més no al ser un home fet entre aquestes últimes i camps de garrofers, no va perdre mai el seu interès per aquests. Així que sempre el veies, desplaçar-se amb bicicleta i acompanyat d’un sac petit, al qual hi havia adaptat uns cordills que li servien per penjar-lo i acomodar a la seva esquena, de manera que si en el seu trajecte coincidia amb un garrofer, en Magí parava i recollia les garrofes que es trobaven a terra del contorn de l’arbre i les  anava disposant a l’interior del sac. Un pagès que rendia culte als garrofers i a la vinya i que va viure, com molts, la gran gelada del febrer de l’any 1956 que va matar molts garrofers i oliveres,  per a que ens donem compte de la magnitud d’aquesta, ja que són uns arbres molt resistents al fred.

    I entre els que hi ha dispersos pel poble de Ribes, hi trobem aquest que és al tombar de l’Ajuntament, el qual ha quedat integrat dintre el casc antic. On també algunes cases mostren, en les seves entrades, unes parres que ombregen la intimitat exterior de la llar. 

     Aquest garrofer de la fotografia, està a frec de la que havia estat la barberia de la família Fortuny. Els Cubanos, com se’ls coneixia, perquè els dos germans bessons de la casa en Joan i en Santiago i també l’Ismael van néixer a Cuba. El qui estava més a la barberia era en Joan Fortuny i Mañé, tot i que el seu germà, en Santiago, que tenia una altra feina, tot sovint l’anava a ajudar i a participar de les tertúlies familiars i en la dels clients que hi acudien, atenent que les barberies han estat sempre una càtedra del saber. Un espai on s’ha practicat l’oratòria popular, que aplega totes les disciplines que sorgeixen del viure quotidià. 

    Pel que fa a l’Ismael, també va néixer a Santiago de Cuba a l’any 1931, tot i que hi va estar poc, va arribar a Ribes amb la seva família  a l’any 1932. Des de ben petit va mostrar una gran afició per la música, arribant a ser un bon trompetista i violinista. Desprès de la mili s’establia a Manlleu, on avui encara hi resideix. I que, malgrat totes les activitats que ha desenvolupat, l’ofici de barber, que va heretar de la seva família, l’ha acompanyat per sempre més. Sense perdre, tampoc, els seus orígens i neguits ribetans, desenvolupats a l’entorn d’aquest garrofer, que encara es manté en el seu lloc, com a testimoni d’un passat i molt proper a un veïnat, el d’aquest espai tan cèntric del poble de Ribes. Entre a cals Cubanos, can Tabaco Xic, la Casa Cremada, can Geló, can Queixalot, la casa d’en Lluís de can Guineu.

                                              J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2025)  

CAMÍ DE LA PLATJA

       Als anys vuitanta, noranta… durant els matins dels  dies festius de l’estiu, quan arribava un tren procedent de Barcelona, baixava a la nostra estació una nombrosa generació. I principalment el jovent  venien equipats de potents ràdio-cassets, engegats  a tot volum, mentre es dirigien camí de la platja, tampoc hi faltaven les neveres portàtils para-sols i tota mena d’estris. 

    La tècnica ha simplificat la cosa i aquells aparells tan grans d’àudio han quedat reduïts al mòbil que també ofereix gran diversitat de música, que pot ser escoltada mitjançant auriculars. Les preferències, en quant a les platges, també s’han diversificat, així com els mitjans de locomoció i que, degut a que els trens no van gaire a l’hora la gent ha buscat altres alternatives  per arribar a la platja. 

     No cal dir que els que vivim a la vila ho tenim molt fàcil i d’aquesta manera, a primeres hores del matí ja observem un continuat moviment de veïns que fan camí entre els carrers que hi condueixen. I, com l’anar a caminar, cadascú també té les seves preferències, em reflexió a l’hora d’anar  i a la de tornar. Hi ha qui prefereix anar-hi aviat i així el retorn coincideix en el moment en què aquesta es troba en el seu punt més alt d’ocupació. El carrer Bonaire és un bon punt per prendre el pols a aquest anar i venir de banyistes.

    Al capdamunt, veïns de l’antiga redacció de l’Eco, hi ha la casa de la Maria Roca i Escolà, casada amb en Josep Vadell i Milà. La Maria cada dia, quan podia l’acompanyava el marit, feia aquest tros de carrer que els separava de la platja. La seva presencia s’afegia a la de tants altres banyistes que, equipats amb la cadira plegable i l’ombrel·la, feien el mateix recorregut i fins i tot, una vegada allà, coincidien amb les amistats que es retrobaven i junts gaudien dels moments més refrescants de l’estiu. 

    La Maria a finals de l’any passat ens va deixar i amb ella es va perdre quasi bé el darrer testimoni dels antics veïns d’aquest carrer Bonaire que, igual que altres, van veure la transformació de la platja que els hi era més propera, la de les barques. Es pot dir que era la preferida per la gent de Sitges, potser per la seva identificació amb els pescadors, quan uns i altres es coneixien i sabien de qui era la barca a la qual hi repenjaven l’esquena mentre estaven asseguts a la sorra. Un detall que es repetia estiu darrera estiu i que la Maria, amb el seu barret, s’avenia amb  la imatge de la dona sitgetana que mostrava la seva coqueteria fins i tot per anar a banyar.

       Hi va haver uns anys que la gent, per fer aquest recorregut, feia servir el barnús, indumentària que mostrava proximitat entre el domicili i la platja i una imatge molt estival. Recordo amb molta simpatia a la família d’en Manel Duran i Capdevila que, junt amb la seva muller Soledat Carbonell i el seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, un darrera de l’altre anaven, des de casa seva davant de l’Ave Maria, a banyar.  Coincidir amb ells, i amb els seus costums, eren els petits detalls que es diferenciaven de la resta de dies de l’any. 

    Als baixos de la casa de la Maria Roca, la Maria Hernández, esposa de l’Esteve Sucarrats, hi va disposar una botiga d’articles per a la platja, en un carrer on fins i tot el nom és suggestiu, Bonaire. Més avall, a la casa que fa cantonada amb el carrer Joan Tarrida, en Josep Rafel i Sala, juntament amb la seva esposa, la Montse, van obrir la que podríem dir que va ser la primera botiga especialitzada en la venda de discs de vinil.

    Els camins que condueixen a la platja són els mateixos  de sempre, no així el veïnat ni les persones que hi transiten, s’hi ho comparem en anys passats. Del carrer Bonaire l’única botiga que hi queda, d’aquells anys, és l’espardenyeria de la Josefina Albors que va començar  regentant  l´Elvira, la mare d’aquesta, i que ara ho fa el seu net, en Joan Muñoz i Albors. Tot canvia, sortosament el mar està en el mateix lloc, tot i que els entesos diuen que va pujant cada vegada una mica més de nivell. Ja els hi dic a uns amics que viuen a la urbanització de Santa Bàrbara, que arribarà el dia que estaran a primera línia de mar. Déu faci que mai es compleixin els meus pronòstics.

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juliol del 2025)

LA SITGETANA QUE ESTIMAVA LES FLORS

    Les persones arribem i marxem d’aquest món complint un destí, tanmateix néixer a Sitges i  caminar pels camins que ens ha traçat la vida sense deixar de vista, fins a l’últim moment, el nostre poble, és un autèntic  privilegi. I si a més qui ho fa està dotat d’una acurada sensibilitat, la joia és complerta.

    També és veritat que la nostra vila ofereix un ampli ventall de raons, a quina més interessant i atractiva, per a que amb elles fomentar i enfortir aquesta sensibilitat a la qual em refereixo. Sitges ha evolucionat i amb aquesta evolució han canviat moltes coses, potser la que més es fa evident és que pel camí hem deixat molts testimonis d’un passat que compaginava la vida ancestral de les persones amb l’art i amb altres detalls i activitats amb les quals hi anava associat el nom de Sitges.

   Hi trobàvem, també, fàbriques i tallers de calçat que donaven feina a molta gent. Pescadors i gent de la pagesia, treballadors dels diferents oficis que formaven l’ampli teixit laboral, abans de la irrupció del turisme. Un dels carrers que concentrava una mostra de tot l’esmentat era el carrer Espalter, amb una fàbrica de calçat, una de gel i una fàbrica de capses de cartró, entre altres. Aquesta darrera era propietat del Sr. Selva, una institució també dintre del món associatiu de la Vila. Casat amb la Sra. Consol Soro van tenir dues filles, la Consol i la Maria Selva i Soro va fer una mala passada. Un dia d’estiu es trobava la família a la platja de Sant Sebastià, el  pare amb l’aigua que no li arribava ni al genoll, va caure desplomat, ferit de  mort.

      A la mare de les noies la Consol Soro, li va tocar tirar endavant la família, la veia anar i venir cada dia de la fàbrica de les capses on hi acudia a treballar i a vetllar pel llegat. El seu tarannà jovial la va acompanyar la resta de la seva vida, una manera de ser que van heretar les seves filles. A més la Consol es va sentir atreta per les flors, com els clavells, i va continuar amb la tradició familiar.

    La seva senzillesa i amabilitat eren un tret molt característic de la seva personalitat. Portada per aquest amor per les flors, mossèn Joaquim Comas i Xirau li va demanar si podia tenir cura de posar flors a l’altar major de la nostra església parroquial. Una dedicació que va portar a terme fins que va irrompre la  pandèmia. Cada diumenge i festa de precepte les flors que engalanaven aquets espai i la celebració corresponent, era obra de la Consol. Ben pocs sabíem de l’autora d’aquest detall que, amb acurada elegància, les flors eren presents en totes les cerimònies litúrgiques. Aquest anonimat deia molt a favor d’ella, perquè ho feia sense cap afany de protagonisme. I tampoc a ningú se li va ocórrer  fer-ne menció, així que unes flors tan visibles, ben disposades i ben combinades, semblaven posades allà per art de l’encanteri.

     Molt abans, la Consol, s’havia casat amb en Jaume Carreró i junts van compartir els encants de Sitges, als quals tot sovint m’he referit i també van saber gaudir dels altres indrets que igualment visitaven. En Jaume va passar  a dirigir la fàbrica de les capses de cartró, però  sempre va estar amatent a l’afició de la Consol per les flors. Més enllà del mateix carrer Espalter, el pare d’en Jaume també era el gerent de la fàbrica del gel. En una època en què aquest era mot apreciat per refrescar aquelles simples interioritats d’unes neveres que propiciaven que la gent, igual com anaven a comprar el pa i la llet, a l’estiu s’hi afegia el gel. 

    Entre tot això les flors tenien el seu protagonisme, com el continuen tenint ara, si més no la Consol ja no hi és per a que les mimi com tan bé ho sabia fer. Un cop ha passat aquests dies, quan una florida generalitzada ha estat el tema predominant, l’he volgut recordar com la sitgetana que estimava les flors, com les  que  va posar a la casa on vam ser batejats, vam rebre la primera comunió i més d’un s’hi ha casat. Quin millor lloc on lluir una florida que semblava caiguda del cel i que és des d’on ara ella s’ho mira.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juliol del 2025)

DE FESTA EN FESTA

                   La casa de can Bricullé mira al Poble Sec

    Acabem de celebrar la festivitat de Sant Joan i amb ella hi va associada la festa del Poble Sec. Sempre he trobat molt curiós que Sitges, que és poble, compti amb un dels seus barris que també assoleix la mateixa denominació. Un conjunt de cases, disseminades, que es van anar agrupant entre vinyes i camps i on es van traçar carrers. Encara recordo que un dels camins més principals d’aquest indret, el camí de la Fita, que arriba fins el coll que s’identifica amb el mateix nom, tenia el seu començament entre marges i a frec  del camí dels Capellans.

    També s’accedia al Poble Sec, des de les cases de ca l’Antoniet, on el camí passava per ca la Blanca i Can Bricullé. I una altra punt de confluència era des de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Una institució que va complir 700 anys i ha estat, ho continua sent, el redós de la gent de casa nostra. 

    El camí principal, el d’aquesta entrada que he descrit, era un camí de carro, pel qual hi transitaven la gent de la pagesia, que tenien terres per aquest verals i també els de les masies ubicades en el  Massís del Garraf. Amb un altre punt de referència, el conegut com a Corral de la Vila, un espai on la llet n’era la protagonista. Curiosament, amb la transformació de tot plegat, aquet Corral ha esdevingut el centre d’un altre beguda reconstituent, la Malvasia.

    També l’indret va esdevenir bressol d’unes florides espectaculars. Davant l’evidència, tan ufanosa, a aquell espai  se’l va conèixer amb el nom de Floreal. Curiosament, anys més tard, en una de les cantonades en Pepe Cara hi va anar a viure amb la seva família  i en tota la  façana de la casa hi va penjar cossis pintats de vermells on hi havien plantats geranis del mateix color, el conjunt de tot plegat feia tal goig que era l’admiració de tothom, tan sitgetans com turistes, perquè fins allà també hi van arribar, i feien estada en la mateixa pensió que l’home tenia oberta sota el suggestiu anunciat: “Pensión Pepe”. La seva ornamentació floral li havia valgut el reconeixement del jurat que ja llavors, com ara, distingeix  la motivació que sempre han tingut les sitgetanes de posar flors als balcons. Petits, grans detalls, que s’afegien al bategar d’un barri que anava creixent, al mateix temps que despuntaven els valors de veïnatge i de bona entesa amb els veïns del Poble Sec  i amb als que vivim més enllà, cap a l’altra  banda de la via del tren.

   Això fa que de poble a poble no hi hagin rivalitats, sinó la complicitat de conviure plegats amb bona harmonia  i amb ganes de fer coses conjuntament. Que el Poble Sec tingui la seva pròpia Comissió, la qual organitza la seva festa, diu molt al seu favor, perquè això equival a que el veïnat s’involucra en aquests detalls que ajuden a que la denominació de poble vagi acompanyada d’elements que no el desvirtuen, tot el contrari. 

    La Trinitat, Corpus, Sant Joan, són el pòrtic de l’estiu. Raons més que suficients que fan possible aquest retrobament entre els veïns de dos pobles, que s’apleguen sota la mateixa bandera i, també, sota el mateix nom, Sitges. I amb tot això la nit assoleix un protagonisme especial, com la del dissabte al diumenge de Corpus, on el veïnat del centre del poble es reuneix per tallar flor, dibuixar els carrers i fer catifa, per a l’endemà oferir una florida tan artística que causa admiració. Aquest any amb l’encertada novetat d’enllaçar el carrer Jesús amb el Cap de la Vila. I amb el bonic detall d’escenificar les portes de les cases dels veïns de sempre. La següent nit també és de les esperades, al Poble Sec i a qualsevol racó del nostre terme. Nit de revetlles, coca i tradició, nit de poc dormir, amb raó la més curta de l’any.

    Ha passat Sant Joan i som a les vigílies de Sant Pere, festa que toca celebrar als nostres veïns de Ribes. Mentre que un detall persisteix al pas del temps, la casa de Can Bricullé, la de ca la Blanca ha quedat tapada per noves construccions. L’escaire que es forma a Can Bricullé marca els límits del Poble Sec amb la muntanya, on un petit detall, col·locat en la seva paret  lateral  informa que Montserrat es troba a 64 Km a peu, quan aquell indret també està de celebració. Vet aquí que allà  on anem hi ha festa i, sobretot, moltes ganes de celebrar-la.  

                                             J.Y.M.

     ( Article publicat publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2025)

LA FLORIDA DE DAVANT LA PORTA

     

  

   Hi ha petits privilegis que es fan mirar i que són tan a prop de la intimitat familiar que, com és el cas, abans d’entrar a casa conviden a parar-se un moment per gaudir d’aquest espectacle floral. No tothom té la sort de sortir de casa i coincidir amb unes florides exuberants i tan vistoses com aquestes. 

    Ve a ser com el preàmbul de la festivitat del Corpus, on en molts carrers, davant de les portes de les respectives cases, s’hi estenen  boniques catifes de flors. Moltes d’aquestes cases disposen d’entrades grans, on dies abans d’aquesta festa, els veïns s’hi reunien per desfullar i tallar flor. Fins que actualment aquesta feina es fa a la nit de la vigília, mentre hi ha qui dibuixa el carrer altres preparen les flors. Tot això té un mèrit, perquè han passat els anys i la tradició segueix viva, més si tenim en compte que moltes de les cases on s’estén la catifa han canviat de propietaris, o  aquells veïns que en formaven part malauradament ja no hi són.

    Si més no hi ha un veïnat, el del carrer Jesús, que continuen fent pinya a aquesta tradició que, en aquest cas ha passat dels avis als nets, donant exemple d’un veïnat que va a la una. Sent la persona més representativa, la Maria Matas i també en Gaudenci Mirabent que són els testimonis vius d’aquest passat al qual em referia. I per celebrar tanta unió i complicitat aquest any, els veïns del primer tram, al coincidir amb el 75aniversari que fan catifa, la seguiran fent  i com a cosa extraordinària enllaçaran el tram de carrer amb  la plaça que els hi és més propera, formant una sola catifa, amb la sorpresa afegida que culminarà amb l’ornamentació d’un Cap de la Vila que sempre desperta admiració. Això vindrà a ser com un homenatge als veïns que han viscut en aquelles cases de portes grans que es trobaven abans de la del cancell. Darrera la qual sigetanes i sitgetans, dels que anomenem de tota la vida, han mantingut una llarga amistat amb la qual la convivència ha estat fàcil i de molt bon trampejar.

     I els mateixos mèrits tenen la resta de carrers que fan catifes, perquè tot i haver desaparegut els pilars, sembla que aquests tenien uns fonaments tan sòlids que avui encara és manté la tradició. Un altre tram emblemàtic  de carrer era aquest del final del carrer Major. Amb la família Font, la Lucia i la Carme, esposa d’en Josep de l’Eco, la Isidra Sabaté, la Nuri Llorens de ca la Candelaria, amb les de can Costa i fins i tot la incombustible Ángeles, la dona de confiança de can Font, tanmateix em sembla que se’n escapaven la Maria i la Filomena de can Mas, perquè la seva botiga, en tema catifaire, estava en terra de ningú. Per posar un altre exemple del veïnatge que col·laborava intensament en el tema que ens ocupa.

    Si més tot això no tindria raó de ser si es desmarqués de la vesant religiosa, degut a que tot es fa per acollir el pas de la processó. Una de les processons més importants del calendari litúrgic que s’han de fer ni que sigui per l’interior del temple. A Sitges hi surt des de temps immemorial i un dels testimonis que n’han deixat constància és la bonica pintura de l’Arcadi Mas i Fondevila  de l’any 1887, que es mostra la Custodia amb el tàlem davant l’altar disposat a la casa d’en Trinitat Catasús al carrer Parellades. Aquesta tradició d’aixecar aquest petits altars en determinats punts del recorregut de la processó també era habitual.

    Preparem-nos per aquest gran florida, i amb la que ens obsequia la natura. Perquè en punts estratègics del poble  la gaudim quan entrem o sortim de les cases, o simplement hi passem per davant. I tot l’agraïment és poc per reconèixer el mèrit i l’esforç de les persones que ho fan possible: fent catifes, cultivant els clavell de l’Exposició, o posant flors als balcons i els qui organitzen tot plegat.