Cobrir-se el cap amb un capell ha estat un costum que ha ensenyorit a les persones que l’han portat. I podríem dir que aquest element el feien servir més els homes que les dones. Si aquestes s’abillaven amb un barret ho feien amb la intenció de complementar l’elegància en el vestir i, sempre, quan l’ocasió ho requeria.
Al llarg de la vida he coincidit
amb gent als quals el barret ha estat el
complement imprescindible de la seva personalitat, sense ell haguéssim trobat
incomplerta la seva imatge més familiar. Col·laboradors d’aquestes pàgines han
estat usuaris costumistes del barret. Començant pels propis directors del
setmanari, el seu fundador i el seu fill. Però a qui el barret mes contribuïa a
reblar la seva intel·lectualitat era a l’historiador local, el Sr. Josep
Carbonell i Gener, el qual passejava un posat d’autèntic gentlemans anglès. Mes
d’una vegada havien coincidit a la redacció amb el seu amic Salvador Soler i
Forment, col·laborador de barret ostentós, si més no en Soler mostrava un posat
de camperol benestant .
De la mateixa manera que el barret
formava part de les maneres elegants que mostraven els metges del poble. Com el
doctor Benaprés que passejava un estil molt seu. Quan anaven a passar visita a domicili , a la casa
estaven preparats per a tenir a bon recull tots aquests embolcalls sobre posats
que el doctor traginava durant els dies de més fred. Totes les cases
acostumaven a tenir els típics penja robes de paret i en ells hi disposaven
l’abric, la bufanda i el barret del metge, els quals mentre s’anaven
deslliurant de les robes d’abric passaven una revista ràpida a l’entorn i
mostraven interès quan hi havia quelcom que els motivava: un plat antic, unes
rajoles, un quadret. Insinuat el desig encobert per la curiositat mostrada,
podia passar que, com agraïment a les atencions i eficiència amb el malalt, li acabessin
regalant allò per la qual cosa havia mostrat interès.
Aquesta generositat de vegades
era recíproca per part del metge, era el cas del doctor Rafel Almirall i
Carbonell, molt aficionat com era a pintar quadres, sovint es presentava a casa
del seus pacients amb una obra seva a sota el braç. Com és de suposar la
família s’afanyava a penjar-lo en un lloc
preferent de la casa. D’aquesta manera cada vegada que el doctor hi
acudia s’adonava que la seva obra havia
tingut bona acceptació. Encara avui em trobo amb clients que m’ensenyen, cofois,
la pintura que els hi havia regalat el doctor Almirall.
Un metge que portava el barret amb
elegància era el doctor Rafel Padrol i Milà. Junt amb la seva família vivien al
carrer Bonaire. En els baixos hi tenia la consulta i en el primer pis , en la
barana del balcó, si podia veure aquests escuts ovalats identificatius de les ambaixades La seva era de l’ Uruguai. Transcorregut el
temps no m’han sabut informar si era una ambaixada més de caràcter honorífic que no pas amb la
disposició i capacitat operativa per fer les funcions com a tal. Potser té una
certa relació pel fet que descendents de la família Batlle de Sitges van
arribar a ser Presidents de l’Uruguai.
A dia d’avui els homes sembla
ser que han prescindit del barret i s’han aficionat a ell les senyores. Precisament
una doctora especialitzada en dermatologia llueix llampants barrets. La Carmina
Garcia Rifa s’acompanya sempre d’uns de molt originals, un detall que li confereix
dinamisme i modernitat. Molt en consonància amb el seu tarannà alegre i jovial
que fa que resulti un goig coincidir amb ella quan va o ve de passar consulta. Complementa la seva imatge tan seva, el
colorit dels seus llavis, pintats de vermell carmí. La Carmina, al ser una senyora
té l’avantatge que està dispensada d’haver de treure`s el barret per saludar. Fins i tot amb això dels barrets
s’ha contemplat un cert protocol. A la doctora, que de protocols no crec que en
sigui gaire amant, li facilita una identificació que s’avé amb la gent de la seva professió dintre el
camp de la medicina. I com ells té els barrets que es posa els dies de treball
i altres els dies de festa. Degut a la
seva predilecció per la natura, el cap de setmana, canvia els de colorits
pels de palla, és quan campa pels seus dominis de Tavertet, on
el sol bat damunt les cingleres d’aquest bonic i espectacular indret.
Amb arrels a Vic, té les mateixes
preferències pels barrets que una vigatana il·lustre, la Pilarín Bayés, doctora
en l’art del dibuix popular. Ella també es dona
molt aficionada a portar
originals i extremats capells. En una zona on tapar-se el cap si presta,
sobretot a l’hivern quan la gebrades matinals emblanquinen el paisatge i
enravenen les crestes fràgils de les
orelles.
Em recorda quan Sitges va tenir
un venedor de barrets i gorres, se’l coneixia pel gorrista i tenia el seu
establiment al carrer Sant Francesc al costat de cal Xatet. Avui entrant al
carrer Major, pel Cap de la Vila, trobem una llarga i estreta barreteria que al
no despatxar els voluminosos barrets mexicans, les mesures del local s’adapten
prou bé a les proporcions més comunes dels barrets convencionals. D’aquests i
altres detalls ens ho pot explicar la Pili que de les joguines ha passat a
despatxar barrets, un producte molt
apreciat quan el cap s’ha quedat despoblat. Es dona la coincidència que entre
nosaltres ha vingut a viure un barretaire de llarga tradició en el comerç de
Barcelona. l’Antoni Obach, copropietari de la prestigiosa sombreria Obach del
carrer del Call, que està aparellat amb
la sitgetana Mercé Suñé de can Pela.
Han passat els anys i els
barrets continuen estant de moda, malgrat que els metges no l’acostumen a fer
servir, l’han canviat pel casc de la
moto. S’ha apropiat del costum la Carmina Garcia, que ha esdevingut una doctora
de barret que, quan la tractem, si en portéssim , molt gustosament ens el
trauríem, per reconèixer-li les
moltes virtuts que atresora.
J. Y. M.(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juliol del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada