Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de maig 2013

DE SITGES A VALLCARCA

En poc recorregut passem d’un poble captivador, turístic, a un indret industrial envoltat de natura la qual, temps fa, havia quedat coberta de la pols grisosa del ciment, fins que amb nova tecnologia es va resoldre el problema. Si fem el trajecte que ens separa caminant, el paisatge ofereix una panoràmica espectacular. En la crònica de la setmana passada feria esment als fotògrafs locals que freqüentaven aquests paratges amb l’ànim de retratar les singularitats de la muntanya, sempre a la recerca d’una bona temàtica. Però aquest trajecte, de Sitges a Vallcarca, anar i tornar, el van fer a peu, cada dia, alguns dels treballadors que residien a la vila, des de que el 21 de maig del 1903, aquest dimarts ha complert els 110 anys, es va posar en funcionament. Acostumaven a caminar per la via, on tot i el risc que suposava, feien el camí amb el propòsit d’estalviar-se el preu del bitllet. Hem de tenir en compte que no circulaven tants trens com ara, ni aquests eren tan ràpids. Si coincidien dintre del tunel es tapaven la boca amb el mocador per tal de no respirar el fum. Altres, com el Sr. Villarroya , pare del músic, anava i venia amb bicicleta. El perill també era relatiu perquè tampoc transitaven tants cotxes com ara. Aquesta assiduïtat amb la bicicleta el permetia estar en forma.

L’empresa havia construït una petita colònia a frec de la fàbrica , amb església i escoles. Durant molts anys, fins pràcticament el trasllat al nucli de les Roquetes, l’església va estar oberta als seus feligresos. N’era el responsable mossèn Esteve Closes. Les escoles van tancar abans, quan es va jubilar el Sr. Serra, que n’era el mestre. Els alumnes van passar a dependre dels collegis de Sitges.

L’empresa dels Fradera oferia als seus treballadors ensenyament pels seus fills i també contribuïa a enaltir les principals efemèrides religioses, com la primera comunió. Entre altres detalls lliuraven a cada nen/a que combregava, l’estampa de record emmarcada. I per Corpus participaven de la processó, amb sortida i arribada a aquella senzilla església, amb l’acompanyament de la banda de música del nostre poble.

De Sitges a Vallcarca ha estat un recorregut amb molta història, i els seus camins han estat transitats per la gent dels dos costats. Alguns dels quals han triat el camí que voreja la costa, amb destí a la Punta Ferrosa, els musclos de les seves roques sempre s’ha dit que tenien un gust diferent. I era a partir de la festa de la Trinitat que es pot dir que començava la temporada. Altres per aquestes vigílies els transitaven a la recerca de la flor de sant Joan per engalanar les catifes del dia de Corpus. El flaire que impregnava a l’ambient aquesta flor era sensacional. I la seva aroma es feia palesa durant molts dies, els previs a la festivitat, quan les veïnes dels carrers les separaven de les tiges i, després, quan ja havia passat la processó. Era l’olor que anunciava l’estiu, la que predominava per damunt altres olors, com la dels olis bronzejadors que es començaven a imposar. I a la tardor, sobretot per la festivitat de Sant Crispí, aquets camins eren freqüentats per anar a buscar rovellons que també s’ha magnificat que com els del Garraf no en trobarem enlloc de tan gustosos.

I entre tot aquest anar i venir arribem a la festa de la Trinitat, amb la blanca ermita enlairada damunt el turonet, on es domina una impressionant llenca de mar, entre la verdor dels pins, sobresurt un esquitx de blanc. Molt abans d’imposar-se l’ús del cotxe, els seus camins eren transitats per voluntariosos caminants. Altres escollien el camí que hi puja des de Vallcarca, arribaven amb tren i la seva petita estació era el punt de trobada per iniciar l’ascensió. Coincidien amb la gent de colònia de treballadors que també hi acudien per a passar-hi el dia. Encara avui, descendents d’aquella generació hi continuen venint des de les Roquetes, amb l’entusiasme que els mou i amb el record present de quan hi acudien amb els seus pares i familiars. Fa uns anys que hi trobem a faltar unes veïnes de Castelldefels que també hi pujaven i, com a bones sardanistes, s’afegien a l’anella que es forma davant de la casa de l’ermità.

A l’ermita s’hi ha alternat els sacerdots de Sitges, de Vallcarca i quasi sempre ha presidit l’ofici religiós el senyor rector de torn. I també han concelebrat junt amb els sacerdots sitgetans, el més assidu mossèn Santiago Casanova i Giner, que tot i no haver nascut a la nostra vila, havia vingut al mon el 22 de febrer de 1922 al Forcall ( Castelló de la Plana ) els seus pares el van portar a Sitges quan tenia 4 anys, per tant sitgetà d’adopció Entusiasta muntanyenc, gran geòleg que va interessar-se pels fòssils, convertint-se en un erudit del tema. Va ésser notícia arran de la troballa de la mandíbula prehistòrica a la cova del Gegant, quan després dels anys fou catalogada, establint-se la seva antiguitat. Sense oblidar el seu entusiasme per la col•lecció de goigs. Ell va caminar per aquests camins, entre Sitges i Vallcarca, sobretot quan junt amb els components de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, van erigir la Creu de Sant Isidre al cim del puig d’en Boronet. El seu pare, en Vicenç Casanovas, treballador que va ésser de la fàbrica del gas, va esdevenir un bon col•laborador, fent palesa les facultats artístiques que es poden observar en el conjunt de les talles que la conformen. Hi van treballar tota la família, amb la Remei, la Consol i en Josep Antoni.. I també la Rosó Carbonell que posteriorment seria administradora de la Trinitat, conjuntament amb la mateixa Remei i en Joan Martí. Fins que el destí de la vida ha fet que la Rosó s’hagi quedat sola en aquesta responsabilitat. Administradors que van aconseguir moltes millores, tant en l’ermita com en el contorn, aconseguint que la fàbrica de ciment els proporciones el material i ajudes per fer possible cimentar el camí, una prioritat que es van proposar i ho pogueren portar a terme.

Els últims anys la presència de Mn. Santiago a la Trinitat, era la típica imatge d’un rector de poble en la seva rectoria. Malgrat que la realitat n’era una altra, obeïa a la d’un sacerdot que estimava les tradicions. Assegut en un balancí a la sala que dóna a la glorieta que ell va dissenyar, és una imatge que ha quedat en el record de tots aquells que hi acudim cada any. Perquè vestit amb els hàbits tradicionals, el seu posat místic i d’home il•lustrat, va aconseguir que la seva presència formés part del conjunt de les petites grans coses que han distingit aquesta diada.

Caminant per la vida hem perdut bous i esquelles, no obstant perdura el treball, l’entusiasme que hi han dedicat molts amics i amigues, gent coneguda que, sense fer soroll, estimant aquests paratges nostrats, han fet i fan possible que la Trinitat, respectant les tesis de la doctrina, siguin més de tres.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de maig del 2013 )

20 de maig 2013

VILA FOTOGÈNICA


Una cosa va conjuntada amb l’altra, entre vila florida i vila fotogènica, hi cap la bellesa d’un moment determinat, el d’un flash que enamora. Una florida elegant es mereix retenir-la per a posteriors visualitzacions, o un entorn que aporta les mateixes sensacions, que marca una diferència, que sobresurt de la normalitat. En definitiva, detalls que sedueixen. Sitges presumeix d’engalanar-se amb flors i d’oferir la singularitat d’un paisatge que apassiona a la gent de casa i als visitants i per aquest motiu qualsevol es pot convertir en retratista amb intenció de deixar constància gràfica i perdurable.

I tot ha anat conjuntat amb l’evolució de la tècnica, perquè hem passat de les càmeres mig sofisticades d’aquells anys com les “Retines” , per posar un exemple de marca, a un progressiu avanç que ens ha portat a aquesta implantació del sistema digital, el qual fa possible poder veure el que retratem al moment. I amb aquest canvi d’orientació, ens hem adaptat a aquesta immediatesa, doncs allà on dèiem: Quan les revelis ja em faràs unes còpies . Ara som molt més objectius: Ja me les passaràs. Ho relacionem i ens adaptem als innovadors processos cibernètics que permeten, via Internet, poder rebre l’imatge instants després d’haver estat captada

El seguiment de la fotografia neix com una afició i es consolida com un art. Perquè hi ha qui va més enllà del fet de retratar quelcom per després guardar en l’àlbum dels records, l’aficionat busca l’originalitat, quan aquesta s’obté gràcies a l’oportunisme del moment, al bon ull crític i també, per què no, al beneficiar-se de les avantatges que ofereixen determinats programes que permeten, des de l’ordinador,el que abans s’intentava processar entre la foscor del laboratori, com és fer els retocs pertinents gràcies als quals poden convertir una simple fotografia en una obra genial o si més no original. Aquestes tècniques, s’han de saber aplicar, permeten que cap fotografia sigui desaprofitada. No obstant tanta perfecció, tants retocs i combinacions donen un bon resultat, però aporten una desconfiança quan es visita una exposició, al no saber si la fotografia es presenta tal com és o ha estat sotmesa a un procés de transformació. Avui podem parlar quasi generalitzant que qui domina una mica aquestes tècniques les fa servir, sempre per millorar l’imatge, posar-hi i treure elements, regular el contrast, fins a trobar el resultat que el satisfà.

Per intercanviar criteris, la secció fotogràfica, integrada en el Grup d’Estudis Sitgetans, que presideix l’Andreu Noguero, assíduament convoca als seus associats per a comentar la fotografia, la temàtica de la qual prèviament anuncien. En la reunió es passen els treballs de tots els participants i entre ells s’estableix un col•loqui on s’escolten totes les opinions , a quina de més tècnica. Això permet extreure moltes lliçons per tal de polir detalls que contribueixen al perfeccionament.

Fa anys un grup d’aficionats locals, feien sortides pel Garraf per tal de buscar tema per satisfer la seva afició. Avui també s’organitzen, per diferents indrets, amb la mateixa finalitat. Com que en l’època a la qual em refereixo prevalia el saludable costum d’anar a peu, s’escollia aquests paratges perquè eren més propers. Per donar-ne testimoni quasi bé només queden en Llorenç Barnés, en Joan Olivé i també en Joan Manel Marcé Gea. Tant n’era l’afició d’aquest últim que aconseguia premi quasi bé en tots els concursos que es presentava. Disposava d’un equip i un laboratori de primer ordre. Recordo que durant l’actuació d’en Duke Ellington a l’església de Santa Maria del Mar, el 24 de novembre del 1969, que va estar acompanyat per la Coral Sant Jordi, dirigida per l’Oriol Martorell, en Joan Manel va fer un ampli reportatge de fotografia en blanc i negre, un treball espectacular. Contribuïa a l’espectacularitat de la fotografia, el format d’unes ampliacions la mida de les quals aconseguien realçar encara més el treball del fotògraf.

Paral•lelament transitaven pel massís del Garraf sitgetans bons coneixedors de la toponímia. Ells anaven a la muntanya a caminar i ha delectar-se dels camins, els barrancs, les fonts, les ermites, les plantes, les masies.... I a la vegada retrataven el que consideraven més interessant. Les seves caminades contenien un cert neguit de recerca històrica , de coneixement del territori i de passió per la natura. Alguns d’ells portaven màquina de retratar, com en Joan Yll i Fontanals, en Pere Vidiella i Sabaté, o en Salvador Picas. Aquest va tenir l’encert de retratar les masies, quan la majoria encara es mantenien en peu, tot i que mostrant una certa decadència, si més no habitades o tancades amb una certa aparença de normalitat. Llocs molt interessants i sobretot afins a una activitat, la de la pagesia, que es va desenvolupar entre camps, vinyes i xarmades que estaven disperses per les planúries de la muntanya. Terres treballades pels masovers dels masos que en Picas va immortalitzar amb la seva càmera i va lliurar el seu treball a l’arxiu municipal per tal de poder ser consultat.

La fotografia ha estat el vincle que ens ha apropat al territori i a les persones. Com li passa a en Joan Sella i Barrachina que és un entusiasta del poble i sap quan és la millor hora del dia per baixar a retratar el Passeig que tan admira. Especialista en sortides i postes de sol, reportatges que després envia a les seves amistats que estan repartides per tot el món. Perquè en Joan de ben jove va marxar a El Salvador a treballar. Allà va fer amistat amb un fill de Forés que també hi havia acudit amb la mateixa finalitat, en Josep Puig i Puig de cal Bernat. En Sella va tornar al seu poble, en un d’aquells moments oportuns que el destí ens té preparats, quan decideixes: si no ho faig ara no ho faré mai més. Va ésser quan el retorn fou per sempre i aquest destí es va posar del seu costat El de Forès si va quedar, va formar una família i sovint ve a Sitges a veure el seu amic, el qual li parla de Forés com si també fos nascut allà. Mentrestant, entre trobada i trobada, en Joan ha immortalitzat les millors instantànies del seu Sitges i fent la fotografia ha gaudit de l’espectacle, fins a humitejar-li la mirada plorosa d’emoció, després posa les fotografies dintre un sobre i les envia al forestí. I com aquest també és un entusiasta de la Vila, s’estableix una admiració mútua, on la fotografia hi contribueix enormement.

És la força que transmeten les imatges, fins apassionar a la gent que n’és aficionada. Les tècniques actuals permeten que tothom pot retratar sense necessitat de tenir masses coneixements: la màquina, el telèfon mòbil... ho fan tot. Al mateix temps que es poden enviar les fotografies allà on es vulgui. Sitges sempre ha ofert una temàtica sensacional. Sobretot quan les barques varaven a la platja i els seus peculiars llums servien de primer pla i l’església de fons. Ara, a punt d’acabar una nova edició del Fotomaig, hem pogut gaudir de la meritosa obra dels fotògrafs locals.

Ells estan contents per l’èxit obtingut. I, uns i altres, de viure en una vila tan fotogènica.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de maig del 2013 )

16 de maig 2013

PREPARATIUS D'UNA RENOVADA FLORIDA

La naturalesa està emparentada amb el calendari, és com dir que la seva relació és tan propera que comparteix afinitats. Ho fa amb les esglaonades estacions que van en consonància amb el transcórrer dels dies. Ara ens trobem en la primavera i fins fa poc donava la sensació com si a l’hivern li fes mandra retirar-se. Plovia insistentment, els dies eren grisos i feia una fredor més pròpia de la tardor .

Però la bonança s’ha obert pas durant aquests darrers dies. Aquest canvi s’ha notat al carrer, en el vestir de la gent, en la lluminositat del cel, en els tímids xiscles dels primers falcillots i, sobretot, en els rebrots dels arbres, en el colorit de les flors i en la insinuació dels clavells. I tot això d’un dia per l’altre, amb tan mal temps la percepció de l’entorn no donava més de si.

Durant aquest interval la Comissió de les festes de Corpus, s’han afanyat a aportar tot un seguit d’informació, a la qual s’endevina el traç de l’escriptura de la Viki Plana, potser m’equivoco, deixem-ho en un contingut original que, si més no, porta el segell d’una Comissió dinàmica, amb ganes de fer coses i que presideix la Montse Curtiada. Són els preparatius per canalitzar la florida que serà la protagonista. Posar flors als balcons, portar els cossis de clavells a l’exposició, teixir aquestes originals catifes de flors, comporta una feina intensa que s’ha de repartir durant tot l’any, sobretot els clavells que requereixen de molta atenció.

Aporto a aquesta crònica el record del Sr. Pepe Cara, com exemple i per retre homenatge a totes les persones que han tingut cura de mantenir els seus balcons florits. En Josep vivia al carrer del Floreal, per aquells verals el Sr. Rafael Llopart i Vidaud, que va ésser president del Futbol Club Barcelona, hi tenia un terreny on hi tenien disposat planter. Durant la primavera la florida seria exuberant. Quan es va urbanitzar el indret, les flors va ser substituïdes per ciment, si més no el Sr. Cara, coincidències de la vida, va mantenir durant molts anys els seus dominis que s’estenien per entre la plaça del Dr. Pérez Rosales i Camí de la Fita, una florida de geranis espectacular. A hores lliure, entre assistir als quefers d’hoteler, regentava junt amb la seva muller, la senyora Pilar, una pensió que l’enunciat del rètol no es prestava a confusió: “Pensión Pepe”. De projecció internacional. En Pepe durant els mesos d’hivern dedicava moltes hores a preparar els cossis i els artístics suports de ferro, els testos els pintava de vermell i els suports de negre. Mimava els esqueixos de gerani i pocs dies abans d’aquestes festes, amb els geranis atapeïts de flor, ho disposava per tota la voluminosa façana de la seva casa. Els testos en les baranes dels balcons i repartits per les parets, oferia una florida sensacional, feia preciós. I l’home, cada dia, abans d’entrar a la seva propietat, ho contemplava des d’un angle en el qual dominava tota la perspectiva i es sentia cofoi de la feina feta. I els hi ensenyava als turistes que s’hostejaven en el seu establiment. Aquests ho retrataven i arribats al seus països respectius ho ensenyaven, vanagloriant-se que havien passat les vacances en un poble on de la flor en feien obres d’art i en l’hotel estaven hostejats lluïa el nom de l’autèntic “typical spanish”, Pepe.

