ELS PRESTATGES DELS RECORDS

    Les famílies ordenem els nostres espais, els més íntims, amb una distribució molt semblant. En un lloc destacat d’un moble, o trancant la  monotonia d’una paret, hi reservem un prestatge on hi disposem un seguit d’objectes que guarden relació amb un estil de vida i amb la manera de viure-la, o simplement per aglutinar-hi els records que, de diferent manera, han contribuït a fer-nos sentir feliços, contents, d’un temps, d’unes hores viscudes.

    La Lola aglutinava  una  disposició de prestatges, on tots eren plens de llibres, que no tenia res a veure amb aquestes lleixes que disposem a les cases familiars. Els nostres llibres que, per la seva temàtica o predilecció, guardem per ser consultats, per tornar a llegir, o simplement com estàtics elements decoratius. Per a ella bona part de la seva vida ha transcorregut entre prestatges amb els llibres distribuïts pers seccions i temàtiques, acuradament classificats i inventariats amb les fixes corresponents. De tal manera que quan en demanaves un, ja sabia en la secció que es podia trobar. Aquest era el seu ordre, la pulcritud i meticulositat que emprava en la seva jornada laboral a la Biblioteca. Amb un  acompanyant d’excepció, el silenci.  Ella i la seva germana Rosa, s’havien acostumat a parlar fluixet i aquesta pràctica es feia encomanadissa només entrar per la porta. En el seu espai  hi prevalia el silenci, com a molt, les veus que sorgien fluixetes en intensitat, breus, concises,  que no gosaven alterar  la lectura dels ocupants de la sala. Fins i tot

 el degoteig de l’aigua del brollador, del seu romàtic i lluminós pati, s’encarregava  de compassar, fins a convertir-lo en una obra sensacional, com la puresa i transparència de cada gota que queia al bassal inferior, produint un instant de  delicada harmonia.

  Quan la Lola sortia al carrer, un món de sorolls, de presses, l’assetjava. Un contrast massa sobtat, si més no una realitat on es constatava el bategar del poble, la implicació de la seva gent. I això a ella també li agradava,  perquè a la vida predominen  més els sorolls que els silencis. I quan aquests són massa prolongats...

   Als  prestatges de casa seva també hi tenia disposats llibres, si més no, com en totes les llars, hi han aquests prestatges on s’hi dipositen els records, que mostren  les essències, resultant de la convivència   familiar, les predileccions corresponents. Com els àlbums de fotografies on s’il·lustra la trajectòria de tota una vida viscuda; els fills, les excursions, les sortides a Cartagena per veure arribar a port a l’espòs en el pont de comandament del petroler. El transcórrer del temps,  els dies i les hores, les festes familiars. De les escapades, amb en Pere, fins a Santa Coloma de Queralt, a Horta de Sant Joan,  per  contemplar les oliveres amb les fulles platejades i els troncs recargolats pels anys que s’hi han arremolinat, sota l’immensitat de les muntanyes dels Ports.  Tot aquest món de sensacions, de records, resta suspès en els prestatges de la llibreria d’una casa, la seva, que en David i ella van supervisar  cada detalla de la seva construcció. Separats per moltes llengües de mar, en uns anys on no hi havia tanta facilitat en les comunicacions. Cada avanç en l’obra repuntava una nova il·lusió a l’espera d’un retrobament, on ella li feria de guia en els avanços i en la culminació d’una obra que ha estat el seu aixopluc. Situada en un barri on, en aquells anys,  hi prevalia el silenci. Perquè sitges era un poble més de silencis,  que no pas de molestos i impertinents sorolls. I aquell entorn era habitat per pagesos i pescadors.

   Pescadors com en Josep Ferrer, un dels veïns  més propers, l’últim pescador de l’Ensanche que ha estat, fins fa relativament poc, en actiu i que havia heretat, del seus avantpassats, el sobrenom “d’americano”. Tot i ser sitgetà passejava una categoria d’una internacionalitat que s’emmirallava en la prospera América. Com la seva veïna que va néixer  allà, per aquestes mateixes  Amériques, concretament a Guantánamo.

     En els prestatges de la casa d’en Josep, la Nuri ha estat l’encarregada de disposar els records d’una vida transcorreguda, la major part del temps, amb el marit trafegant damunt la barca, allunyat de la costa, però amb la mirada posada en els punts de referència, els senyals de mar, que han servit als pescadors per orientar-se.

   Una barca, la seva, blanca amb el viuet   blau, on les onades s’hi esclafaven i regalimava  una bromera enjogassada, contribuint  a fer  honor al seu nom: Ruixim. I són aquests records,els quals el mar se’n desentén , que s’arrenglen en els  prestatges de la paret, del moble. On s’estableix un ordre, que el pas del temps s’encarrega de classificar. Fins que la pròpia vellesa els hi va arravatant  la bellesa decorativa,  per  convertir-se en un   testimoni de tota una vida. I amb tot això  arriba el dia en què se’n va el pescador i en un d’ells resta  la barca feta a una escala reduïda, la pipa, les ulleres, la ràdio i el rellotge. Poques coses amb les quals resumir una trajectòria  dedicada a la família, al mar, a la pesca, a les coses del poble,

    Amigues i amics, viure té això. Anem disposant en els prestatges llibres, records, objectes, no obstant  la rutina del dia a dia quasi no ens deixa recrear-nos en la seva contemplació. Forma part de la normalitat de cadascú. I vet aquí que passa el temps, els anys, i res no altera l’ordre establert en la disposició que cada família fem. Fins que tot té el seu límit.

    I avui se’n va la Lola Mirabent, demà en Josep Ferrer, passat demà...I els prestatges segueixen mostrant els llibres, els àlbums, la barca i la pipa. Tot segueix en el seu lloc. Marxem deixant els prestatges plens,  perquè allà on anem no necessitem res. Queden, pels familiars i amics, uns altres  records i aquests es guarden allà on les mirades no hi arriben, però els notem molt propers.

                    

                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de maig de 2014 )