A la banda oposada del cantó de can Perico, el mar posa els límits a una costa -la que ens pertoca- que s'estén des de les Botigues fins a les Coves. Som un poble amb uns termes molt limitats i relativament amb poca extensió de terreny.
En aquests darrers anys estem sent testimonis de la urbanització de les terres que eren treballades: vinyes, camps de blat, d'ametllers i garrofers... Que van des de can Robert fins a can Pei i de Santa Bàrbara a la Creu de Ribes.
S'han obert nous carrers, que ofereixen un aspecte de marcada solitud, per la qual cosa esdevé un plaer caminar per ells. Una mena de privilegi i al mateix temps de nostàlgia, perquè ens adonem que amb tot això desapareix el bocí de Sitges que mostrava el seu aspecte més camperol, on els darrers pagesos que en tenien cura van donar per acabada la seva vida laboral. I en aquella terra que havia estat productiva hi van créixer les males herbes, convertint l'indret en un mas perdut. Però no per a tothom, de seguida s'ha convertit en terreny adobat per a l'especulació. Es fa pales en aquests nous carrers, que si quelcom de positiu tenen, és que un porta el nom del mestre Manuel Torrens Girona i un altre el del metge Joan Martínez Sardà. Dos sitgetans, l'un de reconeguda vàlua musical i de meritosa tasca didàctica. I en Juan un excel·lent especialista dintre la seva professió, a qui a més l'honorava la seva predisposició a ajudar als més necessitats.
Tot seguit es fa evident la nova construcció de vivendes i s’intueix que ben aviat aquests carrers que, ara són molt tranquils, no tardaran gaire a oferir els senyals més eloqüents del viure en comunitat de veïns. Aquest silenci que ara encara hi fa les últimes rebolcades, em recorda que era el mateix que desitjaven els responsables dels nombrosos paranys que existien en aquesta generosa llença de terreny. Que si hi passaves a prop, sortia el caçador, que guardava immòbil el moment de tensar les teles, i et convidava a que t'apartessis, doncs la teva presència espantava als indefensos ocellets. Paranys que han estat substituís per unes ben condicionades casetes d'informació i venda dels pisos en construcció, que estan delerosos que els passerells que transiten per aquests indrets hi entrin. Perquè entre tots algun que altre hi quedarà atrapat i els bancs s'encarregaran de posar les condicions a la llibertat.
Poc a poc Sitges va perdent la seva identitat. Ho demostra que a dia d'avui queden molt pocs tallers de sabates, quan aquesta activitat va ser molt important per l'economia del poble. I a falta de gent que es dediqui a la pagesia les terres han quedat hermes, però no desaprofitades. I si guaitem cap a la banda de mar, ens adonem que només quatre pescadors, amb les seves respectives barques, surten a pescar. Així estan les coses.
Amb tot en el poble existeix un cantó que ofereix una perspectiva privilegiada, on el temps sembla que s'hagi aturat en ell i que la vila s'acabi allà mateix. Així ho pensarà el visitant que s'apropa al Baluard des de la plaça de l'Ajuntament i la vista se li perd per damunt del mur on hi ha el canó, allà on el mar i el cel semblen ajuntar-se. El cantó que s'estableix entre el mur i la coneguda com a capella de l'Ecce Homo, és d'aquests cantons que sorprèn per la seva situació i perquè condueix a aquest indret tan singular , elegant i culturalment molt interessant, com és el conjunt de Maricel, amb el Racó de la Calma i el Cau Ferrat.
De tot el veïnat el qui més relació establia amb el Baluard era en Pepito Domingo Busquets, el qual a tothora el freqüentava degut a la proximitat amb la casa on vivia, la del costat del monument al Dr. Robert. L'home havia passat moltes hores guaitant al mar, al passeig, fins al punt de convertir-se en un observador de la transformació del poble.
En Pepito, baix d’estatura, que vestia amb gorra i fumava amb pipa, insinuava l'enigma d'una mirada llunyana que, com si talment no hi fos, guaitava amb silenci i amb posat d'home assenyat. Que es guardava la seva opinió o com a molt la compartia amb la Josefa Mirabent Camps, la seva esposa, que havia nascut a Maricel, Cau Ferrat, race de la calma, sitges, can pei, can robert, santa barbara de sitges, , la qual tot sovint també hi acudia sense treure's el seu inseparable davantal. Amb la mateixa normalitat i familiaritat que pot suposar guaitar des del terrat de casa. Però en aquest cas al costat d’un dels cantons més bonics del poble, on les mirades es perden i el mar s’hi estavella, fragmentant-se amb múltiples gotes de bromera blanca.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de juny del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada