No crec que els
actuals habitants de Sitges, tornem a viure cosa semblant: la imatge de la Mare
de Déu dels Dolors recorrent els carrers de la vila, sota la il·luminació i les
garlandes decoratives que anuncien les
properes festes nadalenques. Es deia,
quan un esdeveniment s’avançava a un
ordre de correlació i de lògica establert, que s’havia fet Pasqua abans de Rams. Aquesta
expressió, preferentment, s’acostumava a
fer servir quan les conseqüències
d’uns afers amorosos es sobreposaven a
la lògica. Avui, si ens ho miréssim des
d’aquesta perspectiva, el calendari estaria completament fora de lloc.
Ahir es va celebrar
la festivitat de Santa Llúcia, que és una de les festes més entranyables
d’aquestes vigílies de Nadal. I ho ha estat
per la influència que hi ha exercit el protagonisme de les modistes,
doncs cal recordar que el seu patronatge l’ostenta la susdita Santa. Per tant
una festa simpàtica si la observem des de la jovialitat que ha prevalgut en
tots els tallers de modista.
A casa nostra
ha existit una bona tradició en quant el seguiment d’aquest ofici, del qual una
de les modistes més veteranes que ens ho pot explicar, és la Glòria Argenté.
Ella viu en el carrer Parellades, el mateix que en el seu dia vaig tenir la gosadia
d’anomenar-lo carrer d’Estat Major, pel nombre de militars que hi vivien. També
li vaig acoblar l’afegitó del carrer
dels pintors, per la mateixa raó, la de que hi vivien o havien viscut un bon
nombre de professionals d’aquest ofici. I encara no estaria de més anomenar-lo, ara que s’escau, el carrer de les
modistes i cosidores de sabates, per
tres quarts del mateix.
Quan hi va
arribar la Glòria, ja estaven establertes, a la casa del costat del Patronat, la Mercè Capdet i la seva filla Paquita Mestre,
dues reconegudes modistes, i d’allà va sortir per casar-se l’altra filla,
la Fina que era una excel·lent brodadora i veïna del carrer d’en Bosc. Molt a
prop, al començament del carrer Bonaire, hi trobàvem a la Carme de l’Eco i la
Maria. Una mica més avall, en el Joan Tarrida, a la Irene Torremorell, amb el taller darrera el
gran finestral que s’abocava al carrer. Continuant les Parellades cap avall, hi
trobàvem a la Carme Torralbas, la filla de can Pela, que entre repunt i repunt
va veure la transformació del trafegar de la pagesia, al de la bodega, fins que
aquesta es va convertir en restaurant. I
al costat mateix hi vivia l’Eulalia Marcè, la Laieta de cal caçador, muller d’en Quimet Ràfols Gual, que
junt amb la seva mare, allà en el quarto de reixa, es passaven el dia cosint i
engomant les pells. Una mica més avall, ja en la placeta, hi trobem a la Maria
Aleacar que, com la Glòria, són les últimes cosidores que queden del carrer de
les modistes.
Totes elles
tenien les seves aprenentes i a les quals
a més d’ajudar a treure els fils
que s’enganxaven en els vestits i a portar-los a casa de les clientes, la
modista i les noies més avantatjades els hi ensenyaven costura, la major part
d’elles n’anaven a prendre no per
dedicar-se a aquest ofici, sinó perquè el saber cosir, com el cuinar, formava
part dels coneixements que es requerien, en deien per saber portar una casa, el
dia de demà quan es casessin.
Un veí del
carrer, on els seus pares tenien negoci de carboneria,
era en Manel Guirro. Ell esperava a la
porta de la casa de les modistes, quasi
davant per davant de la carboneria, que sortís la Florència Rubio Lahoz , que era neboda de
can Fontanals. L’agulla i el carbó que s’assemblen com un ou i una castanya es
van integrar, desprès de casar-se, en el negoci del carbó, on la Florència de
la fragilitat de l’agulla va passar a remenar carretades de carbó i
posteriorment sacs de cebes i patates. Vet aquí que el fil i l’agulla va servir
també, per entaular una amistat que va
acabar en casori. Aquesta imatge, la dels xicots esperant a les portes d’aquests
tallers, era una altra habitual dels costums de casa nostra.
Però el dia de la seva festa es trobaven totes
i ho anaven a celebrar. La tradició s’ha mantingut en quan anar a Barcelona a
dinar, visitar la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre
de la Catedral, per a tot seguir fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, que flaireja
a molsa i a altres olors del bosc.
I sense deixar
aquesta tradició, aquest proper diumenge tindrà lloc la celebració que, just aquest dia, fa 325 anys, que es va
constituir de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, la més antiga de
Sitges. Però mai la nostra Mare de Déu,
a banda del res de la corona cada divendres, ha tingut la seva part de
protagonisme en aquestes vigílies de Nadal quan, a més, sortirà en processó
pels carrers de la vila, amb acompanyament musical de dues bandes interpretant
marxes de Setmana Santa. A la que seguiran un bon nombre de congregacions
vingudes d’arreu, que han estat convidades per a l’ocasió.
La talla tan
ben aconseguida de la imatge és obra de
l’escultor Pere Jou i l’esplèndid “manto”
que llueix, de més de quatre metres de
llargada, va ser donació de la Sra. Josefa
Martí vídua de Ibañez, que va ser la primera administradora de l’any
1962, quan es va estrenar en la Setmana Santa.
Aquest
diumenge, excepcionalment, i en reconeixement a aquesta meritosa trajectòria dels 325 anys, la Mare de Déu dels Dolors
sortirà al carrer, on sempre ha estat ben rebuda. I així es donaran per practicament acabats els actes principals
que s`han organitzat per celebrar-ho.
El temps passa
ràpid, si més no entremig hi coincideixen aquestes sorpreses, les quals ajuden a fer que la vida sigui més agradable i original. O si
més no, més distreta. Que ens ho diguin a nosaltres, que en originalitat no ens
guanya ningú.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada