ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.

    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.

    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .

   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.

    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .

   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.

    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.

    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.

    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.

     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat el 3 de febrer del 2017)