"OKUPES" EN LA LLUNA

    Que ningú s’ho prengui malament, però per parlar de la lluna potser els nostre veïns de Vilanova serien els més indicats. I no ho dic amb cap malícia o desafiament burlesc, ja me’n guardaré prou. També els valencians hi tenen una expressió que els associa amb aquest satèl·lit de la terra, quan diguem: “estàs a la lluna de València “. Que significa estar distret, despistat, absent... però, com totes les expressions populars, té el seu raonament.   En el temps en què València estava encerclada per  muralles,  al retirar-se  el sol tancaven les portes  i només  n’hi havia una, la de Serrans, que es tancava més tard. Qui es distreia, es trobava amb aquesta última  porta tancada i havia de quedar-se tota la nit al ras, sota la lluna.

    Ella sempre ha estat tema d’inspiració, hi influeix la seva llum platejada o daurada, les seves formes. Quan és plena potser és la fase que més es fa notar i la que més espectacle ofereix. Sobretot en el nostre paisatge, quan per exemple es col·loca damunt el campanar de l’església parroquial, és un detall que influeix una gran bellesa .

   Els musclaires, quan anar a fer musclos  era una activitat molt normal  i secundada, deien que els millors, els més plens, ho estaven  quan hi havia lluna plena. I això es produïa en els mesos que no tenen r , és a dir: juny, juliol i agost.

   A la vila també s’aprofita aquesta singularitat llunàtica,  per obrir les portes dels museus. I, per exemple, des del claustre del Palau de Maricel la pompositat del satèl·lit  ofereix un espectacle que  no és pagat amb diners.

    O a la tardor, quan es repeteix aquesta  plenitud, s’organitza  “la cursa de la lluna plena”, per tal d’aconseguir fons per facilitar l’estudi i investigació  del càncer infantil, amb el record posat amb en Pau Lahoz.

   Dies enrere, que es va celebrar un concert de música clàssica a l’església parroquial, a la mitja part, els assistents van poder gaudir d’un espectacle sensacional, del qual n’era altra vegada protagonista la lluna.  Aquesta, a més de ser plena, era tenyida d’un color rogenc, que ni pintat hauria quedat tan bonic, i  tothom es va afanyar a retratar .

   Ara fa 50 anys que la lluna va rebre la visita, en  llenguatge actual,  d’uns okupes. Els primers, els únics que van  tenir aquest mèrit, els havien preparat per questa missió i per l’honor d’haver estat els primers en trepitjar-la. Darrera d’aquest moment decisiu, però, hi havia infinitat hores d’estudis, com un  important nombre d’experts als quals els hi va recaure la responsabilitat de portar a terme l’allunatge de l’Apollo 11. Aquest detall ja especifica el nombre de projectes que van precedir fins a fer possible que finalment una nau tripulada arribés a aterrar  en la  superfície  d’aquesta lluna a la qual tot el món hi guaita, i que mai abans havia rebut cap visitant. Era el 20 de juliol del 1969, quan poc després de les 20: 17, s’obria la porta de la nau i sortia a la superfície lunar el primer ésser humà que la trepitjaria, Neil Alden Armstrong. El va seguir Buzz Aldrin i els dos van estar dues hores i mitjà “passejant-s’hi” que està aviat dit. En orbita, esperant-los, es trobava l’altre astronauta, Michaell Collins.    

   Tot el món va estar pendent de l’arribada de l’home a la lluna, proesa que va ser retransmesa en directe per les televisions. Aquelles aventures, fantasioses, descrites pels novel·listes de tots els temps, es feien realitat. Sobretot va ser d’un gran impacte per les persones de més edat, que ja havien estat testimonis de les beceroles dels invents, fins llavors, més carismàtics; la industrialització de l’automòbil,  l’enlairament dels primers avions... Fins arribar a una edat que encara van aconseguir poder viure de prop, el prodigi  de l’entrada de la televisió  a les cases. Fet que els va permetre contemplar aquell esdeveniment  històric. Guaitar, com si estiguéssim allà, a les  intimitats llunàtiques, acompanyant als astronautes en el seu feixuc caminar  per la seva superfície. Una vegada finalitzat el passeig per la lluna, la mateixa tecnologia els retornava a la terra, i ja està . Com aquell que ha anat a fer, valgui la redundància, un tomb per casa.

     Una proesa, que no van ser pocs els que es van mostrar incrèduls del que estaven veient els seus ulls, i encara n’hi ha qui en dubta. Atribuint a un muntatge molt ben escenificat. El que té un mèrit  és que cinquanta anys enrere, sense estar tan avançada la tecnologia com ho està ara,  que l’home pogués deixar les seves petjades en aquest satèl·lit de la terra, situat a 384.000 quilòmetres   d’aquesta. Una “aventura”  que ha motivat a seguidors, persones que estan apuntades  en una llista per tal de poder viatjar fins a la lluna. Costi el que costi, monetàriament parlant. El que ara es pot interpretar com un somni, de ben segur que per a les futures generacions potser que arribi a ser com un viatge més, anunciat  entre les pàgines d’aquestes catàlegs tan suggestius on s’ofereixen viatges de tota mena.  

   Si anar i tornar de lluna es converteix en una normalitat, aquesta, la lluna, perdrà part del seu encant, del seu enigma, que pels  romàtics, els potetes i poetesses,  és font d’inspiració . Com un dia ho va copsar  l’autor d’aquesta  popular cançó infantil, cantada infinitat de vegades, que diu així: “La lluna, la pruna/ vestida de dol. / sa mare la crida,/ son pare no ho vol./ La lluna, la pruna/ i el sol matiner,/ sa mare la crida, son pare també.”

     Quan la lluna deixa pas al sol, sembla com si aquesta es resistís a retirar-se, perquè entre el blau del cel ressalta la seva silueta d’un color blanc difuminat. O és que esdevé obedient al que cantem : “sa mare la crida, son pare també” . I  amb això vulgui dir: - Doncs aquí em teniu.