Permeteu-me,
doncs, que sigui la música, i en concret una música d’aniversari, l’escollida
per marxar amb l’últim fotolit del full a sota el braç, una vegada enllepolit
de tinta per la màquina que l’imprimeix.
M’acompanya una profunda admiració a en
Josep Delgado Rubia que ha tingut cura del seu comandament durant tot aquest
temps.
Una temàtica,
la de la música, que he viscut intensament a casa des de que tinc ús de raó,
degut a la tradició familiar que va encapçalar l’avi Joan, les seves dues
germanes, la tia Lola i la tia Pepita, el meu pare, l’oncle, jo mateix, el
nostre fill, una neboda i un nebot, fills respectius de les meves dues
germanes. Aquesta implicació l’hauran pogut seguir, molt sovint, en les meves
col·laboracions, on aporto anècdotes i
temàtica diversa, protagonitzades pels músics i els mestres de música. Es dóna
la circumstància que amb aquests últims he tingut la sort de compartir moltes hores
d’aprenentatge i una amical relació que
m’ha permès implicar-me en aspectes diversos de les seves respectives famílies.
Del
mestre Gabriel Pallarès em va captivar
un raonament que posteriorment he pogut corroborar. Estàvem asseguts tots dos davant el piano i,
com tenia per costum, en una de les improvisades i magistrals interpretacions
que em dedicava, quan va acabar em deixà anar
una conclusió sublim: “Sí,
Joan, la música és molt bonica, llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. Per aquesta proximitat familiar
tenia coneixement de les excentricitats que acompanyen als intèrprets, que en
certa manera forma part del tarannà de
cadascú, però més que això de les
genialitats que van en consonància amb
l’aureola que envolta cada artista.
Els músics
locals, el dia de Sant Esteve de l’any 1964, van materialitzar un projecte que
va comptar amb la implicació de molts entusiastes de la sardana i de les nostres tradicions, amb el rerefons del so de
les gralles. Perquè va ser el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu el qui,
prèviament, va impulsar una colla de
grallers que seria coneguda per la colla dels músics, degut a que els
components tenien relació amb les diferents orquestres de les quals formaven
part. No obstant el projecte del Sr, Samuel tenia molt més projecció, pretenia
dotar a Sitges d’una Cobla de sardanes. Li van fer costat les autoritats
locals, encapçalades pel batlle Sr. Josep Ferret de Querol que van posar a
disposició dels intèrprets els instruments pertinents i els professors per guiar-los
en els corresponents aprenentatges. La bona disposició, d’uns i altres, va fer
realitat un somni. Aquest amb noms i cognoms propis. Ens trobem, per tant, al capdamunt de la rampa
de llançament d’un aniversari que, als
qui avui en som components, ens aporta
satisfacció i confiança. Serà en la diada de Sant Esteve, d’aquest any que acabem
d’estrenar, quan la Cobla Sitgetana compleixi 50 anys de la seva existència.
S’ha fet un
llarg recorregut, la xifra en dóna testimoni, i en aqueta travessa els bons
records superen les adversitats. I això és bon senyal i, en bona part, és degut
que en el si de la formació ha prevalgut, per damunt d’ interessos i escala de
valors personals, una relació exemplar entre tots els components, els de
plantilla, i tots aquells que en un moment puntual ens han ajudat. L’aspecte
negatiu, es tradueix que hem deixat pel
camí a bona part dels músics fundadors.
Ells han estat un referent i un exemple de perseverança, de bones arts, tant quan les coses han anat
bé o quan, des de casa mateix, s’ha
deixat de fer costat a la Cobla amb raonaments que no venen al cas.
Ens hem perdut
entre compassos durant la interpretació, cosa que passa als més professionals, i també en, en un moment
d’aquesta trajectòria, hi cap el mèrit
d’haver-nos perdut, en plena nit, en la
capital Austríaca de camí a Zakopanne ( Polònia) . Quan el sentit d’orientació
del més introvertit de la colla falla i
t’adones que transcórrer el temps,
flaquegen les forces i tot es veu des de
la mateixa perspectiva, la de la desorientació total. Ha estat de les poques
vegades que la bona harmonia s’ha alterat entre mecaguns, a boca plena, dels
més impulsius, o no tan comprensius amb les tàctiques orientatives del company. Tot i
que el primer músic local, intèrpret de
tible, que es va avançar a la internacionalitat de la Cobla, va ésser en Josep
Torrens que presumia d’haver estat el representant mundial de tible en les
pròsperes Amèriques, en concret, a la ciutat de Nova York, on en la Fira Universal de 1964-1965 hi van
actuar, durant uns mesos, els ballets de
Sitges. En un període de temps en què en Josep no era component de la Cobla i a
partit d’aquí l’Anna valls i en Jofre
Vilà, van confiar amb la formació sitgetana per acompanyar les actuacions del
ballet que dirigien i que va actuar dintre i fora de la nostra geografia.
També hi ha
hagut situacions que han
acabat amb un esglai, com la
caiguda d’en Manel, en el moment d’entrar a l’escenari allà a la ciutat de Múrcia, prèvia retirada,
involuntària, de la seva cadira per part d’un músic de la bancada de darrera.
En Manel es va deixar caure convençut de trobar el seient i va anar a parar a l’empostissat, oferint una
caiguda espectacular que, sortosament, no va tenir altres conseqüències que
l’esglai per part de tots.
En els àmbits
més propers, la Trinitat, l’Hospital, el
Vinyet, la Festa Major, la festa de la Verema... ha fomentat uns lligams
d’apropament i la sensació compartida de:
“encara hi són”. Una conclusió que va reconèixer el jurat del Premi
Trinitat Catasús en atorgant-nos la distinció, compartida amb el matrimoni Krahn –Uribe, a l’any 2000.
Tindré temps,
durant aquests mesos que falten, per
anar aportant pinzellades que acoloreixin aquesta trajectòria. Ara toca tancar aquesta
pàgina i deixar-la a punt per adaptar-la a la que els tècnics de grans
projectes anomenarien la segona fase. La primera ha durat 127anys i escaig.
Entre músiques d’aniversari, em plau implicar-me amb unes il·lusions i
complicitats abocades en el nou projecte.
Que refili el flabiol per a donar pas a un nou
introit. I deixem el contrapunt per a la Sitgetana.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada