Qui llegeixi
aquest enunciat espero que la prudència, o més que aquesta, que sigui la
curiositat la que es sobreposi i no li faci girar pàgina immediatament, pensant
que vaig fora de temps, o el que és pitjor que faig catúfols. En part vostès
tindran raó, però jo també en certa manera la tinc. Això ens demostra que per a
jutjar sempre s’han d’escoltar les dues parts.
Succeeix que la
direcció del setmanari ens ha demanat poder tenir la col·laboració de la
propera setmana pràcticament dos dies desprès d’haver lliurat la de la setmana
d’abans de Nadal. Així, si habitualment la fem arribar dimecres que es correspon amb l’Eco que surt el divendres, el de la
setmana que estem ara, la vaig haver d’enviar aquell mateix divendres pel matí. Això és degut a que
amb les dues festes que han coincidit en
aquest començament de setmana, amb el
dilluns per entremig, ens han portat a
dijous, i per tant els era difícil poder
compaginar tot el contingut, per a que l’Eco sortís puntual el dia d’avui.
En temps del recordat director, en Josep M.
Soler, per aquestes dates i per la Festa Major, ens donava festa i per
consegüent el setmanari no sortia al carrer una de les setmanes, sempre
acostumava a ser l’altra desprès de la festa.
Va succeir a l’any 1990, que la
televisió catalana, la nostra, va
popularitzar un eslògan que, durant totes aquelles vigílies, anunciava: “Aquest any per Cap d’Any TV3 no fa res”.
Que si no vaig mal fixat el programa especial d’aquella nit va anar a
càrrec de “La Cubana”, d’aquí aquesta original
ambientació prèvia a la cita televisiva.
I l’Eco que va sortir aquell 22 de desembre, va ser també l’últim de l’any, pel motiu que
els comentava de donar festa als col·laboradors i als amics de la impremta. El
proper que va encetar pràcticament l’any, va sortir el 5 de gener del 1991,
i per a l’ocasió el meu article el vaig
titular: “Per Cap d’Any l’Eco no fa res”,
incidint amb aquesta circumstància, la
de no haver sortit al carrer la setmana abans, la de Nadal a Cap d’Any.
L’Antoni
Sella, quan va assumir-ne la direcció, ja
va anunciar que el setmanari sortiria totes les setmanes de l’any, sense
excepció. Un repte que ha complert, en bona manera, perquè nosaltres li hem fet
costat i ens hi hem compromès. Un
compromís, per cert, més per amor propi i estima al setmanari, també per respecte al director i a tots els
lectors i lectores, que per altra cosa, doncs no hi ha cap més lligam que
ens hi obligui.
Així que,
sobretot quan hi ha festes per entremig de la setmana, acostumem a rebre una
nota de la direcció informant , o millor demanant-nos, si per favor podem avançar el dia del lliurament
de l’original, per tal de que les feines de maquetació puguin ser enllestides sense que els hi afecti
la festa. S’entén, doncs, que en lloc de dimecres ho hem d’enviar
dimarts. Però mai fins ara hem hagut d’avançar tants dies aquest enviament. Han
estat tants que, en el moment de portar-ho a terme, encara no hem celebrat ni Nadal ni Sant
Esteve, d’aquí el meu enunciat, perquè verament es correspon amb la realitat: “Ara ve Nadal” . Quan en teoria hauria d’escriure sobre l’Any Nou.
Vet aquí que
aquest títol també s’escau per relacionar-lo amb la festivitat d’avui
divendres, dia dels Sants Innocents. Sense pensar-m’ho la coincidència fa que,
a raó de les innocentades que s’hi presten,
aquesta caparrada no quedi tan descabellada i es trobi un altre pretext
per acceptar la gosadia de l’autor. Que per cert, a cada any que passa, es va perdent la
tradició, ni tan sol la de penjar la llufa s’aguanta, i mai millor dit. També
els diaris acostumaven a publicar notícies que no eren verídiques, i si ho descobries,
t’adonaves que s’allunyaven de la lògica o la realitat, però en un primer
moment et feien dubtar i fins i tot té les creies. Amb el panorama actual, les
notícies sensacionalistes o rocambolesques, es publiquen cada dia i moltes
d’elles semblen innocentades i malauradament són autèntiques. Tant de bo
fossin, això, el que semblen. Com per exemple aquest “Consell de Ministres”. Reoni!
quantes coincidències en aquest divendres, el triat com a termini per a que una
cosa tan seriosa, com és “l’Eco de Sitges”, assoleixi dos protagonismes: la de
treure al carrer l’exemplar de la setmana que representa de Nadal i, per sota
mà, ha d’estar enllestit el contingut del
de la propera d’Any Nou.
Espero no haver
influït estrés al lectors/es, quan aquest número també s’hi presta
transmetre un desig: que tingueu Bon Nadal. Ai!, perdó, és el costum que preval
en les vigílies d’aquesta festivitat. Només
deixar-la enrere, en el interval que queda entre Sant Esteve i Cap D’any ,
predomina la pregunta: “Com proven les
Festes?” Quan en realitat ara, que
és quan tenim el darrer número de l’Eco a les mans, em cal desitjar Bon Any! Això
sí. Bé, suposant que no em demanin que l’article de les vigílies de Reis l’haig
d’enviar abans d’acabar aquest any. No, ho crec, tot i la festa de dimarts, em
sembla que no interromp massa la feina dels amics de la redacció. Però, atenció, si per aquelles coses es tornés a repetir
aquesta situació, i llavors escrigués aquest últim desig com a
capçalera de l’article no desentonaria,
perquè arribem ben bé quasi a finals de
gener que encara ens desitgem Bon Any, o si més no fem la pregunta de rigor: “Com prova l’Any?”. Per tant, ja tindrem temps de referir-nos-hi.
De moment que comenci bé, amb pau i tranquil·litat. I, com deien els nostres
avis: menjar poc i pair bé. Que ja és difícil aquests dies.
J. Y. M.
(Article publicat el 28 de desembre del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada