RAMON CASAS TORNA A SITGES

 I ho va fer en un  dia de tardor, solejat, d’aquests que desprenen una lluminositat tan de Sitges. Quan feia poc ens havia visitat  la senyora lluna, exhibint  una plenitud tal que no recordo haver vist mai cosa igual. Sempre se’ns mostra  capritxosa, perquè segons els cicles pels quals es regeix, va canviant de formes. De manera que, sigui quina sigui,  quan es recrea  damunt de l’església ofereix l’espectacle nocturn  dels més extraordinaris  de tots els existents.  Res va ser   ser igual una setmana després, amb pluja persistent i calamarsa inclosa.

    Tornant a les formes, no passa el mateix amb el sol,  la seva ve a ser com una gran bola de foc que també, depèn de les èpoques al sortir ofereix un espectacle sensacional, mentre la lluna encara desprèn lluminositat, com si no es volgués retirar. Per uns moments comparteixen espai tots dos astres. És en aquesta sortida quan sembla que el sol  reneix de les fondalades marines. Una bola de foc rogenca acompanya l’espectacle del naixement d’un nou dia. Aquest avança  i la llum solar es recrea en aquesta llenca de costa,  per a plaer dels seus habitants i visitants, fins que  se’n va s  jeure cap allà el indret de les coves oferint, a partir d’aquest temps, unes postes de sol  espectaculars. Entre aquest obrir i tancar l’ull, la llum que deix anar en el seu recorregut  és impressionant, fins el punt en què  els artistes se l’han fet seva.

   En aquest dia del mes de novembre,   doncs, el sol escampava  la seva generositat  i el Racó de la Calma acollia a la gran família sitgetana per tal de retrobar-se amb l’obra de l’artista Ramon Casas  i Carbó. El pintor, amic de Santiago Rusiñol Prats, va influenciar per a que  aquest visités  la Vila, degut a que a ell li havia captivat. Rusiñol va aprofitar un viatge que va fer a Vilanova per aturar-s’hi, era també a la tardor del 1891i a partir d’aquí, tots hem sentit parlar-ne, hem llegit, ens hem documentat,  de l’origen del Cau Ferrat. Així com vida i excentricitats dels seus estadants.

    La vida en el Cau ens la podem imaginar  impregnada de genialitats, com les que aportaven la gran quantitat d’artistes que el van freqüentar. Bressol de les Festes Modernistes, lloc de tertúlia i de inspiració en totes les vessants de l’art. En mig de tot plegat, més d’una vegada, el sol, de ben segur, va obrir l’ull davant els finestrals de la planta baixa de la casa estudi, i el seus convidats es meravellarien d’una salutació tan ben rebuda des d’un baluard privilegiat i amb la companyia, ni més ni menys, que de tot un Mediterrani que escampava bromera blanca cada vegada que acariciava, amb suavitat el seus fonaments o,  per contra, quan enfurismat, un bocí d’aquest mar regalimava pel llarg i ampla dels vitralls de la sala del brollador.

   Sembla estrany però aquest sol d’avui és el mateix que el que havien vist néixer aquella gent. També la mateixa lluna que els  acompanyava en aquelles vetllades, quan el mar es tenyia de plata, com si ella es volgués afegir a  les festes o de tertúlies abraçades a l’art. Aquest dia, però ens trobàvem escampats en  l’ombra que a aquesta hora ofereix el Racó de la Calma. Davant del Cau, entre les parets nobles dels dos Palaus de Maricel. Dels quals també hi va tenir el seu protagonisme Ramon Casas, ell va influenciar en la visita que Charles Deering va fer a Sitges i, com el seu antecessor, va quedar meravellat d’aquest entorn, fins el punt de fer-hi construir un Palau.

   I el que són les coses, quasi 100 anys després de la seva inauguració, les seves dependències acullen l’exposició dedicada a Ramon Casas amb motiu del 150 aniversari del seu naixement: “La  modernitat anhelada” . Un retorn  al Sitges que el va captivar, o més ben dit, de  on sembla que no ha marxat. Aquesta és la sensació que té el visitant de l’exposició, perquè la seva obra es compartida amb la dels seus  amics i especialment  amb la del Senyor del Cau que li és tan familiar. Per aquest motiu, entre l’afluència de tantes coincidències, intuïm  que  Casas  ens guia. Al visitant el transporta a una Vila blanca de sol avassallador, el mateix  que vol tornar a penetrar dintre aquestes interioritats però que, ara, les  noves tècniques no li permeten el lliure accés per tal de no malmetre, com havia fet fins no fa gaire, les obres que van pintar i col·leccionar els seus estadants.

   Ramon Casas ha tingut la sort que en el seu retorn ha estat rebut  per una lluna esplendorosa i per un sol que va ser la companyia més comentada, quan l’honoràvem amb la boca plena d’elogis i també dels entreteniments de l’aperitiu servit en un redescobert espai molt idoni per acollir la bona representació d’autoritats i gent de Sitges.  Uns i altres  integraven el comitè de benvinguda a un gran artista. En mig d’un allau de les noves tecnologies que igual permetien  trucar per telèfon, enviar missatges explicant els moments viscuts,  com captaven una instantània de tot plegat.    El mateix que feien aquella gent, però ells amb els pinzells. Transcorreguts  els anys podem contemplar les seves obres com si estiguessin acabades de fer. Desconeixem si els moderns aparells d’avui, amb la seva informació tan condensada,  sobreviuran a aquest pas inexorable dels anys. Sí que continuaran sent els mateixos, és de suposar, aquest sol i aquesta lluna.

    Quantes meravelles s’apleguen  sota la capa del cel i sempre a remolc de la modernitat anhelada.

                                                                                     J. Y. M.