En Pepe Cara triomfava perquè la seva façana es prestava a l’exhibició, també, indiscutiblement, per la seva exhaustiva dedicació. Altres amb menys metres quadrats, amb balcons petits, però carismàtics, han disposat els cossis igualment amb gran sensibilitat i acurada elegància. El replantejament arquitectònic dels edificis, han manllevat l’encant de determinats balcons, tot i que no s’ha perdut l’entusiasme de la gent de Sitges, també d’alguns nou vinguts que s’han abraçat a les nostres tradicions. Gràcies a totes aquestes persones , el costum de posar flors als balcons ens permet formar part del col•lectiu de les Viles Florides.

La cronista de la secció La Canya del Claveller ofereix un devessall de noticies i curiositats, entre aquestes es refereix al meu carrer, o al menys me l’estimo com si ho fos, a la seva arbrada que sort als jardiners de la brigada que els esporguen, fan possible donar-li una cobertura de verdor. Professionals i veïns estem a l’expectativa de poder arribar a entrellaçar les branques per tal de mantenir l’equilibri i que unes no pengin més que les altres, fins aconseguir una llarga i ample cúpula de fullatge.

Precisament en uns baixos d’aquest carrer, el de Pau Benazet, hi vivia el sr. Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller. Havien regentat una botiga de ceràmica al carrer Nou. S’anunciava amb una bona disposició de rajoles damunt la porta i a cada costat de l’entrada. El que desconec és qui habitava en el pis de sobre, el seu senzill balcó mostrava una florida espectacular que, junt amb la decoració de l’establiment, era un bell exponent del paisatge sitgetà, en un carrer amb nom d’una novetat perdurable, Nou. Aquell balcó tenia el mateix traç arquitectònic que el de la Mª. Dolors Arnabat, també amb una ben ordenada disposició d’assutzenes les quals, a més d’exhibir la seva blancor, desprenien el seu flaire característic, un obsequi pels vianants.

La família Tormos en una exhibició ceramista i amb voluntat d’alliçonar als convilatans, a qui no els calia recomanacions d’aquest tipus perquè eren incapaços d’embrutar, van incrustar sota les finestres d’aquests baixos aquelles rajoles amb text molt eloqüent : “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. I una altra a mena d’al•legoria a la natura: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”. Quina lliçó més vàlida en aquest temps quan guixades i bretolades embruten les façanes de les nostres cases i arrabassen flors i plantes que engalanen les zones enjardinades.

Una altra nota publicada en aquestes mateixes pàgines, ens informava que l’administració de la Trinitat, encapçalada per l’eficient Rosó Carbonell , estaven preparant l’aplec que tindrà lloc el diumenge 26 d’aquest mes. La festa de la Trinitat precedeix a la de Corpus, d’aquí que entre una i altra s’estableixi una complicitat en quant a les tradicions. Caminar fins a la seva ermita és un plaer que es veu compensat abastament. Anar-hi el dia de la seva festa és revalidar la fe i establir el retrobament amb els amics. Ve a ésser com tornar a casa desprès d’un viatge.

La Rosó i un nombre determinat de col•laboradores hi van cada quart diumenge de mes, per passar-hi revista, treure la pols i passar la baieta. És una feina callada però necessària per tal de tenir-ho tot apunt.

Amb flaire de flor de Sant Joan, amb el colorit de la ginesta i l’entusiasme de totes les persones que estan immerses en els preparatius, ens preparem per a delectar-nos amb una florida renovada.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2013 )


06 de maig 2013

UN JOVE DE LA VELLA DELS DIABLES A LONDRES

Antigament la gent marxava, en deien a fer les Amèriques que en un llenguatge més apropat equivalia a anar a treballar majoritàriament a Cuba. La raó de desplaçar-s’hi obeïa a que prèviament hi havien marxat familiars que hi van arrelar. Aquests lligams permetien establir un apropament, ni que fos degut als susdits vincles, els quals propiciaven que el viatger a l’arribar al destí no es trobés sol, sinó que ja tingués un lloc on anar a arrecerar-se i amb treball assegurat, malgrat hagués de dormir a sota el taulell de l’establiment. El dia a dia no era fàcil i en més d’una ocasió la pròpia parentela els hi amargava la vida, amb un seguit d’exigències.

Una vegada perduts els privilegis amb la illa, a conseqüència de la revolució, la situació va canviar, l’oferta de treball es va acabar i els sitgetans que hi van arrelar, amb fills nascuts allà, es van trobar amb dificultat per poder sortir i entrar a la seva voluntat. Curiosament els sitgetants hi han tornat, com és el cas de l’escolapi Francesc Carreró que porta a terme una tasca pastoral formidable. Tanmateix la més àmplia majoria hi van atrets per l’encís que aporta la seva situació geogràfica i el tarannà dels seus habitants.

Escurçant distàncies, altra gent, també amb visió d’internacionalitat, van apostar per enaltir la seva ciutat a nivell mundial, amb dues opcions més com a paradigma d’una igualtat guanyada gràcies a una il•lustració cultural artística i comercial de primer ordre. Els reusencs d’aquells anys ho tenien clar, quan pregonaven: Reus, París i Londres.

Reus ha fet gala d’ésser una ciutat que ha competit amb la seva capital de província, Tarragona. Centre cultural de primer ordre, amb dos clars exponents, el Centre de Lectura i el teatre Fortuny. On, al bell mig de la plaça, s’aixeca el monument a un reusenc il•lustre, el General Prim. El qual comparteix popularitat amb el pintor Marià Fortuny de qui aquests dies es pot gaudir d’una exposició que reuneix les seves obres més representatives, les d’un artista que va morir jove, als 36 anys, en la millor etapa de la seva creació pictòrica. Militar, pintor i arquitecte amb una obra sensacional, admirada a tot el mon, em refereixo a Antoni Gaudí, que va deixar empremta en el seu Reus natal i a Barcelona on, entre altres conegudes edificacions, sobresurt la seva obra inacabada, la Sagrada Família. Encara en procés de construcció, tot i que en una fase molt avançada, on destaquen les seves colossals façanes i torres i el interior de la Basílica que és una autèntica obra de filigrana. Per admiració i recreació dels visitants.

En quant a París, sobren les paraules per descriure l’anomenada ciutat de la llum. Ha estat un dels destins preferit pels artistes i pol d’atracció també d’un turisme que, abans d’embarcar-se en propostes de llarg distanciament, ha preferit conèixer el que tenim més a prop. La ciutat del Sena ha estat símbol d’un amor delerós pel “glamour” que ofereix els encants més rellevants de la ciutat.

Més cap el nord, l’illa Britànica encapçala el rang de les tradicions més escrupoloses en tots els aspectes. Començant per la popularitat de la seva Reina i continuant amb l’arrelament a uns costums que poden semblar arcaics però que és el reflex de la seva societat.

Des de que la situació a Europa ha derivat cap a l’incertesa, els habitants d’aquest conglomerat de països ens hem vist sacsejats per les conseqüències d’una crisi devastadora. Això està provocant la sortida de persones que es traslladen a altres indrets en busca de feina Amb tot aquest enrenou ens hem adonat que amb el català i el castellà no n’hi ha prou, perquè a un nivell d’una certa conjuntura laboral, les empreses exigeixen, com a poc, el domini de l’anglès. Doncs que millor per obtenir fluïdesa que residir, ni que sigui temporalment, al Regne Unit. Uns quants joves de Sitges han escollit aquesta destinació, amb la voluntat de trobar un treball que els permeti, si més no, posar en pràctica i millorar els seus coneixements de l’idioma.

Actualment són molts els catalans que estan repartits per aquest i altres països. Lluny de casa, molt menys que ho estaven els que van anar a Cuba, qualsevol circumstància que els recordi la seva terra els fa feliços, perquè els records són, al cap i a la fi, el fil conductor dels sentiments. Una revifalla d’aquests es va produir, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, durant el transcurs de la celebració que va tenir lloc a la ciutat de Londres, amb la participació estel•lar dels castellers de Vilafranca del Penedès. Essent l’acte més destacat el que es va celebrar el diumenge 28 d’abril al popular i cèntric mercat, el Borough Market. Allà els castellers van aixecar les seves torres i també hi va haver sardanes, amb una nodrida participació de dansaires que ballaven al so de música gravada i, sobretot, gran dosis d’emotivitat entre els presents, on només s’escoltava parlar en català.

Hi havien estands de productes de la nostra terra, on tampoc hi van faltar els institucionals. La Generalitat de Catalunya estava representada amb un ampli desplegament d’informació dels llocs més carismàtics del territori. Entre la documentació exposada hi havia fulletons de la comarca del Garraf, on s’exhibia l’imatge de la Punta, fotografies del Cau Ferrat i una atractiva imatge d’una posta de sol presa des de la platja Sant Sebastià.

La sorpresa més agradable que va meravellar a la nostra filla Carme la qual, pels mateixos motius abans esmentats, fa uns mesos que resideix a Londres, va ser veure córrer un vailet amb la samarreta de la Colla Vella dels Diables. Ho estava veient i no s’ho podia creure. El va seguir i es va trobar amb la que suposadament era la seva mare. La Carme es va presentar i es va interessar per aquella coincidència. La mare li va explicar que la seva àvia tenia un pis a Sitges, per l’entorn de l’Hospital, i que la seva mare, que també resideix a Londres, l’havia conservat. Això els permetia venir a passar les vacances. A la noia també li va satisfer trobar a una persona de Sitges, a partir d’aquest moment la conversa va tenir una temàtica única, el poble que tota la seva família tan estimava. A en Sebastià, el nom del nen, li van comprar la samarreta durant la festa de Santa Tecla de l’any passat i li van fer saber que ja estaven planejant la manera com el nen hi podria participar en l’edició d’aquest any.

Quan ets lluny de casa qualsevol coincidència relacionada amb el teu poble et fa feliç. La Carme, emocionada davant tanta efervescència catalana, només li va faltar aquella pinzellada de sitgetanisme per recordar els orígens, per viure la satisfacció que propicia diferents casualitats i per adonar-se’n que verdaderament el mon és un mocador.

I els de la Colla Vella dels Diables, poc s’imaginaven que a Londres hi tenen un jove ambaixador.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de maig del 2013 )

01 de maig 2013

LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Les muntanyes s’ajunten i els seus camins són interminables, si més no a cada indret trobem les que cerclen els pobles i el conjunt de totes elles tenen un nom. Alguns dels quals són coneguts arreu, altres conformen part, exclusivament, de la toponímia local. Unes i altres són transitades per veïns i per un gran nombre d’aficionats al muntanyisme.

Després existeixen les muntanyes que s’enlairen cap el cel i els seus cims ofereixen la màxima dificultat per poder-hi accedir. També se les coneix pel seu nom i estan a l’abast de gent especialitzada en la pràctica d’escalada. Poca cosa hi tenim a fer els muntanyencs de motxilla.

La més emblemàtica del nostre contorn, és la muntanya de Montserrat. Símbol d’una Catalunya arrelada al paisatge, als costums, a les tradicions i a la devoció a la Moreneta. La silueta d’aquest espadat de variades formes, s’albira des de molts indrets de la riba del Llobregat i fins i tot des d’aquí Sitges. Des de la carena del capdamunt de la muntanya de la Mare de Deu de Gràcia, es poden veure les seves formes peculiars. Des d’aquest punt es divisen amb tot el seu símbol paisatgístic i la llunyania es fa com a més assequible a les mirades, ve a ser el premi per haver decantat pel camí que passa per aquesta ermita del terme de Sitges, des d’on es divisa el mar i, ves per on, les peculiars formes de la muntanya .

Curiosament per a denominar el seu conjunt, ho fem en plural i amb expressió d’admiració. Acostuma a passar quan viatjant per carretera, de sobte se’ns presenta majestuosa la silueta de les seves excepcionals formes i aquesta percepció viatgera, ens satisfà i provoca admiració: “Mira, les muntanyes de Montserrat !”. Per a tot seguit filar més prim: “ fa un dia clar, perquè es veuen molt nítides”. O a l’inrevés, quan una boirina entela la seva percepció, es converteix en un aspecte negatiu: “Llàstima que el dia no acompanya...”. A mi particularment les trobo d’un encant sensacional , quan el sol ja s’ajup cap el seu retir. Baixant per la vall del riu, on la seva silueta emergeix difuminada i el contrast del seu gris amb la claror tenyida d’ocre, aconsegueix una barreja de tonalitats que transmet una gran bellesa.

Però la muntanya de Montserrat atresora altres encants, es troba envoltada de camins, d’ermites, de fonts. I les immenses pedres. amb diversitat de formes, són escalades per nombrosos muntanyencs que aferrats a les cordes van avançant fins a dalt de tot. D’ells és el privilegi de poder guaitar al buit, a l’infinit, sense que res s’interposi en la seva intenció, però també han de saber mesurar el risc per tal de salvaguardar la seva pròpia vida.

Fa pocs dies que ens ha deixat un gran coneixedor de tots els tresors que salvaguarda la muntanya. Era en Manel Grau i Olaria, muntanyenc amb tot el sentit de la paraula , amic i gran enamorat de Sitges, a pesar que vivia a Cubelles. Si més no amb lligams comercials amb la Vila. La seva muller, la Irene, regentava una polleria en les dependències del mercat nou. El matrimoni compartia passió per l’excursionisme. Junts havien recorregut molts camins i desprès d’haver pujat a cims, d’haver travessat el País de banda a banda, caminant per carenes i valls, desprès de tot aquest anar i venir, tornaven a Montserrat i entre tanta diversitat de formes en Manel i la seva esposa es retrobaven amb la calma sota el mantell colpidor de la terra nostrada. I cada cop més, l’embruix de la muntanya els sorprenia i descobrien camins amagats, vies ferrades i un gran nombre de paratges que sembla com si s’allunyessin de les mirades i que tan sols estan a disposició d’aquests caminants que han recorregut, pam a pam, tota la seva demarcació. Fascinat i enamorat de tanta bellesa paisatgística, en Manel, hi ha tornat amb els amics i els ha ensenyat cada racó del Parc i ha restat cofoi d’apercebre la satisfacció que li han demostrat els companys de caminada. L’altre dia, però, hi va tornar, de manera molt diferent, acompanyat de la seva família, dels amics, de tots aquells que tants camins havien fet i desfet junts. I per honorar la seva memòria alguns van escalar l’emblemàtic Cavall Bernat, el seu preferit. Mentre la resta, des del peu de l’agulla, li dedicaven paraules de record i homenatge, en mig d’un acte íntim, pendents dels membres de la cordada. La silueta dels quals s’anava fent menys identificable a mesura que s’anaven apropant al cel. I allà dalt hi era ell, en la memòria i l’admiració de tots que l’havíem conegut. Fins que ara, arribat el moment, ha decantat per aquesta drecera a la recerca del camí més curt i, des d’allà, guiar-nos. Ha anat, com diguem en el llenguatge col•loquial del nostre Centre Excursionista, a marcar. Estem amatents al seu guiatge, per tal de no perdre’ns en el camí.

Relativament a peu pla, Montserrat també acull la devoció a la Mare de Déu. La gent de Sitges hi hem acudit moltes vegades, per entrar a la Basílica amb recolliment i implorant la seva influència. Som un poble que col•lectivament o individualment, en diferents etapes de la vida hi fem acte de presència, per compartir vincles de predilecció per aquest indret i de fervor popular.

Com ho feia aquella romeria que organitzava la parròquia i que la confiança, conjuntament amb les ganes de passar-s’ho bé d’uns quants, va devaluar el sentit de recolliment i fraternitat per la qual estava organitzada. El colofó el va posar un potent petard que va esclatar en mig de la calma, en una de les zones comunes de les cel•les, on s’allotjaven els romers sitgetans. El soroll esgarriat va ressonar per entre el rocam de la muntanya i el seu ressò va trasbalsar l’harmonia de la comunitat religiosa, la qual es va apressar a declarar persones non grates a la representació sitgetana. Per aquest tro van pagar, mai millor dit, justos per pecadors.

No obstant la presència de la imatge del Sant Crist sempre ha estat ben acollida en el bell esguard del monestir, quan hi acudia en romeria, després era traslladat en processó a l’arribar a Sitges, des de l’estació fins a l’església. Una vegada a l’any, atenent la sol•licitud dels monjos, presidia el Via Crucis de la Quaresma. L’obra de l’escultor Pere Jou és d’un realisme captivador. I els portants d’aquella època, entre el seguici, comptaven amb la companyia del Sr. Jou que també té obra exposada en el magnífic museu de Montserrat. Una anècdota que caracteritza el seu tarannà irònic la trobem precisament en un d’aquests Via Crucis, quan l’escultor va fer coneixença amb un assistent. Transcorregut un temps, caminant pel carrer Pelai de Barcelona, li va semblar haver coincidit amb el conegut que es trobava netejant els vidres d’un aparador i apropant-s’hi , a cau d’orella, li cantà fluixet: “Per vostra passió sagrada....” i l’home ni cas, en Jou hi tornava i cada vegada amb veu més pujada de to. Fins que la suposada amistat va cridar atemorit: “Agafeu-lo que està boig”. Per a sorpresa de l’artista que es va adonar que s’havia equivocat de persona.

La muntanya de Montserrat, la Moreneta que s’hi aixopluga, demà tindran un protagonisme destacat al celebrar la seva festivitat . Des d’aquí, el meu record emocionat a l’amic Manel i la més entranyable felicitació a totes les Montserrats.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 abril 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez