AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)