Aquests dies en
Josep Mª. Alegre, un expert de la fotografia artística i amb una admirable
projecció comunicativa, penjava, en les immediateses
de les xarxes socials, una fotografia on apareix l’expedició sitgetana que en
el setembre del 1971 es va desplaçar fins a Polònia per a participar en el
festival internacional de música i dansa popular que es celebrava en la
localitat de Zakopane. Aquest setembre
farà, ni més ni menys, 43 anys. El grup de Sitges, de la secció de Cors i
Danses, gaudia d’un prestigi, avalat per l’amplia variació del seu repertori,
que li va valer actuar en moltes destinacions dintre del país i més enllà de
les fronteres, on acollien la música popular i el folklore entre una diversitat
d’instruments, instrumentistes, vestuari i danses, moltes d’elles d’orígens
antiquíssims. Per estrany que sembli, degut al poder governamental del moment, mai no havia prevalgut l’aspecte
polític en l’exhibició folklorista. On sí es feia palès la rica, singular i
interessant variació de vestits
regionals, tan d’aquí com de l’estranger. També les músiques i els instruments.
Sense imposició de cap mena, s’interpretava el folklore autòcton de cada regió,
traslladat, com era el nostre cas, a l’àmbit local. Fins el punt que aquestes
trobades es convertien en una espectacular aglutinació de molts aspectes
relacionat amb la cultura i costums dels pobles. Influïa, també, la convivència
distesa i amical que involucrava a tots els participants.
Per poder
arribar a tenir accés a la representació del país a l’estranger, prèviament
s’havia de superar un selecció, entre tots els grups amb possibilitats, que
competien en el transcurs d’una gala final que tenia lloc a Madrid. En una d’aquestes convocatòries, el grup de
Sitges va posar en escena un ball inspirat en un tema de caire Montserratí. La
coreografia va comptar amb la participació de la Coral. En els accessos a
l’escenari els sitgetans es van barrejar amb altres participants i un d’ells,
la seva procedència es podia situar per terres de Castella, va coincidir amb en
Cisco Trull, el qual anava vestit amb els hàbits de monjo, i ja tenim al ben educat, senyor anònim, avançar-se a besar-li la mà, amb la corresponent reverència. I en
Cisco que passejava un posat de pare prior, amb un tarannà tranquil i veu pausada, sense immutar-se, li correspon al detall amb
un: “ir con Dios, hermano”.
Recomanació encertada, com la millor resolució a un gest, el de besar la mà, que
un bon home va posar en pràctica mogut per aquest costum que, anys fa, portàvem a terme cada vegada que coincidíem amb un sacerdot, fos quina fos la seva
categoria en l’escala de la graduació eclesiàstica.
La fotografia
d’en Josep M. Alegre ha despertant curiositat
i records. I això succeïa just quan en Blai Fontanals publicava en aquestes
pàgines un interessant article, d’aquells que fan reflexionar. I acabava fent
menció a un aniversari, els 80 anys que acompanyen a l’amic Jofre Vilà i Soler.
Els anys acaben sent el testimoni d’una
trajectòria, la de cadascú, que aporta experiència i, segons com, la dedicació
a una tasca que desperta admiració.
En Jofre, entre
moltes altres facetes artístiques, és un folklorista que ha estudiat,
aprofundit i posat en pràctica, la riquesa dels balls populars. No solament
aquells que són patrimoni del nostre poble, sinó que aglutinen un camp més
extens. Durant els anys que fou el director
artístic, del que llavors anomenàvem,
ballets, els seus coneixements han estats posats en pràctica, sota
l’estricta meticulositat de l’experiència i també com un integrant més del
grup, el qual ha sortit a l’escenari amb un ímpetu i una força emotiva que ha
transmès la confiança, que es
necessita per combatre la por escènica.
Hem viatjat
moltes vegades junts, hem compartit la joia de
moments carregats d’emotivitat. Com la sensació que et produeix veure,
lluny de casa, muntat el quadre més espectacular de la Moixiganga. I hem estat
testimonis d’excepció, quan ha hagut de decidir i resoldre situacions davant
les quals no l’he vist mai retrocedir.
Quan encara s’escoltava
un difús remor de les gralles, d’aquella Festa Major de l’any 1971, ja en el
primer revolt de les Costes de Garraf, vam poder preveure que el viatge a
Polònia prenia el caire de gran aventura. Va contribuir a aquesta premonició les
genialitats del conductor de l’autocar
que va donar a conèixer, entre altres singularitats, la seva gran habilitat i
domini. No obstant tal perícia a
nosaltres ens va semblar una temeritat i ens va mantenir amb l’ai al cos fins
que ens hi vam anar acostumant. Era quan als autocars es podia fumar i el
mestre Agustí Cohí ocupava els seients del darrera, des on dominava el
panorama, i encenia la pipa. Amb una harmoniosa
placidesa que tan sols en Manel Vendrell li desbaratava, cada vegada que
volia imposar el seu peculiar sentit de l’orientació.
Genialitats que es van acompanyar durant els
quatre dies que va durar el viatge d’anada, la setmana d’estada a Zakopane i els quatre dies
corresponents que vam emprar en la tornada, amb la penúltima etapa que va
finalitzar a Niça. On ens esperàvem per dinar i vam arribar a mitja tarda, ja
amb el menjador de l’hotel tancat. Per resumir les genialitats d’uns i altres,
prenc com a mostra l’expressió que, en aquells moments de dejuni
circumstancial, va sortir de la improvisació que en Josep Torrens va fer de la
situació: “ Aquí, a Niça, niçacome niçacena”
. Una conclusió que va suplir les
millors delicadeses que ens haguessin pogut servir.
Una
fotografia, de quan érem joves i anàvem a ballar lluny de casa. Un testimoni
gràfic que fa reviure molts records i que pot servir de felicitació a l’amic
Jofre Vilà en els seus 80 anys.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sirtges el 16 de maig del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada