La tècnica ha simplificat la cosa i aquells aparells tan grans d’àudio han quedat reduïts al mòbil que també ofereix gran diversitat de música, que pot ser escoltada mitjançant auriculars. Les preferències, en quant a les platges, també s’han diversificat, així com els mitjans de locomoció i que, degut a que els trens no van gaire a l’hora la gent ha buscat altres alternatives per arribar a la platja.
No cal dir que els que vivim a la vila ho tenim molt fàcil i d’aquesta manera, a primeres hores del matí ja observem un continuat moviment de veïns que fan camí entre els carrers que hi condueixen. I, com l’anar a caminar, cadascú també té les seves preferències, em reflexió a l’hora d’anar i a la de tornar. Hi ha qui prefereix anar-hi aviat i així el retorn coincideix en el moment en què aquesta es troba en el seu punt més alt d’ocupació. El carrer Bonaire és un bon punt per prendre el pols a aquest anar i venir de banyistes.
Al capdamunt, veïns de l’antiga redacció de l’Eco, hi ha la casa de la Maria Roca i Escolà, casada amb en Josep Vadell i Milà. La Maria cada dia, quan podia l’acompanyava el marit, feia aquest tros de carrer que els separava de la platja. La seva presencia s’afegia a la de tants altres banyistes que, equipats amb la cadira plegable i l’ombrel·la, feien el mateix recorregut i fins i tot, una vegada allà, coincidien amb les amistats que es retrobaven i junts gaudien dels moments més refrescants de l’estiu.
La Maria a finals de l’any passat ens va deixar i amb ella es va perdre quasi bé el darrer testimoni dels antics veïns d’aquest carrer Bonaire que, igual que altres, van veure la transformació de la platja que els hi era més propera, la de les barques. Es pot dir que era la preferida per la gent de Sitges, potser per la seva identificació amb els pescadors, quan uns i altres es coneixien i sabien de qui era la barca a la qual hi repenjaven l’esquena mentre estaven asseguts a la sorra. Un detall que es repetia estiu darrera estiu i que la Maria, amb el seu barret, s’avenia amb la imatge de la dona sitgetana que mostrava la seva coqueteria fins i tot per anar a banyar.
Hi va haver uns anys que la gent, per fer aquest recorregut, feia servir el barnús, indumentària que mostrava proximitat entre el domicili i la platja i una imatge molt estival. Recordo amb molta simpatia a la família d’en Manel Duran i Capdevila que, junt amb la seva muller Soledat Carbonell i el seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, un darrera de l’altre anaven, des de casa seva davant de l’Ave Maria, a banyar. Coincidir amb ells, i amb els seus costums, eren els petits detalls que es diferenciaven de la resta de dies de l’any.
Als baixos de la casa de la Maria Roca, la Maria Hernández, esposa de l’Esteve Sucarrats, hi va disposar una botiga d’articles per a la platja, en un carrer on fins i tot el nom és suggestiu, Bonaire. Més avall, a la casa que fa cantonada amb el carrer Joan Tarrida, en Josep Rafel i Sala, juntament amb la seva esposa, la Montse, van obrir la que podríem dir que va ser la primera botiga especialitzada en la venda de discs de vinil.
Els camins que condueixen a la platja són els mateixos de sempre, no així el veïnat ni les persones que hi transiten, s’hi ho comparem en anys passats. Del carrer Bonaire l’única botiga que hi queda, d’aquells anys, és l’espardenyeria de la Josefina Albors que va començar regentant l´Elvira, la mare d’aquesta, i que ara ho fa el seu net, en Joan Muñoz i Albors. Tot canvia, sortosament el mar està en el mateix lloc, tot i que els entesos diuen que va pujant cada vegada una mica més de nivell. Ja els hi dic a uns amics que viuen a la urbanització de Santa Bàrbara, que arribarà el dia que estaran a primera línia de mar. Déu faci que mai es compleixin els meus pronòstics.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juliol del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada