Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.
D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall.
Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.
A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.
El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.
Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.
Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar.
J.Y.M.
( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada