Però és la castanyada la que s’ha de salvaguardar, perquè gràcies als nostres avantpassats perdura en els nostres dies. Una tradició a la qual l’acompanya el vi dolç, el moscatell o la Malvasia. En una nit, la vigília del dia de Tot Sants, que reuneix a famílies i amics a l’entorn d’una celebració nostrada.
Tot i que el passat cap de setmana va ploure i les temperatures han baixat, no fa el fred que ja feia en aquestes dates. La imatge amb la qual il·lustro l’article és un testimoni del que acabo de dir. La clienta de la castanyera espera arropada dintre d’un abric, mentre que les castanyes acabades de torrar i embolcallades amb paper de diari, l’escalforeta que transmeten, servia per escalfar les mans.
Aquestes dates també van associades al costum d’anar a fer una visita al cementiri. El nostre, tot i que és un lloc no gaire agradable, per la seva situació conserva quelcom que el fa diferent. Quan encara no s’havia anat imposant les làpides de marbre, els familiars dels difunts avisaven als seus pintors per a que aquests anessin a fer un repàs de les lletres pintades que sobresortien damunt la blancor. Això propiciava que tots els pintors coincidien dintre del seu recinte, un fet insòlit durant la resta de l’any.
Mentre això passava, la gent de la pagesia restava amatent al vi novell, que era quasi a punt de poder-lo oferir a la clientela, aquella que tots els cellers tenien. Per aquestes vigílies de Tot Sants, i més en concret l’11 de novembre festivitat de Sant Marti, hi havia per costum posar aixeta a la bota. Un detall que, per esperat, era motiu de satisfacció. A casa nostra hi havien molts cellers, per la qual cosa el transit de garrafes es feia evident, degut a un costum molt secundat: durant les menjades la gent acostumaven a beure vi, mentre que l’aigua es feia servir per a prendre les pastilles i fer gàrgares amb bicarbonat.
Una tardor amb els pàmpols de cap a caiguda que assoleixen un color d’ocre i castanya, entre les vinyes que arribaven pràcticament fins a mar. Com les que hi havia per l’entorn de l’ermita del Vinyet i que una d’aquestes era propietat de la família Milà de can Tayo, que tenien la casa, amb estructura de masia, en una cantonada de la plaça de la industria i a l’altre cantó de davant hi havia el celler. Una vegada l’àvia de la casa va baixar a un cup on no hi havia res, si més no del cup del costat s’havia filtrat el diòxid de carbònic, el qual va provocar la mort de la senyora. Aquest accident, malauradament, es produïa sovint entre la gent de la pagesia, si no prenien les precaucions pertinent quan es tractava de baixar-hi.
Una plaça, aquesta de la Industria on hi predominaven més els pescadors que els pagesos. Doncs al costat del celler, en Mingo González i la Conchita Torrens hi van obrir una peixateria i a l’altra cantó de can Tayo hi vivien dos pescadors, l’Avorrit i el Dimoni Vermell a més d’un alcalde, l’alcalde de Múrcia.
Mentre això era així, en aquests dies existia molta afició a anar a caçar al parany, sent els dijous i els caps de setmana els dies escollits per anar-hi. Hi feien cap també els caçadors d’escopeta a darrera de les llebres i els dels paranys per a caçar els pobres passerells que acabaven dintre l’arròs o a la cassola.
I que millor que unes estrofes de la Magda Altabella Ramos per posar el colofó a l’article, que ha titulat La Tardor: Les castanyes s’esberlen/ abrusades pel foc/ els ocres tardorencs / m’engrapen la memòria./ Just que comença novembre,/ he dut un pom de flors/ al fossar on s’hi enterren/ les quimeres i els somnis./ L’enferrissat calfred/ que furga el moll de l’os/ em fa avinent l’hivern/ que a peu de gat s’acosta.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada