El pas dels anys,
acompanyats del progrés, fan canviar la fisonomia del mon sencer. Encara que no
cal guaitar tan lluny, per adonar-nos que, avui, el paisatge més proper se’ns
presenta d’una manera i demà haurà canviat. I aquesta transformació forma
part de l’ambició humana i, amb ella, els més futuristes raonen que si no ens haguéssim abraçat al progrés, avui encara aniríem en carros.
És el que feien
els nostres avantpassats quan es dirigien a l’hort, a la sínia, o a la vinya
que tenien pels voltants de l’ermita del Vinyet. Les imatges, siguin
fotogràfiques o pintades sobre tela, ens mostren un paisatge que no té res a veure
amb l’actual. On sobresurt l’ermita per
entre marges que limiten els corresponents camps. I des on es veia el mar i la
vista es perdia fins albirar un altra ermita, la de Sant Sebastià. A partir de
l’any 1926 que és quan es comença a urbanitzar la franja marítima que després
anomenaríem Passeig Marítim, aquest
sector s’expandiria fins a la urbanització coneguda per Terramar i ja
posats els carrers es va anar construint . Poc a poc el Vinyet anava perdent la
seva fisonomia d’ermita camperola i en el nou traçat urbanístic es van plantar
pins, que és un arbre Mediterrani.
Tanmateix el
redós del Vinyet ha seguit sent la guia, el referent de la devoció a la Mare de Déu. Gràcia a les autoritats locals i
eclesiàstiques que s’han alternat. No hem d’oblidar que el Vinyet és, per
dir-ho en termes de propietat i per
consegüent de responsabilitat, de
titularitat municipal. La qual delega la seva conservació a uns administradors
que, per deferència, els acostuma anomenar
el senyor rector. Tot i que podem parlar d’un consens entre l’Ajuntament i la
parròquia.
Però el Vinyet
compte també amb la valuosa col·laboració
dels ermitans que s’hi han alternat i que han viscut, ho
continuen fent, en aquesta casa molt antiga que hi està adossada . dels qui jo tinc més record: la família Trull, els Capdet, la família
Ferré. I els actuals, la família d’en Ramon Soler, tan vinculat també amb
aquestes pàgines.
I entre els
element més destacats, a banda de la pròpia imatge de la Mare de Déu del
Vinyet, del seu cambril, destaca la figura immòbil, i si els càlculs no em
fallen, centenària, de l’escolanet que es troba als peus de l’altar. Ell ha
estat el que ha despertat la curiositat de la mainada sitgetana , la qual només
entrar per la porta lateral hi fixàvem
la mirada i sembla com si ell hi respongués amb la seva posició del cap
guaitant a aquest punt. Si més no el que més ens ha complagut ha estat
dipositar una moneda a la ranura de la caixeta que aguanta i tot seguit
escoltar el so timbrat quan aquesta cau dintre de les seves interioritats.
Un altre dels
elements que, quan s’acciona, té vida pròpia, és el bonic orgue. Quan escolto
el seu so em ve a la memòria a un dels seus organistes, potser el més peculiar
de tots, el recordat Manel Torrens i Urgell. El qual quan ens va deixar el seu
pare, que era el mestre de capella de la parròquia, ell va es va veure amb la
responsabilitat de donar continuïtat a
la pacient obra del seus progenitors els
quals, estiu i hivern, no van fallar mai
a l’ofici religiós de la nostra església parroquial. Però en Manel era d’una
altra pasta i no hi esmerçava tanta paciència com els seus familiars. Ja
començava per desplaçar-se al Vinyet, quan hi havia casament, amb el temps
just. Ho feia damunt una motocicleta atrotinada, amb el cos inclinat i l’abric
que quasi arrossegava per terra. I en aquest banc tan arrecerat a la porta de la casa dels ermitans, una altra
element molt apreciat del patrimoni del Vinyet, allà s’asseia com han fet i fan
tanta i tanta gent que passa per
l’ermita. Un lloc on la calma convida al recolliment i quan el calor es fa
notar una frescor local, exclusiva, es rebolca pel banc. Doncs allà esperava,
si és que encara li sobrava temps, mentre no parava de renegar si els nuvis
arribaven fora de l’hora establerta. Però més d’una vegada era la núvia qui havia d’esperar a la porta
perquè el motorista encara no havia arribat i la seva entrada hauria estat
deslluïda sense els acords de la marxa nupcial. Peces que en Manel tocava de
manera mecànica i fins i tot la cerimònia se li feia llarga, potser perquè,
abraçat com estava a una solteria
crònica, no havia estat mai el protagonisme d’un casament com cal. I just quan la parella de nuvis havia sortit al carrer, convertits en marit i
muller, en Manel s’obria pas entre els
convidats, amb el mateix posat murri i com si vogués fugir a tota màquina d’una
etapa de la vida que a ell no li anava ni li venia. Entre aquestes en Manel ja era al Club de Mar,
on feia el senyor sense ser-ho, però havia aprés a semblar-ho. I més que per
l’elegància i per les formes, perquè li agradaven els costums de la gent
adinerada.
Avui anem al Vinyet entre avingudes i cases
senyorials, però ho fem amb la mateixa senzillesa que hi van esmerçar els
nostres avis i amb la mateixa intenció d’aplegar-nos en el seu aixopluc. A l’exterior : el banc la cisterna, les
bigues del porxo pintades del blau de sitges i entre tants detall, l’hort.
Potser l’únic que queda en un lloc on
predominaven les sínies i els
camps de cultiu, com el que també trobem
a l’altra costat de la carretera. Fins aquí,
poc importa el camí, perquè en plena zona residencial sobresurt el campanar del
Vinyet que és com el far que ens guia a cada moment de la nostra vida , havent
assimilat que el progrés esborra els senyals d’un passat i ens aboca a un
present el qual, ens agradi o no, l’hem de trampejar. I que malgrat totes les transformacions, continuen actuals aquestes estrofes:
Vos que en alta jerarquia/ triomfau amb goig perfet/ socorreu-nos
nit i dia/ Verge santa del Vinyet.
J.Y.M
.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada