Hi ha nits que aixopluguen un interès especial. Una de les que arrosseguen un simbolisme majúscul és la nit de Cap d’Any. Els instants previs a les 12 de la nit arrastren un bagatge que resumeix, en l’ambient, l’any que s’acomiada. Després de les campanades s’inicia el marcador que anirà desenvolupant cada un dels 365 dies que el conformen. En aquest llindar hi caben les celebracions que no per tothom té el mateix interès per celebrar. Perquè aquests darrers anys la situació de les famílies s’ha complicat degut a un desgavell generalitzat que, principalment, els polítics amb les seves maneres d’actuar, la rauxa de la banca, i els humans que ens havíem cregut que érem rics, hem arribat a una situació molt delicada i complicada, on posar ordre costarà.
Fins el punt que les tornes s’ha canviat; els de la meva generació, personal que vàrem arribar quan els efectes de la postguerra ja s’havien moderat. Fins el punt que no passàrem gana i paulatinament la nostra joventut va gaudir d’unes certes prebendes que no era nedar en l’abundància, situació que també va propiciar que sabéssim valorar les petiteses. Per contra els nostres pares van patir els estralls de la guerra, gana i moltes dificultats per tirar endavant. Dificultats a les quals, amb el pas dels anys s’han sobreposat i han aconseguit acariciar una vellesa prou digna. Davant el panorama actual, nosaltres, de joventut més o menys gratificant, planera, se’ns preveu una vellesa complicada i als nostres fills els assetgen les dificultats d’aquest panorama complicat i incert que ens toca viure. Fins el punt que han de sortir a l’estranger a la recerca d’una feina acord amb els seus estudis i especialitats.
I entre ells estic segur que n’hi haurà de més preparats que els governants que regeixen qualsevol dels àmbits de comandament del país. Sembla com si el món girés al revés. La política i, amb ella, ells seus màxims representants, contribueix a malmetre les millores aconseguides i per consegüent ajuden a crear molt malestar. Totes aquestes circumstàncies, els temors que fomenten, fan que al començar un nou any un recel se’ns apodera en no saber, per tantes raons adverses, com l’acabarem. Aquesta situació és nova, o al menys no l’havíem viscut tan implicats. Tot i que sempre ha existit, en aquests començaments, una sensació de complicitat aventurera, per no saber com s’arribarà al final. No obstant la incògnita sempre acostumava a recalar en l’aspecte de la salut, perquè qualsevol desgavell pot malmetre la felicitat personal i familiar. En canvi es donava per fet que l’aspecte laboral continuaria sent favorable. Aspectes que han canviat perquè s’ha de fer front a unes obligacions contretes i si falla un bastió que sustenta l’economia familiar les repercussions poden arribar a ser dramàtiques.
Comencem aquest nou any amb tots els ingredients propis d’aquests primers dies del mes, amb les peculiars i meravelloses minves del mes de gener. Quan el mar sembla recular, amb una calma que fa que l’aigua a prou feines es bellugui. Una situació que ofereix una espectacularitat sensacional, a la qual s’hi afegeix, també, unes magnífiques postes de sol. Sitges en aquest inici d’any conserva tots els ingredients que el fan diferent. I aposta per una sensació més íntima, apropada al tarannà dels seus habitants. Com la sensibilitat que mostren alguns dels seus veïns, quan obren els pocs quartos de reixa que encara queden, a les mirades dels vianants, amb la disposició del pessebre a prop de la finestra. Aquest detall acumula molts anys de perseverança amb la tradició, amb el neguit per tenir bona cura d’aquests espais tan entranyables de la vida sitgetana. Com ho fa fer, durant molts anys, el recordat Sr. Sabater en el seu admirat “quarto de reixa”. On a cada esdeveniment hi mostrava un ben disposada representació del que més s’adaptava a la tradició.
Així també, les germanes Alexandre del carrer Sant Sebastià, amatents i entusiastes de tot el que fa referència al nostre poble, exposen en el seu ben endreçat “quarto de reixa”, el símbol més destacat del Nadal. Entre la blancor de les parets i l’entusiasme que es rebolca per les seves interioritats, sempre amb una renova il•lusió que tant distingeix el seu tarannà. En la mateixa planta baixa on la seva mare despatxava llet i elles l’ajudaven.
En el mateix carrer Jesús, veïns i comerciants, amb la col•laboració de l’Agrupació Pessebrista local, disposen un artístic pessebre, en el quarto de reixa de la casa de l’Antoni i la Gloria, just allà on amb la seva mare, la Rosita, despatxaven el pa que pesaven en una bascula, de peu de marbre, de la qual encara recordo la lluentor dels seus plats i el tarannà cordial i servicial de les dependentes.
No gaire lluny, en el carrer Sant Bartomeu, un altre “quarto de reixa”, el de la casa d’en Francesc i la Carme mostren un naixement amb unes boniques figures. Curiosament en un espai on també els familiars de la Carme, en el conegut forn de can Juanola, amassaven, coïen i despatxaven el pa.. Amb la remodelació de la fleca, els ha quedat aquest testimoni, el qual disposaven moltes cases sitgetanes i que els que queden quasi bé es podrien comptar amb els dits de la mà.
Això té lloc mentre esperem, amb il•lusió renovada, l’arribada dels Reis. Un esdeveniment que ha influït, enormement, en els anys més innocents de l’infantesa. Tot i que les nostres cartes difereixen molt de les actuals. També nosaltres, els de la meva generació, ja vam començar a escriure’n unes que es diferenciaven amb la dels nostres pares. Amb tot res a veure amb les actuals. Per demanar no quedàvem però la resposta acostumava a diferir de les peticions. El regal que més predominava era la cartera per anar a escola, el plumier i una capça de colors “Alpino”. Com és de suposar aquests tres presents no entusiasmaven gaire al personal. I fins i tot els Reis feien gala d’una singular picardia. De les poques coses que distribuïen per entre les sabates, d’haver-hi alguna a la qual no en fèiem massa cas, a la que ens adonaven desapareixia com per l’art de l’encanteri, sota el pretext que els Mags s’ho havien tornat a emportar. I com feien gala de molta memòria, al proper any tornava aparèixer entre l’escampall. Un regal més gràcies a una inversió, molt minsa, a llarg termini, que en el seu moment havia fet el seu efecte i que ho tornaria a provocar en el de la seva reaparició, aquesta vegada per sempre.
Som a les vigílies d’una festa molt peculiar. D’una altra nit única i màgica. Amb el predomini d’un son neguitós, mentre una remor llunyana de timbals contribueix a posar aquesta pàtina enigmàtica que tan caracteritza aquestes hores de la matinada, abans que la claror matinal il•lumini i ajudi a descobrir el contingut d’uns regals, darrera els quals hi ha la complicitat de petits igrans.
Que els Reis ens portin salut i bones perspectives de futur.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de gener del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada