Fa una setmana que al
Retiro va tenir lloc una vetllada memorable. Pensada per presentar el CD
amb la música de ballables que
interpretava en Janio Marti amb les seves respectives formacions orquestrals.
La iniciativa ha sorgit del seu fill, en Pinyu Martí amb el recolzament de la
seva família; el seu germà Jordi Marti, amb les respectives parelles i la Sílvia Camps Gumà, la mare dels dos xicots i l’esposa d’en Janio. Ressò
Amb només cinc
músics i la cantant, damunt l’escenari, n’hi va haver prou per estigmatitzar al
nombrós públic existent. I és que en Janio, la música del seu repertori tenia
molta força de convocatòria. I quan
entre ballable i ballable en Pinyu presentava, el veia a ell acompanyat d’aquella
sorna que el caracteritzava davant el públic. A darrera els escenaris el músic es
transformava i es convertia en un mag. Perquè amb aquesta faceta, desconeguda
per molts, en Janio entretenia als seus fent jocs de mans i explicant acudits,
tot i que potser amb tant temps d’estar junts els companys de l’orquestra ja
els sabien com el mateix repertori de ballables que interpretaven. Si més no en
els locals on anaven a actuar hi acostumava haver el cafè del poble, que precedia a la sala de ball, allà ell aprofitava per
desplegar les seves arts de mag, per admiració de tothom.
El mateix Pinyu
també és un home espectacle, la seva manera de tocar la bateria és tot un art
que meravella al públic. Emprant moviments
i tècniques de mag , perquè en uns
instants, fa sonar timbals plats i bombo, i ho fa quadrar en el temps que marca
el compàs. Manera de ser que de jove ja va esdevenir un ídol d’aquella mainada
que el tenien com un geni, com sorgit d’un conte. Quan s’esqueia capitanejava
una colla de geganters que, amb gegants i col·legues, es presentaven a la guarderia de la Maria Teresa Olivella, al
carrer Sant Sebastià, a la qual ajudava la Pepa Pañella. La seva arribada
produïa un esclat de joia entre la mainada que res més els hagués fet tan feliços com la
presència d’en Pinyu que de seguida la
tenia armada. Si no recordo malament fins i tot hi va acoblar gralles i els
sants patrons perquè no hi va ser a temps. Es va fer gran abans d’arribar a
aquest extrem.
Amb aquesta edat va començar els estudis de
percussió, amb ells invertia moltes hores tancat on ara hi ha el Janio’s i els redobles dels timbals s’escapaven fins
al Cap de la Vila i tothom de Sitges ho relacionava amb en Pinyu que els hi
fotia pels descosits . Sortosament tots els veïns de la casa eren família i
prenien paciència tot i que a ells els hi anava com anell al dit l’expressió :
“m’ha deixat el cap com un bombo”.
Tornant a la vetllada musical va ser emotiva, pels
molts records que ens situaven en una època, la de l’exitosa trajectòria
musical del protagonista. Curiosament
dos dies després, el divendres, en la meva col·laboració a l’Eco em referia als cinquanta anys de la primera
passejada de l’home per lluna, tancava l’article amb la típica cançoneta de:
“la lluna, la pruna...”. Una cançó que de ben segur es cantava a la guardaria
de la Teresa, mentre no hi apareixia en Pinyu amb tot el seu seguici festiu.
Passats els anys, aquell mateix promotor de la moguda infantil, a la sala del Retiro, on havia triomfat el
seu pare, sonava un èxit d’aquell repertori inspirat en les novetats més destacades
del moment, ni més ni menys que la : “Tintarella
di luna,/ tintarella color latte/ tute
notte di luna pliena , tu diventi
candida”. Fantàstic colofó d’una setmana amb la lluna com a protagonista en
les altures i aquí, en la terra, en aquest raconet del món,
a Sitges, la música d’en Janio.
Moltes de les músiques que sonen són sinònim
de festa i, a casa nostra, parlar de festes es referir-se a un dia sí i a l’altre també. I aquest dilluns s’escau
anar al Santuari del Vinyet. I anar-hi
el dia de la seva festa , és abraçar-se
a la tradició i a la devoció. Una tradició molt antiga, que ha mobilitzat a un bon nombre de generacions que s’hi han
desplaçat de moltes maneres.
El més normal ha estat anar-hi a peu, però també, sobretot la gent de la pagesia, hi anaven en
carro. Els temps han evolucionat i s’hi ha afegit altres alternatives, totes
elles mecanitzades , cosa que fa que
avui anar al Vinyet ho trobem a prop.
Envoltada, com
havia estat, de masies i sínies, just ara celebrem els cent anys d’un gran
projecte que va tenir el seu punt d’inici en uns jardins que porten el nom que
aglutina tot aquell ambiciós projecte, Terramar. A partir d’aquí el paisatge
d’aquell indret va anar canviant. Camps i vinyes van acabar parcel·lats i en
aquells terrenys es començaren a construir torres senyorials. El
sector que més ha tardat ha transformar-se ha estat on estava situada la masia
de can Pei i per sobre d’aquesta la de can
Lleuger . Allà, darrera la casella de la via del tren, l’únic nucli de població
que va sorgir va ser la barriada que tots coneixem per les
Cases del Sord. I davant mateix de l’ermita, la masia dels de can Marcé de la
Plana.
Apunt
per emprendre el camí, ens acompanyaran les
noves tecnologies que ens permetran fer fotografies dels moments més
significatius i, desprès, els hi enviarem a les amistats per “Watssap”. I com que també s’ha posat de
moda això de penjar-ho tot, ho penjarem a “facebook”.
Però aquesta, la modernitat, no ha pogut suplir la devoció, que fa que ens
hi apropem, qualsevol dia de les nostres vides, envoltats de solitud, de silenci. Perquè l’estima,
la devoció no s’ha afeblit tot i el pas
del temps i dels nous invents que l’han acompanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada